Tot i que la major part de la meva vida laboral ha estat duta a terme en l’àmbit privat, he treballat per als governs de tots els presidents de la Generalitat de Catalunya, tret del president Pujol, el president Aragonès i el president Illa. A vegades m’hi he estat tota una legislatura i altres cops només uns mesos, per a algun encàrrec específic i acotat. Sempre, és clar, en l’àmbit de la comunicació. Crec que el pas per la política executiva només es pot dur a terme en aquelles àrees que un domina. No tothom val per a tot, encara que alguns sembla que ho obliden ràpidament un cop estan instal·lats còmodament dins del cotó fluix de les altes esferes del Govern. En conseqüència, he vist governs de gairebé tots els colors i combinacions possibles, i també n’he vist de tots colors. Puc, per tant, opinar amb un cert coneixement de causa sobre els afers governamentals del nostre país. Un altre dia parlaré d’altres coses igualment interessants, si els sembla bé, però avui voldria referir-me a un tret distintiu que és perenne, immutable, que es perpetua administració rere administració, irremeiablement.
Em refereixo a la sensació que tenen molts alts càrrecs i eventuals que aquest pas per la política és per sempre i que han estat escollits en una mena de rifa de la fortuna, ungits per la divina providència per a servir el país, el partit i a ells mateixos. Aquestes persones, en termes generals, no tenen cap intenció de retornar a la seva vida anterior. Entre altres raons perquè, malgrat el que es proclama sovint amb una enorme hipocresia, sovint guanyen més diners dins de la política que no pas fora. El cas és que, un cop dins, molts alts càrrecs i eventuals s’eleven sobre la resta de mortals i tendeixen a sobrevalorar la seva feina i a infravalorar els problemes de la ciutadania, que és a qui han de servir. No hi ha pas cap mala fe; simplement és una mena de vida molt endogàmica i envoltada de persones que pensen exactament igual, que tenen els mateixos interessos i que volen perpetuar la situació el màxim temps possible. L’expressió “viure en una torre d’ivori” es va crear pensant en casos com aquests, sens dubte. Crec que va ser Pasqual Maragall qui va dir una vegada, durant les eternes guerres africanes entre CiU i el PSC, que el pitjor error en política era menystenir l’adversari. Per extensió inversa, un error igualment greu és sobrevalorar les pròpies forces i capacitats. Vet aquí que, un cop més, Maragall va demostrar que era un visionari i un polític de primera categoria.
El cofoisme autocomplaent quan res no funciona no ajuda gens a millorar el descrèdit de la política i és benzina per als pols extrems
En aquest sentit, hi ha una anècdota que qualsevol periodista que hagi seguit una campanya electoral pot corroborar. Habitualment, els periodistes que segueixen un partit en unes eleccions, dins del bus electoral i en contacte estret amb els seus candidats, acaben desenvolupant una mena de síndrome d’Estocolm i tendeixen a fer una previsió excessivament generosa dels escons que aquell partit obtindrà la nit electoral. Sovint, dins l’autocar de campanya, es fa una porra del resultat, que esdevé testimoni mut d’aquella eufòria tant il·lusòria com efímera. El mateix passa amb els dirigents polítics. Recordo, la jornada de reflexió de les eleccions catalanes del 2010, que un dirigent d’ERC em va dir que algú de confiança els havia dit que passarien de 21 escons a 28 o 30. Jo li vaig rebatre que això era impossible i vaig advertir-lo que la patacada seria forta. L’endemà el partit va passar de 21 escons a només 10. Explico aquesta anècdota perquè estic convençut que tots els partits catalans consideren, avui mateix i tots els dies que falten fins a les eleccions, que obtindran més escons dels que finalment assoliran. És un teorema de pa sucat amb oli, certament, però té la virtut de no fallar mai. Ningú no va voler escoltar Pasqual Maragall i tothom sobrevalora les pròpies capacitats i expectatives. Per això les nits electorals acostumen a ser doloroses i no surt mai cap portaveu, amb cara de sorpresa, a dir que han tret més escons dels que havien imaginat.
I ara vaig al nucli de l’article. El govern actual del president Salvador Illa pateix també aquesta síndrome del cofoisme. Més encara, crec que la pateix a un nivell superlatiu. No crec que hi hagi, avui, cap català que pensi honestament que les coses van bé. Costa molt trobar un àmbit específic on les coses funcionin de manera correcta. És una obvietat que l’ensenyament no funciona, que el finançament no funciona, que el sistema sanitari no funciona, que la seguretat pública no funciona, que les infraestructures no funcionen o que la llengua catalana no funciona. Per això em va sorprendre molt que el president Illa, a qui tinc per una persona honesta i ben informada, afirmés solemnement al Parlament de Catalunya, el juny d’enguany, que “Catalunya va bé”. Penso que el primer deure dels governants és tractar els ciutadans com a persones adultes, capaços d’entendre la complexitat de la situació i de comprendre que les solucions, a vegades, no són d’un dia per l’altre. El cofoisme autocomplaent quan res no funciona no ajuda gens a millorar el descrèdit de la política i és benzina per als pols extrems. És cert que, possiblement, el PSC retingui la presidència de la Generalitat de Catalunya després de les properes eleccions, encara que perdi un grapat de diputats. Si passa això serà per pura aritmètica parlamentària i perquè no hi haurà massa combinacions alternatives, però no pas perquè els ciutadans hagin premiat aquest govern o l’hagin reforçat. Amb això els aprenents de bruixot del Govern i els centenars de càrrecs que en depenen en tenen prou, perquè no veuen perillar la seva vida laboral ni el seu domini institucional, però estic convençut que hi ha una manera més honesta, més legítima i més saludable de retenir el poder.