Tal dia com avui de l’any 1509, fa 512 anys, a Westminster (Anglaterra); Caterina, cinquena filla (quarta noia) de Ferran de Catalunya-Aragó i d’Isabel de Castella-Lleó; era coronada reina d’Anglaterra. Caterina, amb tan sols quinze anys, havia estat casada amb Artur, hereu al tron anglès (1501). Però la prematura mort del príncep de Gal·les, sis mesos després de les noces, l’havia deixat en una situació d’extrema vulnerabilitat. Finalment, i després de set anys d’espera, va ser casada amb Enric (1509), germà petit del seu difunt primer marit, i nou hereu al tron anglès.

Després de la mort d’Artur, Ferran (pare de Caterina) havia pressionat Enric VII (sogre de Caterina) per arranjar un nou matrimoni; en aquest cas entre la jove vídua i el germà petit del difunt hereu. Però el rei d’Anglaterra no la volia casar amb el seu fill petit Enric (perquè tenia pensada una aliança matrimonial amb França) ni, tampoc, volia facilitar el seu retorn a la cort dels seus pares (perquè això implicava la devolució d’un astronòmic dot, xifrat en dos milions de morabatins, que ja s’havien esmerçat en la construcció de diversos vaixells de guerra).

Durant aquella llarga i tensa espera (1502-1509); Ferran, coneixedor de l’extraordinària intel·ligència de la seva filla, la va nomenar ambaixadora de la monarquia hispànica davant la cancelleria anglesa. Va ser la primera dona de la història moderna d’Europa que va exercir un càrrec diplomàtic. Els seus bons oficis no van passar desapercebuts i, finalment, la cancelleria anglesa hauria acceptat casar Enric, futur rei Enric VIII (1491-1547) amb Caterina (1485-1536). El matrimoni es va celebrar a la capella de Grey Friars, a Greenwich (Anglaterra), l’11 de juny de 1509.

Enric VII havia mort dos mesos abans (21 d’abril de 1509); i durant aquest període, la cancelleria hispànica havia intensificat la pressió sobre l’anglesa per culminar, definitivament, el tema del casament. Hi va jugar a favor la predisposició del nou rei; que volia restaurar i enfortir l’aliança amb la monarquia hispànica, sobretot amb Ferran, per conservar i ampliar la col·laboració catalanonapolitana en la fabricació de la marina de guerra anglesa. Bona part dels masterships i de les tripulacions de les primeres grans carraques angleses de l’era Tudor serien catalans i napolitans.