El 3 de juny de 2026 es va fer públic un seguit d'informes de la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil que convé llegir a poc a poc. No per les seves respectives extensions, sinó pel que reflecteixen. Durant anys, les causes que han anat assetjant el Partit Socialista —Koldo, Ábalos, Cerdán, les comissions d'obra pública, el finançament irregular, el processament de la dona del president, la condemna del fiscal general, la trama de Zapatero— s'han explicat com a episodis independents: cadascun amb els seus titulars i el seu propi cicle d'indignació. Els nous informes suggereixen una cosa diferent i més greu i incòmoda: que molts d'aquests successos no són accidents o casos aïllats, sinó peces d'una mateixa maquinària. Una maquinària de corrupció i una altra d'encobriment i gestació d'escenaris polítics favorables al govern de Pedro Sánchez.
Convé començar per una cautela, perquè sense aquesta la resta es desacredita sola. De tot aquest arxipèlag de causes, una —i per ara només una— ha acabat en condemna ferma: la del fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, inhabilitat pel Tribunal Suprem per un delicte de revelació de secrets. La resta són investigacions obertes, i regeix sobre elles la presumpció d'innocència. El que segueix, per tant, no és un veredicte, sinó una anàlisi basada en la lectura dels diferents atestats, cosa que permet fer-se una idea sobre com encaixen les peces.
Dit això, la pregunta és si resulta possible, fàcticament i racional, situar el grup de Cerdán i Díez al centre de tot això. I la resposta ja no depèn de l'opinió de ningú: els investigadors els situen aquí expressament. A Cerdán "en un nivell superior" i a Díez "en un nivell executiu" d'una estructura la finalitat aparent de la qual era preservar el partit i el seu líder davant les causes judicials que els afectaven, però veurem com aquesta estructura era anterior i multifocal.
Seria un error situar el naixement d'aquesta maquinària l'abril de 2024, en els dies de "reflexió" i en la carta a la ciutadania amb la qual Pedro Sánchez va respondre a la imputació de la seva esposa. Aquest episodi marca, a tot estirar, una intensificació i la posada de l'estructura al servei d'una necessitat immediata. És el moment en què perden la vergonya i les cauteles. La fàbrica de fang operava des de molt abans, ja que, segons es desprèn dels mateixos atestats policials, els diferents actors comencen a interactuar almenys des de 2018 o 2019. El que el 2024 es va accelerar ja feia anys que funcionava.
La fontaneria no era improvisada ni voluntarista. L'atestat descriu reunions periòdiques —desenes de trobades documentades entre Díez i Cerdán, més tot el que falta per sortir— i, sobretot, una infraestructura: el PSOE hauria aportat "suport econòmic per sufragar les actuacions" i "cobertura logística". No es tracta, doncs, de la iniciativa privada de dues persones, sinó d'una funció amb mitjans i pressupost. Aquesta és la diferència entre un excés i un mètode.
Llegida en conjunt, l'estructura sembla haver-se dedicat a quatre tasques que es reforcen entre si.
La recompensa no és un detall accessori del sistema, sinó el seu combustible. Qui accepta encendre un foc sap que cobrarà per això, en diners o en carrera. No és una sospita vaga: el patró és massa nítid i repetit per atribuir-lo a la casualitat
La primera consistia a fabricar escenaris mediàtics, i aquí convé desfer d'entrada un equívoc. El nom que ha transcendit —Crónica Libre, un mitjà digital menor— és la part visible i, en el fons, insignificant: un diari d'abast marginal serveix per a poc més que per airejar un globus sonda. La feina de veritat no es fa amb publicacions residuals, sinó mitjançant la coordinació amb mitjans rellevants i amb periodistes de prestigi: firmes que senten càtedra d'honestedat professional i es presenten com a guardians del rigor. Aquesta coordinació encara no ha aflorat amb noms i cognoms. Aflorarà, previsiblement, el dia en què es coneguin els missatges que vinculin aquestes firmes amb la xarxa i amb les filtracions procedents de la Fiscalia. Fins aleshores tenim el patró, que és reconeixible: una informació apareix primer on convé, quan convé, amb el to que convé i, des d'aquí, es distribueix a la resta del sistema com si fos una troballa espontània. La filtració deixa de ser una indiscreció per convertir-se en una eina de precisió.
