A Barcelona s’hi concreten moltes de les batalles que lliura el país d’una manera més crua que enlloc: el model econòmic, el model turístic, la immigració, la llengua, l’habitatge, l’espanyolització dels referents literaris —concretament— i dels referents culturals en general. Barcelona és el vèrtex on es reflecteixen —causa o conseqüència del centralisme— la majoria dels debats que acaben ocupant el centre de la conversa política del país. Potser és per això que és precisament a la capital dels catalans on també es manifesta el desgavell ideològic de fons que fa anys que caracteritza Junts. Aquests dies ha transcendit que Junts busca alcaldable i que no troba ningú amb prou talla, ni prou carisma, ni prou nom, ni prou cap per esdevenir l’agent idoni. Josep Rius i Jordi Martí Galbis són les figures de partit disponibles i, desenganyem-nos, són perfils més aviat discretets i grisos que no tenen el do per a l’espectacle i el teatret —i l’exhibició, i l’esvalotamenta, i l’exercici de força— que demana una campanya per Barcelona. 

Vull pensar que és precisament perquè al partit són conscients d’això que escric que la posició d’alcaldable de Junts a la capital s’ha convertit en una mena d'oferiment que des del partit es fa a personalitats conegudes pel convergent cultural, pel senyor de Barcelona que ni segueix ni vol seguir les batalletes de partit. A Junts pensen que l’alcaldable de Barcelona hauria de ser algú a qui no s’hagués de presentar en societat, amb una imatge i un capital social i polític propi deslligat del partit; això és, amb un capital deslligat de la marca de Puigdemont. Artur Mas i Tatxo Benet són els homes a qui s’ha ofert l'opció en una safateta, però tots dos han declinat. Aquesta mena de subhasta llastimosament pública explica la percepció que es té a Junts sobre les llufes que duu penjades la marca de partit, però també és una exposició de prioritats: cal algú que enterri els debats i els ridículs del procés com va fer Trias, que sigui l’home del poder com aspirava a ser-ho Trias —i com ho és Collboni, per cert—, que no renunciï a la catalanitat de la capital, però que, alhora, pugui ser garant de l’estabilitat política que ha dut la derrota, la renúncia i la pacificació. Que s’aprofiti del moment actual sense qüestionar-lo, vaja. 

A Junts pensen que l’alcaldable de Barcelona hauria de ser algú a qui no s’hagués de presentar en societat

Sovint ens n’oblidem, però Junts va guanyar les últimes eleccions a Barcelona. Ho va fer amagant les sigles i resolent —o ofegant— tots els seus debats interns en un lideratge personal. Aquesta última argúcia és la mateixa que els serveix en el pla nacional per a refugiar-se en el “qui dia passa, any empeny”. Junts és l’únic partit que no ha presentat alcaldable a la capital perquè, havent constatat que hi ha un pòsit convergent latent que sí que va sortir a votar Trias, encara no ha trobat el candidat que pugui tornar a aglutinar-lo. El ressentiment personal de Trias contra Ada Colau donava forma d’una manera simple, emocional i un punt abstracta al ressentiment de tots els qui veien en Colau la causa de la degradació sense aturador de la ciutat. Escric “un punt abstracta” perquè aquell ressentiment, o fins i tot aquella ràbia i frustració personals de Trias, eren a causa de les mentides d’Espanya de què Colau s’havia servit per a deslegitimar-lo. Fa la sensació, però, que per a molts dels electors n’hi havia prou amb la capitalització del ressentiment contra Colau, independentment de la causa, per votar Trias.

Ara tot això és pols, i al desballestament ideològic dels juntaires cal afegir-hi que allò que podria diferenciar-los, fer-los destacar i marcar l’agenda —explotar la diferència identitària amb Collboni— és el mateix que els allunya d’una part de l’electorat que va mobilitzar Trias. L’únic que té Junts com a reclam electoral, encara avui, és Carles Puigdemont. I és un reclam que, per a les municipals a la capital, amb els partits del procés enfonsats en una crisi de credibilitat i la idea d’independència infamada pels mateixos líders independentistes, no serveix. A Barcelona també s’hi concreten i s’hi manifesten els moviments tectònics dels partits, i Junts mira de pal·liar els efectes d’una crisi que fa massa temps que s’allarga buscant una celebrity. I picotejant a l’agenda d’Aliança Catalana com qui tapa l’obvietat que a Junts no hi queda ningú amb la capacitat d’originar idees per a redreçar el país. Els cal algú que aconsegueixi fer oblidar als votants que Junts és Junts, que pugui jugar bé una maniobra de distracció múltiple: deslligada dels llasts del partit i deslligada dels llasts del país. I al fons d’aquesta necessitat, s’hi revelen les preguntes que el partit que s’amaga de si mateix no es pot respondre sense definir-se: “qui som?” i, sobretot, “què tenim per oferir?”.