Congelar-se els òvuls

Al meu voltant, cada vegada hi ha més dones que es plantegen o fan el pas de congelar òvuls. La majoria són dones a la vora dels trenta-cinc, o passats el trenta-cinc, que comencen a entendre que l’edat els ho posarà cada vegada més difícil a l’hora de concebre i parir un fill, però que no volen renunciar-hi. O no volen renunciar a poder tenir-ne l’opció una vegada hagin fet el cop de cap. Algunes d’aquestes dones, de fet, ni tan sols estan segures de voler ser mares, però congelant els òvuls es donen una mica més de marge, com qui paga tres mil o quatre mil euros per comprar una pròrroga als efectes de les seves decisions vitals. És fàcil parlar-ne o escriure’n emetent un judici sobre aquestes dones, sobre la vida que han triat i sobre tot allò que les ha dut a, amb gairebé o passats els trenta-cinc, no haver-se encaminat a aconseguir allò que anhelen, o ni tan sols haver descobert què és allò que anhelen. Però el judici sobre les dones no és l’estil d’aquesta columna. Responsabilitzar-les de tots i cadascun dels mals que pateixen pel fet de ser dones, com si no fossin filles del seu temps, tampoc. Excusar-les de tot com si fossin infants manipulables a mercè de l’opinió pública que imperi, tampoc. A veure si aconsegueixo trobar el to.

De les converses que hi he tingut i de les estones que me les he escoltades, n’he entès que hi ha diversos factors que expliquen aquest fenomen. El primer de tots és el d’haver enfocat la maternitat com un estadi vital només desitjable un cop viscudes tota una sèrie d’experiències. Som filles d’unes mares i unes àvies que en molts casos no van poder triar. O que, havent triat, van sentir que amb la maternitat havien renunciat a tot allò que la joventut permet de gaudir. Precisament perquè vam entendre la maternitat a l’ombra de les seves renúncies, la maternitat se’ns va presentar com la decisió a prendre un cop ja no et queda res a la cartera, i no com una opció que depèn d’una consecució de decisions anteriors al naixement d’un fill. Volent-nos alliberar d’una llosa cultural que feia parir les dones com un automatisme social, tampoc no ens van acabar d’alliberar del tot. Viure volent acumular experiències com qui es gasta els cupons de la vida pot hipotecar l’opció de la maternitat biològica, i explicar-ho no ha de voler dir coartar-nos la capacitat de decidir, sinó oferir-nos tota la informació per a fer-ho lliurement. De vegades, el feminisme té escrúpols a l’hora de parlar sobre maternitat i a l'hora d’oferir, per exemple, un discurs que permeti explicar-la més enllà de la renúncia i la imposició, també des del vessant de la virtut del fet. La conseqüència d’això és que el masclisme no s’està d’ocupar cap espai: si no has estat mare als vint com una bona dona, et convertiran en la senyora dels gats. Sense discurs, no podrem sortir de la seva caricatura.

El segon factor, òbviament, és el de les condicions materials. Per poder guanyar els diners que pot arribar a guanyar un home i mantenir-nos sense dependre de cap home, hem de dedicar la joventut a estudiar i treballar, i això empeny la maternitat endavant en el temps. No vull que en aquesta afirmació s’hi llegeixi ni mitja insinuació que això no hauria de ser així. L’entrada de les dones al mercat laboral ens ha permès, per sobre de tot, tenir l’oportunitat d’abandonar nuclis domèstics on s’exerceix violència sobre nosaltres. L’opció de tenir diners propis ens ha permès, de fet, triar quina vida volem i quina vida ja no volem més. El marc econòmic i laboral d’aquest país, però, i les dificultats que la majoria de les dones –i homes– joves en edat de tenir fills tenim per adquirir un habitatge en propietat, fan que la maternitat sigui postergada a la lleixa de coses que s’han de fer quan una ha assolit una estabilitat econòmica total i absoluta. Una estabilitat que, en realitat, sabem que no arriba mai, perquè tot apunta que la bonança que van viure els nostres pares no tornarà i perquè, si malgrat tot aconseguim parir, no se'ns atorgarà cap facilitat per amortir el cop. He exposat aquest factor d’una manera molt senzilla, fins i tot simplista, conscient que les arrels econòmiques de l’assumpte són molt més profundes. En resum, doncs, la consciència que la maternitat, que ja comptava amb uns esculls ideològics heretats, compta cada vegada amb més esculls materials.

Viure volent acumular experiències com qui es gasta els cupons de la vida pot hipotecar l’opció de la maternitat biològica

El tercer factor n’és un de netament subjectiu pel que fa a les dones heterosexuals. La sensació és que, en termes de paternitat i de projecte de vida, els homes es desvetllen més tard que les dones. Algunes de les dones en qui penso mentre escric aquestes ratlles tenen la sensació d’haver amuntegat desfetes emocionals amb homes que, en realitat, a l’hora de la veritat, no s’han volgut comprometre. O que han pensat que la seva paternitat no depenia d’establir un cert compromís amb la dona amb qui tenien una relació. Que la maduresa que requereix ser pare —si és que maduresa és la paraula—, els arriba més tard a ells que a elles, i això les ha fet anar a remolc, posant expectatives en relacions que, finalment, no han arribat a port. O no al port que elles desitjaven. Però com que la maternitat sempre sembla una decisió que es pot postergar, no esdevé mai un element cabdal, central, des d’on prendre les decisions que puguin orientar-s’hi, tampoc les de quina mena de relacions tenir o buscar. És un factor subjectiu, sí, però en la seva subjectivitat és compartit per a les dones que m’han inspirat la columna. 

Segur, és clar, que de factors n’hi ha més que els que he desenvolupat aquí. Allò que els que he escrit aquí tenen en comú és que afavoreixen de presentar la maternitat com un esdeveniment a les mans d’un futur incert que mai no és a les mans d’una mateixa. I potser és veritat que mai no és del tot a les mans d’una mateixa, però tampoc és un regal que, eventualment, cau del cel sense que nosaltres hi hàgim intervingut. Ni un desig que apareix del no-res i que, si sona la flauta i els astres s'alineen, podrà realitzar-se. Al final d’aquesta cadena de factors que van empenyent endavant la roda, hi ha una clínica esperant-se per cobrar-nos tres mil o quatre mil euros a canvi del copet a l’esquena de pensar que ara sí que hem tingut l’oportunitat de decidir per nosaltres mateixes. Una vegada més, em vull guardar d’emetre cap judici sobre les dones que han decidit congelar-se els òvuls. Ni de projectar cap compassió condescendent. També vull poder dir que potser algunes d’elles, arribat el moment, haurien preferit que la seva maternitat es donés en un context diferent que el de la clínica en qüestió. La congelació d’òvuls està servint per amorosir els efectes d’un discurs pendular sobre la maternitat, d’unes condicions econòmiques ferotges, d’un mercat laboral sever amb les mares, i de la sensació que, un cop has fet el cop de cap de voler ser mare, la vida ja ha decidit per tu. Però afavorir la llibertat vol dir afavorir la presa de decisions sobre la vida d’una mateixa en tots i cadascun dels estadis de la vida, i no només quan sembla que no hi ha cap altra alternativa que abocar diners.