La corrupció com a fenomen estructural

Malgrat les moltes vegades que m'he posicionat sobre aquesta xacra, crec que ara és una bona ocasió per a insistir-hi, quan en tot just una setmana d'abril de 2026 dos judicis d'enorme transcendència institucional s'han obert simultàniament. Al Tribunal Suprem, l'exministre José Luis Ábalos, el seu assessor Koldo García i l'empresari Víctor de Aldama responen per la presumpta trama de les mascaretes durant la pandèmia. A l'Audiència Nacional, l'exministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz, l'excomissari Villarejo i una desena de comandaments policials s'asseuen al banc dels acusats per l'operació Kitchen, el presumpte operatiu parapolicial per a sostreure documentació comprometedora a Luis Bárcenas. En paral·lel, la Fiscalia Anticorrupció investiga el rescat de 53 milions d'euros a Plus Ultra, amb ramificacions que apunten a fons d'origen veneçolà. El que tenim davant nostre no és una successió d'anècdotes judicials: és la radiografia viva d'un problema sistèmic que hauria d'interpel·lar-nos com a societat democràtica.

I, tanmateix, la cobertura mediàtica dominant continua atrapada en els mateixos vicis: la personalització trivial, el titular dissenyat per a la indignació efímera, la reducció de trames complexes a duels partidistes. No és un fenomen nou. La cobertura del procés català va oferir un precedent revelador: bona part dels mitjans nacionals va optar per una narrativa binària —constitucionalisme enfront de secessionisme— que impedia comprendre les dimensions jurídiques, polítiques i històriques del conflicte. El resultat va ser una societat informada no per entendre, sinó per prendre partit deshumanitzant i criminalitzant l'adversari. Aquella experiència ens hauria d'haver ensenyat que, quan els mitjans renuncien a la complexitat, la democràcia s'empobreix. El deure del periodisme no és confirmar les conviccions de la seva audiència, sinó proporcionar-li els elements per formar-se un judici propi.

Convé aturar-se en els fets amb la fredor que mereixen. En el cas de les mascaretes, la Fiscalia sol·licita 24 anys de presó per a Ábalos i 19 anys i mig per a Koldo García per delictes que inclouen organització criminal, suborn, tràfic d'influències, falsedat documental, prevaricació i malversació. L'acusació descriu un sistema organitzat d'adjudicació irregular de contractes públics en plena emergència sanitària, quan els ciutadans morien en hospitals saturats. Que s'aprofités aquest moment de vulnerabilitat col·lectiva per obtenir interessos particulars eleva la gravetat moral de l'assumpte a una categoria que transcendeix el que és estrictament penal.

En el cas Kitchen, el que s'investiga és encara més pertorbador des del punt de vista institucional: la utilització dels aparells de l'Estat —policia, fons reservats, serveis d'intel·ligència— no per protegir els ciutadans, sinó per protegir un partit polític de les conseqüències de la seva pròpia corrupció. Segons l'acusació, es va reclutar el xofer de Bárcenas mitjançant suborns pagats amb fons reservats del Ministeri de l'Interior per sostreure documents que vinculaven el PP amb el finançament irregular de la trama Gürtel. Diners públics destinats a la seguretat nacional s'haurien fet servir per obstruir la justícia. Som davant la instrumentalització de les institucions democràtiques contra la mateixa democràcia.

El cas Plus Ultra afegeix una dimensió internacional inquietant: la investigació suggereix que fons il·lícits procedents de malversació comesa per funcionaris veneçolans s'haurien canalitzat a través d'estructures empresarials que, presumptament, es van beneficiar d'un rescat estatal espanyol. El que és veritablement rellevant del fet que aquests processos coincideixin en el temps és el que revelen en conjunt: un patró transversal que cap partit pot reclamar com a patrimoni exclusiu de l'adversari. La trama Gürtel, amb diverses sentències fermes que confirmen el finançament corrupte del PP durant dues dècades, va detonar la primera moció de censura exitosa de la democràcia espanyola. Però el partit que va arribar al poder gràcies a aquesta moció ara s'enfronta als seus propis processos. El fenomen no és de dretes ni d'esquerres: és estructural.

Espanya ocupa el lloc 49 a l'Índex de Percepció de la Corrupció de Transparència Internacional amb 55 punts sobre 100. Plataformes ciutadanes com Casos Aislados documenten 589 casos de corrupció amb més de 8.000 implicats. Són xifres que haurien de generar un debat de primer ordre i, tanmateix, poques vegades es presenten amb el context necessari. Un judici com el de les mascaretes, amb 81 testimonis i tretze sessions previstes, exigeix una cobertura que expliqui què es declara, quines proves es presenten i quines implicacions jurídiques té cada testimoni. En comptes d'això, el debat es polaritza al voltant de si Aldama és un “penedit creïble” o un “delinqüent que busca rebaixes”, com si la veracitat d'un testimoni es determinés per simpaties ideològiques. Amb Kitchen passa el mateix: la cobertura oscil·la entre la morbositat dels àudios de Villarejo i l'especulació sobre si Rajoy ho sabia o no, sense oferir un mapa clar de les responsabilitats institucionals.