La segona tasca consistia a fabricar escenaris judicials. Aquí, l'informe és especialment greu: descriu pagaments a col·laboradors —una remuneració documentada de 25.000 euros, entre altres recompenses— destinats a intentar modificar declaracions de testimonis en seu judicial, a desacreditar fiscals i comandaments de la Guàrdia Civil i a obstaculitzar procediments incòmodes. La lògica no és defensar-se d'una causa, sinó intervenir en la seva maquinària. I l'episodi més eloqüent és l'oferta que, segons la causa, es va traslladar a l'excomissari José Manuel Villarejo —un pacte amb la Fiscalia a canvi d'informació sobre dirigents polítics d'oposició— perquè revela el veritable objecte de canvi de tota l'operació: informació per impunitat i, sobretot, que aquesta dinàmica no coneixia fronteres ni línies vermelles.
La tercera via era fabricar escenaris polítics a partir de "draps bruts". El cas més tèrbol és el del material relatiu a les saunes vinculades a la família del mateix sogre del president, que segons la investigació va ser traslladat a la seu del PSOE per Leire Díez i un col·laborador, i que hauria servit com a instrument de pressió. Que un material així acabi a Ferraz diu molt sobre la seva finalitat: no per a esclarir un delicte, sinó per tenir-lo guardat i difondre'l mutiladament a través de "mitjans amics". Els "draps bruts" no els denuncien, els administren.
La quarta eina és la que sosté les altres tres: els diners. La novetat respecte de trames d'altres èpoques és que aquí, segons l'atestat, no s'haurien utilitzat de forma central cabals públics, sinó fons del partit i aportacions d'empresaris interessats a resoldre els seus propis problemes legals o a millorar les seves expectatives de negoci. El PSOE hauria après la lliçó, els diners públics deixen rastre comptable i retret penal directe; els diners del partit i els de tercers amb cuites pendents dilueix la responsabilitat i crea, de passada, una xarxa de deutes mutus. Cada empresari que paga compra un favor i, alhora, queda lligat.
Hi ha un detall que poques vegades se subratlla i que, tanmateix, és revelador: els noms es repeteixen. No es tracta de funcionaris diferents que, per atzar, coincideixen en causes diferents. Una mirada ràpida revela que els comandaments policials que han anat alimentant molts d'aquests incendis —i els fiscals que els han recollit en el moment oportú— pertanyen una vegada i una altra al mateix entorn, proper al socialisme i a l'òrbita de Zapatero, i han estat, una vegada i una altra, convenientment ascendits o premiats pels serveis prestats. La recompensa no és un detall accessori del sistema, sinó el seu combustible. Qui accepta encendre un foc sap que cobrarà per això, en diners o en carrera. No és una sospita vaga: el patró —els mateixos cognoms, els mateixos despatxos, els mateixos ascensos— és massa nítid i repetit per atribuir-ho a la casualitat.
Hi ha una frase que el president del govern espanyol va pronunciar el 2020 i que ha envellit com una confessió involuntària: "La Fiscalia de qui depèn?... doncs això". En el seu moment, es va llegir com una relliscada o com una forma de mostrar força davant l'independentisme; a la llum del que avui s'investiga, sembla més aviat una descripció del model. L'única condemna ferma del conjunt —la de l'ex fiscal general— castiga precisament una filtració, la del correu del xicot de la presidenta madrilenya, difosa per construir un relat públic contra un adversari incòmode.
