A El Petit Príncep hi surt el personatge d’un rei que diu al protagonista “et prohibeixo que badallis”. Ell li respon: “És que no me’n puc estar, he fet un llarg viatge i no he dormit”. El rei diu “Llavors et mano que badallis. És una ordre”. Les condicions d’ERC per a la investidura a Illa i l’aprovació dels pressupostos m’ho han fet recordar: “Vull un concert econòmic”, “no podem, la ministra serà candidata a Andalusia”. “Doncs vull recaptar tot l’IRPF”, “no podem, som el PSOE”. “Doncs un tren orbital o no voto” va ser la posició final d’ERC. Al PSOE encara aplaudeixen amb les orelles. Una proposta de principis dels 2000, i que ara ja tenien més o menys prevista, com a condició per aprovar uns pressupostos que els salven.

Sembla que de vegades les coses es poden fer una mica més senzilles i explicar la veritat. Esquerra no és pas hostil al govern d’Illa, de fet, en molts moments actua el Tripartit de facto. I és evident que no els convenen unes eleccions. La llei d’amnistia no ha funcionat per a tothom i Oriol Junqueras, líder d’Esquerra, és un dels perjudicats pel seu incompliment. Si ara hi hagués eleccions, Junqueras no s’hi podria presentar com a cap de llista. Per tant, no les vol. Tampoc no les vol el PSOE. Ja s’ha vist com li han anat a l'Aragó, Extremadura i Andalusia. A més, l’experiment de posar un ministre de cap de llista autonòmic a Catalunya ja es va fer, Illa venia del Ministeri de Salut, i actualment li va regular.

Comuns, ERC i PSC han posat Catalunya en mans dels interessos del PSOE, i s’està fent servir absolutament tot per mirar de beneficiar Pedro Sánchez

Per què dic PSOE i no PSC? Doncs perquè Comuns, ERC i PSC han posat Catalunya en mans dels interessos del PSOE. I s’està fent servir absolutament tot —recursos, institucions, mitjans i negociacions— per mirar de beneficiar Pedro Sánchez. A diferència del que molta gent diu, jo penso que al PSOE —malgrat fer els pitjors resultats de la seva història— a Andalusia no li ha anat tan malament com temia. Mai no sabrem què deien les enquestes. En part, gràcies a la gesticulació amb Catalunya. L’exigència d’ERC, el 'no' de la ministra que havia de ser candidata, la reculada d’Illa retirant els pressupostos del Parlament i l’anunci d’acord just l’endemà de les eleccions andaluses semblen fets expressament. Perquè ho estan.  Al PSOE sabien que la campanya andalusa giraria entorn de Catalunya i els calia preparar bé la defensa de la ministra. ERC s’hi va prestar. De fet, a ells era una gesticulació que també els anava bé Catalunya endins. Ara ja es pot recalcular la ruta.

A mi tot això, mira… Al final, si no ets oposició, has de mirar de mantenir càrrecs dins l’administració i la teva estratègia implica mostrar-te com una alternativa d’esquerres i capaç de gestionar —semblant a la del PSC. Es pot entendre. El que m'amoïna és que, tal com s’ha fet en altres moments importants per al país, s’ha assumit acríticament i temerària un nou mantra semblant al “tenim pressa”; ara és “que vindrà la dreta”. Vox i PP no son cap broma, només faltaria. Però cal subratllar dues coses. Primer, que l’Estat espanyol és l’estat: corona, justícia, exèrcit i entorn mediàtic. Això no ho altera ni la dreta ni l’esquerra, tal com ara està comprovant Zapatero, el president que va incomplir amb l’Estatut. Segon, que l’esquerra —el PSOE— va donar suport al 155, incompleix les inversions, no compleix cap dels compromisos amb Catalunya, manté el dèficit fiscal i es nega a corregir-ho, incompleix amb el català, etc. Totalment igual que la dreta. Que s’oblidi tot això per posar Catalunya en mans dels interessos del PSOE és un gran perill i una gran irresponsabilitat. Perquè una cosa són els interessos electorals d’un partit. Però una altra és creure que pots subvertir els interessos d’un país.