El gat d'Ábalos constitueix potser l'exemple més eloqüent d'aquesta patologia informativa. Un sector significatiu de la cobertura va dedicar més espai a les anècdotes sobre el felí de l'exministre que a explicar l'estructura de la presumpta trama. La frivolització té una doble funció corrosiva: distreu l'atenció dels elements substancials —els fluxos de diners, les cadenes de decisió, els controls que van fallar— i resta gravetat al cas en la percepció col·lectiva. Quan un escàndol de corrupció s'associa amb la imatge d'un gat, es trivialitza fins a semblar una comèdia d'embolics en lloc de la presumpta sostracció organitzada de recursos públics en el pitjor moment sanitari de la nostra història recent. Els mitjans que prioritzen el que és anecdòtic per sobre del que és estructural no només desinformen: contribueixen activament a la impunitat, perquè una societat que es riu de la corrupció és una societat que ha deixat d'indignar-se per ella.

Per primera vegada, els tribunals examinen simultàniament presumptes trames vinculades als dos principals blocs polítics

Un periodisme democràtic hauria d'actuar com a traductor entre la complexitat processal i la comprensió ciutadana, oferint cronologies clares, explicacions accessibles dels tipus penals i seguiment rigorós de cada sessió. Models com els suplements diaris de Le Monde durant el cas Sarkozy o la cobertura d'Odebrecht per Folha de São Paulo demostren que és possible informar amb rigor sense sacrificar l'accessibilitat. Però el rigor també té una dimensió jurídica ineludible. La Directiva (UE) 2016/343, del 9 de març del 2016, estableix a l'article 4 que les autoritats no es referiran als sospitosos com a culpables mentre no s'hagi provat la seva culpabilitat. El seu considerant 16 precisa que això s'entén sense perjudici de la llibertat de premsa, però aquesta salvaguarda no és una carta blanca: és un recordatori que la llibertat informativa ha d'exercir-se dins del marc de responsabilitat que l'ordenament europeu exigeix. El Tribunal Europeu de Drets Humans ha reiterat que els judicis paral·lels mediàtics poden comprometre el dret a un procés just de l'article 6 del Conveni Europeu. La presumpció d'innocència no és un obstacle per al periodisme d'investigació: és la seva aliada, perquè obliga a distingir entre allò provat i allò al·legat, que és el que separa el periodisme rigorós del linxament mediàtic.

Si aquest article pogués servir de llibre d'estil per informar sobre la corrupció, els seus principis serien aquests. Primer, context sempre: cada cas s'ha de situar dins del mapa més ampli de la corrupció estructural, no presentar-se com a episodi aïllat. Segon, abandonar el que és anecdòtic: la vida personal dels acusats, les seves mascotes o les seves relacions sentimentals no són notícia quan el que està en joc és el funcionament de les institucions. Tercer, respectar escrupolosament la presumpció d'innocència: fer servir el condicional i expressions com “presumptament” no és una formalitat burocràtica, sinó una exigència que la Directiva 2016/343 i el Conveni Europeu eleven a obligació de l'estat de dret. Quart, explicar els mecanismes: com es van adjudicar els contractes, qui va signar, quins controls van fallar. Cinquè, seguiment sostingut: la corrupció no s'esgota en el titular del primer dia. I sisè, independència davant del cicle partidista: la credibilitat del mitjà es mesura per la seva capacitat d'aplicar el mateix tracte a tothom, com bé vam haver d'aprendre del procés i com ara hem de demostrar davant la coincidència dels casos Ábalos i Kitchen.

La coincidència d'aquests judicis és una oportunitat que no hauríem de desaprofitar. Per primera vegada, els tribunals examinen simultàniament presumptes trames vinculades als dos principals blocs polítics. Això hauria de servir per superar la lògica del “i tu més” i obrir un debat madur sobre els mecanismes que han permès que la corrupció prosperi amb independència del color del govern. Però aquest debat només serà possible si disposem d'informació veraç, contextualitzada i comprensible. No necessitem titulars incendiaris ni tertúlies en què la indignació substitueixi l'anàlisi. Necessitem dades, context, rigor processal i la voluntat d'explicar el que és complex sense simplificar-ho fins a la caricatura. Perquè, quan la corrupció es banalitza, quan es redueix a espectacle o a munició electoral, els veritables beneficiaris són els qui la practiquen. I els veritables perjudicats som tots.