La claveguera de Ferraz no va ser una invenció de la nit al dia, sinó la professionalització operativa d'una cosa que ja estava en l'ambient i que venia de lluny
El rellevant no és el cas aïllat, sinó el que suggereix sobre la regla. Si una filtració interessada va arribar fins al cim del Ministeri Fiscal i va acabar en condemna, és raonable preguntar-se —i subratllo que és una pregunta, no una afirmació— si va ser una excepció o, més aviat, l'única baula que ha quedat a la vista d'una dinàmica habitual. Part de l'equip que va acompanyar aquell Fiscal General roman avui en posicions de responsabilitat i altres han estat ascendits fins i tot a llocs europeus, cosa que ofereix una explicació plausible —encara per acreditar— de per què les filtracions interessades han estat tan recurrents i per què només una d'elles ha tingut cost penal. Que caigués aquesta i no les altres no prova que fos l'única: demostra que va ser la que, per ara, es va poder provar.
No convé tractar tot això com una anomalia recent. La xarxa de Zapatero no és aliena a aquestes clavegueres; en molts sentits és la seva matriu, i és a més l'única peça veritablement anterior: una xarxa de poder que l'expresident va començar a teixir ja des de la Moncloa i que no ha deixat de créixer des de llavors. Per sobre de la fontaneria operativa hi ha un ecosistema més antic i difús, en el qual la política s'entrellaça amb els mitjans, els despatxos, les fundacions i els negocis internacionals, i en el centre del qual apareix, una vegada i una altra, la seva figura. No cal acudir a fonts reservades per veure-ho, ja que bona part d'aquestes dades són de domini públic, i el que ja consta en el procediment judicial apunta en la mateixa direcció, amb la seguretat que encara està per revelar-nos molt més sobre un personatge sense el qual res de la resta s'entén. L'essencial és senzill: les fundacions i les consultores són, per disseny, canals opacs. Permeten moure influència —i de vegades diners— sense la traçabilitat que exigeix el públic. Són, a la pràctica, la versió respectable de la mateixa lògica que a baix executava la claveguera.
Dins d'aquest entramat hi ha un instrument que mereix menció pròpia: la FIIAPP, la Fundació Internacional i per a Iberoamèrica d'Administració i Polítiques Públiques, finançada en bona part amb fons públics i europeus. Sobre el paper, una eina de cooperació; a la pràctica, un mecanisme idoni per comprar voluntats sense que ho sembli. La contractació de cursos, seminaris i programes de formació permet retribuir jutges, fiscals i policies afins —o situar-los, mitjançant comissions de servei i projectes internacionals, en posicions còmodes i ben remunerades— a canvi d'una lleialtat que més tard es cobra en el moment oportú. No es compra una sentència, es cultiva una disposició. I una disposició ben cultivada val, arribat el moment, més que qualsevol ordre que es pugui donar.
La mateixa lògica es reconeix en el tracte als mitjans. Deia abans que la claveguera, per a les seves operacions més brutes, va evitar els diners públics i va recórrer als del partit i als d'empresaris amb cuites pendents; però existeix una segona via, legal en la seva forma, per sostenir els mitjans afins: els diners de l'Estat. El finançament d'esdeveniments, congressos i fòrums, i sobretot el de lliure assignació —repartida amb criteri discrecional i sense gairebé control— funcionen com una subvenció encoberta per a qui col·labora i com un càstig silenciós per a qui incomoda. No cal dictar una línia editorial quan es pot premiar-la o retirar-la amb càrrec al pressupost. És la versió administrativa del mateix principi, el favor que lliga.
La importància d'aquest teló de fons és de mètode, no de persones. Explica per què una estructura com la descrita va poder disposar de mitjans, de contactes i de cobertura, i això s'explica perquè tenia e suport d'una una cultura política que feia anys que normalitzava l'ús instrumental de les institucions. La claveguera de Ferraz no va ser una invenció de la nit al dia, sinó la professionalització operativa d'una cosa que ja estava en l'ambient i que venia de lluny.
