Recordo amb enyor l’època en què el que havia de trencar Espanya —sempre hi ha alguna cosa que ha de trencar Espanya— eren l’Estatut i l’OPA de Gas Natural sobre Endesa. Es veu que les dues coses no podien ser. Diuen, diuen, diuen que Alfredo Pérez Rubalcaba va dir als polítics catalans que negociaven l’Estatut que “l’OPA val mig Estatut”. O sigui, que rebaixessin continguts. Esperanza Aguirre va arribar a afirmar que era “una mala notícia per a la Comunitat de Madrid que la seu d’una de les grans empreses espanyoles es traslladi fora del territori nacional”. Jaime Mayor Oreja, aleshores al Parlament Europeu, va dir que l'OPA era “una peça més de la negociació de l’Estatut”. Fins i tot es va arribar a afirmar que tot formava part del malvat Pacte del Tinell. Tot això ho coneix molt bé José Montilla, aleshores ministre d’Indústria i primer secretari del PSC i, posteriorment, president de la Generalitat. Ja se sap com va acabar allò. El Madrid polític i econòmic, amb el president d’Endesa, Manuel Pizarro, brandant la Constitució, va boicotejar tant com va poder l'OPA de Gas Natural amb l'argument que Endesa no podia ser catalana. Va poder ser alemanya i acabaria en mans de la italiana Enel, que, lògicament, n'ha tret tant de suc com ha pogut, i que ha acabat posant sota control italià actius d'interès que la companyia tenia a l'Amèrica Llatina.
Els petroestats guanyen poder curiosament en sectors estratègics privatitzats a Espanya durant les darreres dècades
Ha plogut tant des d’aleshores que ara els qui entren en sectors estratègics ja no són ni els catalans, ni els alemanys, ni els italians. Són els petrodòlars. El grup saudita STC, propietat del govern d'aquell país, ha aconseguit el control del 9,9% de Telefónica per 2.100 milions d'euros. Telefónica, que cotitza a la borsa i va ser privatitzada als anys 90, té una especial incidència en sectors com el de la ciberseguretat, la política de defensa, la telefonia i els mitjans de comunicació. Però, ah, els àrabs no trenquen Espanya. La vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño, ha fet equilibrismes per assegurar que "es protegiran els interessos estratègics d'Espanya" i alhora no enviar un missatge que les inversions estrangeres no són benvingudes. Aràbia Saudita a Telefónica. Qatar a Iberdrola o Iberia. Emirats Àrabs a Enagás. Els petroestats guanyen poder curiosament en sectors estratègics privatitzats a Espanya durant les darreres dècades.
En fi, el món del 2023 no és el món del 2005. Excepte, això sí, per a dues persones per a les quals el món és el mateix que el del 1978 i a les quals l’únic que els preocupa és que Espanya es trenqui. Aquesta vegada per una amnistia. Felipe González i Alfonso Guerra. Alfonso Guerra i Felipe González. Els primers a liquidar els monopolis públics continuen immutables, incapaços d’adaptar-se a la realitat, convertits en dos personatges conservadors, si és que no ho han sigut sempre. Tant que, al seu costat, Montilla —que, com hem vist, coneix el Madrid del poder— és un autèntic abertzale. “És curiós que quan Felipe parla no és precisament per donar un cop de mà. M’hauria agradat veure’l durant la campanya”. Pam! Llàstima que el d’Iznájar, conegut entre alguns antics col·laboradors com “el mudito”, s’hagi fet seu allò de "fets, no paraules". Si parlés més, tindria unes memòries interessants.