Després de bolcar la nostra frustració aïrada en un grup de faranduleres panxites, els catalans hem passat la setmana segregant bilis contra una conciutadana argentina que transcendí a les xarxes quan, preguntada al portal Barcelona Secreta sobre quina part de la ciutat intenta evitar, la senyora en qüestió responia: “absolutament totes, i com més catalana, més intento evitar-la”. Tot seguit, aquesta filla de la gran Pampa reblava sentir predilecció “pels indrets on hi ha molta immigració, com el barri de San Roc (dit en espanyol, només faltaria), un lloc amb gitanos”. Val la pena fixar-se en aquest darrer exemple car, si el senyor Idescat no m’enganya, el barri de Sant Roc presenta un 6,47% de població estrangera, una dada molt inferior al de qualsevol districte barceloní, des dels teòricament paupèrrims com Ciutat Vella (52,54%) als més adinerats com ara Sarrià-Sant Gervasi (17,11%).

Desconec si aquesta conciutadana té una fal·lera especial per l’ètnia gitana (afortunadament, les estadístiques de població estrangera que fem i desfem a Catalunya discriminen països, no pas races) i m’inquieta encara més que dugui prou temps vivint a Barcelona i passejant per l’assolellada Badalona desconeixent que els gitanos també poden entrar a la putrefacta categoria de “catalans”, i per molts anys sigui que formin part de la nostra història! En qualsevol cas, com deia a l’inici, si aquesta persona vol trescar pel món sense veure un sol català a Barcelona —cal aclarir-ho, ella diu sentir idèntica repulsió pels espanyols— per a fortuna de tots plegats, té moltíssimes rutes on la probabilitat serà molt més benèvola amb la seva xenofòbia. Paral·lelament, goso informar-la que —per a la majoria dels catalans entenimentats— tota la gent amb qui toparà forma part de la nostra diversa nació...

Després d’una investigació periodística digna d’un Watergate, conduïda pel company Berto Sagrera, ElNacional ens informava recentment que la protagonista de tot aquest sarau, anomenada Paula, exerceix com a dominatrix a una masmorra del barri Sants, sota el pseudònim de Deessa Tisífone (com recorda el mateix articulista, la figura mitològica encarregada de venjar els assassins al Tàrtar). Però la cosa no acaba aquí; després d’uns anys exercint l’art de tustar a Brooklyn i París, la Paula arribà a Barcelona perfeccionant la pròpia ciència d’una subtilíssima forma; les seves víctimes no només havien d’obeir-la per degenerar-se plaentment, sinó que els obligava a llegir llibres sobre feminisme i justícia social! La senyora ens coneix prou bé perquè, preguntada sobre el seu ofici a la revista Playgirl, l’argentina havia declarat que els catalans, a l’hora de rebre, “estan obsessionats amb la caca”.

Filla meva, hi ha alguna cosa més catalana que donar-nos plaer mentre se’ns defequen a sobre? T’haurien de donar la Creu de Sant Jordi, reina!

Amb tota aquesta informació, ara ja podem afirmar que —malgrat li pesi i al meu entendre— la nostra estimada argentina Paula és més catalana que el pa amb tomàquet. Primer, perquè la majoria del nostre poble, a banda de sentir una gran superioritat moral envers els espanyols, professa un escassament dissimulat autoodi contra la pròpia tribu. Nosaltres, benvolguda Paula i per molt que ens requi, també odiem els catalans i fem tot el possible per evitar-los. Jo t’entenc perfectament; resulta molt fatigós viure entre gent que estima molt més una cosa tan trista, pobra i dissortada com una botifarra que no pas unes delicioses mollejas, si pot ser amb un toc de sal i llimona. És molt avorrit, tens tota la raó del món, conviure amb un poble que exigeix alliberar-se tot el sant dia i no té cap mena de ganes de pagar-ne el preu. Els gitanos, si més no, tenen la rumba i el ventilador...

Però tinc una mala notícia, Paula. Tu també ets catalana, perquè tot això ho comparteixes feliçment amb nosaltres. Fixa’t si n’ets, de la tribu, que has acabat dominant mascles els quals, ben segur, exigeixen que t’hi caguis a sobre amb dolça alegria mentre els obligues a llegir fragments escollits d’El segon sexe. Filla meva, hi ha alguna cosa més catalana que donar-nos plaer mentre se’ns defequen a sobre? T’haurien de donar la Creu de Sant Jordi, reina! Pensa que, en efecte, el servei públic que perpetres afavoreix la unitat nacional com cap altre i et juro que mai no et faltaran clients, al barri de Sants o a l’últim poblet del Pirineu! Tu saps com arribem a gaudir amb la vexació fecal, sigui en forma de finançament singular o de la cessió de competències migratòries? T’ho prego, per favor, no marxis mai de Barcelona i continua odiant-nos, perquè com més ho facis més ens necessitaràs.

De fet, per tal de contribuir a la causa, jo mateix vindria a la consulta. Però, contravenint el meu patriotisme militant, això de la caca i dels lligams sexuals m’és una experiència aliena (a casa som més de llit i del missioner o les quatre grapes de tota la vida). A banda, t’ho haig de confessar, jo també tinc la meva part de xenofòbia. Tot i tenir-hi molts amics, l’argentinitat és una condició mental que em treu de polleguera. Exigeix, en general, molt de diàleg abans del fornici. Demana saber de tot una mica i poca cosa en profunditat. Certament, vaig gastar la meva quota de la teva preciosa nació quan era borratxo i m’amistançava amb la pràctica totalitat de coctelers argentins de la ciutat. Dispensa’m, doncs, que com més argentina sigui, més vulgui evitar-la. En això també ens assemblem, ja veus tu quines coses té la vida. Estimada Paula; ets part integral de les quatre barres, che.