Quan era jove no volia saber res de la gent i de la cultura d’aquí. Ho trobava tot avorrit i previsible; poc exòtic. Tenia molta set de novetats i volia que em sorprenguessin intel·lectualment. Em moria de ganes de conèixer noves cultures i llengües i d’explorar el món; com més llunyà i exòtic fos el destí, millor. També em feia molta il·lusió que vingués gent d’arreu del món a viure a Catalunya: m’encantava aprendre noves llengües analitzant-ne les gramàtiques pel meu compte i conèixer noves cultures (com més diferents de la meva, millor: més intriga i tensió) i les històries que els eren inherents. Creia que barrejar cultures aportava més beneficis que inconvenients, i que, com més barrejades estiguessin, millor. Vivia a wokelàndia (un concepte aleshores desconegut a Catalunya). Val a dir que eren altres temps (anys noranta del segle passat, principis del 2000) i que el context no tenia res a veure amb l’actual: encara no coneixíem, ni intuíem, el desdoblament en masculí i femení ni havíem vist mai un therian —persona que s’identifica amb un animal i actua com a tal— pel carrer.
Era del parer que ficar totes les cultures en una coctelera i agitar-les fins que quedessin ben mesclades ens obria la ment i ens convertia en millors persones (més altruistes, més empàtics; en definitiva, més humans). Que arribaríem a un grau tan elevat de bondat i que tindríem el cor tan ple de joia que fins i tot podríem arribar a levitar i tocar el cel amb la punta dels dits. I, en part, tenia raó: conèixer altres cultures, i aprendre noves llengües per entendre millor aquestes noves cultures, t’obre la ment i et fa més empàtic (si ets una persona amb aquesta predisposició, és clar; perquè, si no, per més passaports segellats que tinguis, continues sent un egòlatra que no veu més enllà del seu nas). Amb el temps, però (sempre hi ha un però), després d’haver habitat més de quaranta-sis anys el planeta Terra, m’he adonat que això de barrejar-nos tant és contraproduent.
M’explicaré millor i més gràficament. Què passa quan barreges molts ítems (per exemple, colors)? Doncs que, en el millor dels casos, s’obté un poti-poti i la individualitat i l’essència de cadascun dels components desapareix. És a dir, s’obté un nou color que no és cap dels colors que l’han compost i que al mateix temps és tots els colors que l’han compost (lingüísticament parlant, vindria a ser l’esperanto). I, en el pitjor dels casos, el color predominant (que n’hi ha més quantitat) s’imposarà i farà desaparèixer la resta de colors; com a molt podran canviar-li una mica el to. Que això, traslladat a les llengües, significa que sempre n’hi ha una que esclafa les altres i les fa desaparèixer o les relega a un segon pla i a sobreviure miserablement (el fals bilingüisme, que tan bé coneixem els catalans) i que la llengua predominant, com a molt, adoptarà alguna paraula de les altres llengües com a vestigi folklòric i perquè no sigui dit que les ha exterminat.
Els éssers humans estem acostumats a un clima, a un entorn, a una dieta, a una llengua, a una cultura… i barrejar-nos tant ens desequilibra
Aquest coit cultural pot semblar a priori molt romàntic i utòpic, però la realitat és que acaba essent un caos de dimensions descomunals (com molt bé veiem actualment a Catalunya amb l’allau d’immigrants —el bo i millor de cada casa— que ens ha caigut a sobre). L’ésser humà necessita referents per tenir una estabilitat mental; pilars que el sostinguin i evitin que caigui al buit. Barrejar tantes cultures en un mateix lloc té com a resultat una cultura mestissa sense cap mena de coherència que no representa ningú. No som ni una cosa ni l’altra, perdem els referents i els pilars, i això només vol dir una cosa: que caiem inevitablement al buit i que el caos i el desequilibri s’apoderen de la societat. Les cultures es dissolen i es converteixen en folklore i tothom vol imposar el que considera que és seu i el representa. En el millor dels casos, acabem a cops de puny i, en el pitjor, amb una crisi social, econòmica, lingüística, cultural i identitària difícil de revertir.
En el cas concret de Catalunya, no hi apareixerà, per art de màgia, una cultura mestissa fruit del bonrotllisme entre les diferents cultures que ja hi mal conviuen: a Catalunya s’hi imposarà la cultura majoritària (la que tingui més adeptes), i ja us puc avançar que, si no frenem aquesta política migratòria sense control ni sentit (que alguns disfressen d’empatia i d’humanitat), no serà la catalana. Només un petit exemple: “El Tribunal d'Estrasburg avala el 25% de castellà a l'escola catalana”. Ens hem passat de rosca. Viatjar és fantàstic, però viatjar cada cap de setmana a l’altra punta del món és excessiu i catastròfic; ja no només pel que fa a la cultura, sinó també pel que fa al medi ambient. Aquestes migracions massives no aporten res de bo; són només un símptoma del mal funcionament del món. El que cal és resoldre els problemes que tenen al seu lloc d’origen perquè la gent no hagi d’emigrar (en principi, a ningú li agrada emigrar). Els éssers humans estem acostumats a un clima, a un entorn, a una dieta, a una llengua, a una cultura… i barrejar-nos tant ens desequilibra. No és feixisme, és sentit comú. Què passaria si a casa teva hi vinguessin a viure tres-centes persones d’orígens diferents que volguessin imposar la seva cultura? Diria que la cosa no acabaria massa bé i que semblaria un galliner.