Si hi ha una imatge que resumeix el funcionament del conjunt, és la del bomber piròman. L'estructura no es limitava a apagar incendis aliens, també els provocava. Generava el problema —una causa contra un adversari, un escenari mediàtic advers, una sospita sembrada en el moment oportú— per oferir després la solució o per administrar el dany, segons convingués.
Qui vulgui defensar el partit haurà d'explicar no un cas, sinó el patró que els uneix. L'únic que ja no sembla sostenible és continuar explicant aquestes històries per separat, com si no compartissin el mètode, els mitjans, els actors i la finalitat
Un exemple que s'ha d'invocar per il·lustrar aquest mecanisme és l'anomenat cas Volhov. Estic convençut, i hi ha documents per acreditar-ho, que va ser una causa aixecada en el seu moment amb una finalitat política i després deixada morir quan va perdre utilitat. Convé, no obstant això, ser exacte amb el que és verificable: la instrucció va correspondre al jutge Joaquín Aguirre en un jutjat de Barcelona —no a l'Audiència Nacional que la va descartar per inversemblant—, va ser l'Audiència de Barcelona la que la va desactivar perquè no apreciava indicis penals, i el seu arxivament definitiu va arribar el gener de 2025 de la mà de la caducitat del termini per investigar. Serveixi, doncs, com a il·lustració d'una dinàmica —encendre i apagar causes segons el càlcul del moment— més que com a fet tancat, i aquí van participar tots els engranatges d'aquesta gran trama, des de la Fiscalia General de l'Estat fins a conspicus periodistes que escrivien al dictat i diversos membres rellevants de la claveguera del PSOE.
En definitiva, l'objectiu declarat, protegir Pedro Sánchez, fa curt. El que descriuen els atestats és més ambiciós: no només blindar-lo davant les seves causes, sinó fabricar escenaris favorables a la seva estratègia i a les seves necessitats polítiques en cada moment. Aquí és obligat el rigor. Pedro Sánchez no està imputat en aquesta causa, i la investigació no acredita, per ara, que dirigís la trama —encara que sí que se'n va beneficiar. El que sosté l'UCO és que l'estructura treballava per protegir els seus interessos i que el president hauria conegut alguns dels seus moviments. L'abast d'aquest coneixement és, precisament, part del que queda per esclarir.
L'instructor que porta el cas de la “claveguera del PSOE” s'ha mostrat partidari d'acumular les diferents peces, cosa que suggereix que també per a la justícia comencen a ser un mateix relat i no diversos. Si aquesta unificació prospera, és probable que en els pròxims mesos entenguem per fi, amb documents i no amb sospites, com es relacionaven la política, els mitjans, els empresaris, els fiscals i les fundacions que serveixen per canalitzar fons. Aquesta és la veritable dimensió de l'assumpte, no la sort d'un dirigent, sinó el dibuix d'una xarxa que fa anys que opera a l'ombra i que ha fet molt de mal a molta gent i, sobretot, a la credibilitat de les institucions.
Fins aleshores, l'honest és sostenir alhora dues coses que no s'exclouen. La primera, bona part del que aquí es descriu procedeix d'una investigació encara en curs i la presumpció d'innocència no és una formalitat, sinó el límit que separa l'anàlisi de la difamació. La segona, el que sosté aquesta anàlisi no són rumors de tertúlia, sinó conclusions de la policia judicial i informació contrastable, i apunten totes en la mateixa direcció. Qui vulgui defensar el partit haurà d'explicar no un cas, sinó el patró que els uneix. L'únic que ja no sembla sostenible és continuar explicant aquestes històries per separat, com si no compartissin el mètode, els mitjans, els actors i la finalitat.
Encara sortiran moltes coses i, quan surtin, probablement entendrem del tot com s'enllaçaven política, mitjans, empresaris, fiscals i fundacions. La fotografia completa, encara revelant-se, serà pitjor que qualsevol dels seus fragments.