Li vaig donar la custòdia al pare perquè jo havia de centrar-me en els meus projectes. Vaig dir que aniria a veure'ls un cop al mes, però amb els meus viatges i la meva agenda és pràcticament impossible. O sigui que hi vaig un mes sí i l'altre no, i aviso quan puc, encara que —de vegades— sigui a l'últim moment. Ja se sap com és, la vida d'una emprenedora. I si haig d'estar tres mesos sense veure'ls, tampoc no és cap drama.

Necessito fer bicicleta cada matí, preparar-me per una marató, fer kitesurf i estar amb els meus col·legues. Pago cada mes el que vull i quan vull. No puc assumir el que ha dit la jutgessa, perquè imagina't si vull tenir un altre fill amb una altra parella! Què faria? Les activitats extraescolars dels nens no són tan importants com el meu outfit i no cal que vagin al logopeda... ja aprendran a parlar quan els surtin totes les dents! El psicòleg és una parida: que no ens haguéssim divorciat, com diu l'Església catòlica! I les colònies de l'escola són massa cares, gairebé tant com el Primeur Cru que vaig obrir per brindar (sempre per feina). La meva família no pot ajudar-me, pobres, només tenim alguns cellers, i imagina't que fins i tot van haver d'estar-se en un quatre estrelles l'últim Cap d'Any a les Seychelles! És més important anar a esquiar amb ells als Alps francesos i suïssos que pagar la pensió d'aliments: això sí que els servirà a la vida. Com que necessito un personal assistant quan estic amb ells, sempre tinc una parella de vint anys menys, motivadíssima i sense fills perquè em criï els meus. El poc temps de què en gaudeixo, passo d’educar-los, i si volen dormir amb mi i la meva tercera parella, que ho facin. No faig tractaments de polls, perquè ja se'ls emporta el mar per art de màgia.

Oi que això et grinyola de la meva boca? Doncs per què ningú no s'escandalitza més quan ho diuen ells? Ser una mare exhausta va de l’abús. Ser una mare trista va de la indiferència de la societat. Ser una mare angoixada va de no veure un final. I que la justícia no faci res fins que és massa tard. “Haber cerrado las piernas” em diuen (encara no he sentit mai cap expressió de per què la seva escorreguda no se la va endur un kleenex). Totes en coneixem alguna que no s'ha separat fins que el petit no ha après a nedar, perquè no es refiava de deixar-lo amb el pare a l’estiu. I si no és que ets tu!

Jo sempre havia volgut ser mare, però no em pensava que ser mare era sinònim de ser una criada

Hi ha una tendència a les noves generacions de treure importància als avortaments. He vist Such a nice girls i em sembla brutal el punt de vista. Hi ha, però, una cosa que no m’agrada, i també em passa amb monòlegs de còmiques joves, i és que es desdramatitza l’avortament. És veritat que pots pensar que guai que era tindre els pits inflats o que és el mateix que la pastilla de l'endemà o el condó. Però per a moltes encara fa mal, i veure aquesta rialla fàcil no ens ajuda a cicatritzar la ferida. Una mare està dissenyada biològicament per defensar els seus fills. Quan amb les hormones a mil, dissenyades per protegir, es decideix eliminar-lo, és una cosa que et trenca per dins. La culpa cristiana també hi té molt a veure, però és també una cosa genètica, de mamífera. I no és només qüestió de sexe. Es tracta de la maternitat, el que una dona mai no fa perquè és la seva naturalesa. L'egoisme de voler-ho tot sense donar res. Dir de la seva excitació romanticisme. De l'ejaculació, fer l'amor. D'un caprici, passió. Fer-ho sense condó com a sinònim de compromís. Dir coses que no es compliran. Oblidar-se dels detalls significatius. Per sort, cada vegada hi ha més homes corresponsables i amb una gran intel·ligència emocional, que fan de la criança una cosa més conscient que l’esgotament i la queixa continuada.

Jo sempre havia volgut ser mare, però no em pensava que ser mare era sinònim de ser una criada (si has triat malament el pare, of course!). Sona malament, però és la pura veritat. Estar al servei d’algú 24/7. El somni es pot convertir en un malson quan també has de posar-te a criar un home que ha decidit que el seu temps val més que el teu.

Penso en les mares de Gaza que no poden aturar els plors dels seus infants perquè no tenen res per menjar. O les d’Ucraïna, que per molt que embolcallen les criatures durant les llargues nits, no hi ha consol per al fred i la por. Si la maternitat del primer món esgota, no vull pensar en l’enorme patiment d’aquestes mares. Perquè a tot arreu és el mateix: només estem felices si les nostres criatures ho són

De vegades, quan algú et diu, “jo no vaig tindre temps de tenir fills”, sona com un menyspreu als que hem volgut llençar d’aquesta manera el nostre temps. No, no t’enganyis, tots i totes tenim les mateixes hores al dia. L’estudi de Save the Children diu que el cost de la criança és de 672 euros al mes per fill. Sí, sense conciliació no hi ha igualtat possible. Educació en la igualtat perquè les cures no recaiguin sobretot en les espatlles de les dones. Les mares no som millors, però sí que tenim una humanitat diversa. I no em refereixo només a tallar les ungles, a recordar el número de peu o a saber quin és el seu esmorzar preferit. Parlo de protegir del dolor, de tenir cura de qui estimen, de la lleialtat als principis per sobre dels finals.