En una mateixa setmana coincideixen diversos articles de periodisme científic que ens obliguen a reflexionar. A la revista Nature, l’editorial i un article comenten amb profunditat si la societat, en general, cada vegada desconfia més de la ciència i els científics. Potser hem sigut conscients tots, arran de la pandèmia, que la gent creu abans a un instagramer o tiktoker que parla amb assertivitat —però no en té ni idea— que un científic que, tot i basar-se en evidències científiques que són demostrables i haver-se dedicat a aquella recerca molts anys, no té tant de crèdit. És sorprenent que creiem abans a dues mitges veritats ben adobades d’invencions, que realitats contrastades, però que no són tan “sexis” en la nostra conversa, o en la repiulada. Els científics no tenim credibilitat. Ara bé, més enllà d’aquest comentari genèric, aquest article és molt interessant perquè mitjançant qüestionaris a un centenar de milers de persones, detecta un clar biaix de tendència política en els participants, entre els que confien en la ciència i els que desconfien d’entrada de tot el que tingui una flaire científica. Hi ha tendències polítiques que prefereixen adobar el conspiracionisme i la malfiança en la realitat contrastada. Segurament és més fàcil manipular qui no té prou criteri per distingir veritats de “fake news”. Vivim en directe l’auge del desmantellament de la potència científica més gran de la segona meitat del segle XX, els Estats Units, perquè el seu president i adlàters consideren que els científics són incòmodes perquè qüestionen massa (és la nostra naturalesa) i, per tant, és millor silenciar-los o, fins i tot millor, desacreditar-los directament. Molt preocupant tot plegat.
L’altra notícia que ens obliga a reflexionar ens presenta la creació de la primera cèl·lula sintètica, un anunci fet a xarxes i a “bombo i plateret” malgrat que encara no hi ha una publicació científica contrastada. Els investigadors que han fet aquesta recerca, en veure que no se’n sortien amb la publicació en una revista molt reconeguda del camp, han decidit anar pel dret i fer-se famosos a xarxes, abans de dipositar-ho en obert a bioRxiv (un repositori obert per a publicar, sense cap revisió ni contrast científic). Podreu llegir a diversos diaris generalistes que “ja s’ha creat la primera cèl·lula sintètica”, o variacions, com ara “més a prop de generar vida al laboratori”, però una curosa lectura de la notícia ens indica que aquestes afirmacions no són correctes, són una exageració sobre uns resultats que han de ser contrastats.
Llavors, exactament, per què aquesta feina pot ser molt interessant? I alhora, per què cal ser prudents per no inflar la notícia? Bé, per començar la creació d’una cèl·lula sintètica no és una notícia nova. Ara fa gairebé 15 anys, el grup de Craig Venter (un dels científics darrere la publicació del primer esborrany del genoma humà ara fa 25 anys) ja va publicar que havien construït sintèticament el que creien que era el genoma mínim necessari per tenir una cèl·lula, a partir d’un bacteri paràsit que té un genoma molt petit, Mycoplasma, que potser us sonarà més si us dic que pot causar pneumònies atípiques i també malalties de transmissió sexual. Van buidar una cèl·lula bacteriana de Mycoplasma del seu ADN, el seu manual d’instruccions, i el fan refer tot al laboratori, escurçant-lo i traient-li tots els gens que no creien que fossin necessaris. Va ser una fita important, però recordem que van “despullar” una cèl·lula de tota la informació genètica necessària, però deixant la resta de components, i la van tornar a omplir, transferint un cromosoma sintètic, copiat d’un genoma natural, però fet sintèticament. Com si un pis el buidéssim d’inquilins, deixant totes les habitacions plenes de mobles i armaris i nevera plens, i hi deixéssim entrar uns nous inquilins, per tornar a donar vida a la casa. I va funcionar. Increïble, però cert. Han fet noves versions millorades, i l’última versió d’aquesta cèl·lula bacteriana sintètica conté només 473 gens (el nostre genoma conté més de 30.000 gens).
Si deixem la prudència científica i ens apuntem a les notícies “inflades”, potser ens fan més cas, perquè son més “sexis i clicables”, però la ciència avança si hi ha demostracions fefaents
Llavors, ¿quina diferència hi ha amb aquesta altra notícia apareguda tot just fa unes hores? Doncs que l’estratègia per obtenir aquesta cèl·lula mínima ha sigut diferent. Han fabricat una única habitació, amb bones parets i mobles adients, però molt poca informació. I ara, perquè pugui subsistir mínimament, li van enviant per missatger, la resta de coses que pot necessitar per viure, ja que no pot ni cuinar, ni anar al bany, ni fer les seves tasques, tot ha de venir de fora. Independència zero, però això sí, tens sostre, parets i porta. En termes una mica més biològics, han omplert una vesícula membranosa gran (un liposoma gegant) amb pocs gens (36), tot químicament determinat, però li han de portar ribosomes i tota la resta de maquinària cel·lular, membranes, etc… amb vesícules separades, que s’hi han de fusionar perquè pugui “viure”, com si l’anéssim “alimentant”, amb tot allò que no pot fer. Ara, és això realment vida? Doncs no, aquesta SpudCell (el nom que li han donat els investigadors) no viu, perquè no pot dividir-se i és totalment dependent d'allò que li anem portant des de fora. El que sí que podem fer és obligar el seu ADN a copiar-se i, llavors, obligar la vesícula gran a dividir-se en dos, mitjançant pressió (obligant-la a passar per un sedàs petit, que parteix una cèl·lula gran en dues de més petites) o usant altres estratègies semblants. Tot molt enginyós, sens dubte, però molt lluny d’un sistema viu.
La pregunta que probablement us fareu és, i què n’opinen els científics? Doncs com us podeu imaginar, n’hi ha de tot. Des dels que els sembla que estem davant d’un avenç crucial, als que creuen que hi ha més pa que formatge. Si voleu llegir opinions divulgatives, però molt ben fonamentades, tenint en compte que Espanya té alguns dels científics més reconeguts mundialment en biologia sintètica, biologia cel·lular i evolució molecular, us recomano molt llegir les opinions, variades, que trobareu en aquest enllaç. El que sí que us puc dir és que aquest treball està atraient una gran quantitat d’inversió privada perquè hi ha inversors que creuen que aquest és el futur biotecnològic que ens espera.
En definitiva, el món de la ciència i els científics està canviant perquè la societat és làbil i canviant. Quan som seriosos i prudents, i seguim el mètode científic, ens titllen d’antiquats (encara, rai si només és això), però hi ha un bon percentatge de la societat que pensa que ens inventem la realitat en benefici d’algun obscur objectiu. D’altra banda, si deixem la prudència científica i ens apuntem a les notícies “inflades”, potser ens fan més cas, perquè són més “sexis i clicables”, però la ciència avança si hi ha demostracions fefaents, i habitualment encara que no sempre, la bombolla acaba desinflant-se, generant decepció i desafecció a la ciència. Com veieu, un equilibri difícil.
Sigui com sigui, encara estem lluny de generar sintèticament una cèl·lula viva al laboratori, que sigui independent, neixi, s’alimenti, creixi, i es reprodueixi. Però hi anem de camí, de forma vertiginosa i, alhora, fascinant. Cosas veredes, amigo Sancho…