Els catalans no llegim gaire i, quan ho fem veure, ens dediquem a consumir llibres d’una qualitat nauseabunda. Sant Jordi és un fenomen prototípic de la tribu, d’aquells que el nostre insofrible narcisisme ens empeny a glorificar (som l’únic indret del món que celebra una festa llegint, comprant roses i blablablà) quan allò que amaga és només una profunda tara mental. Posem majúscula al mot Diada, oblidant-nos del fet surrealista que editorials i autors del país siguin captius del comerç de llibres que s’esdevindrà durant unes raquítiques vint-i-quatre hores (per si la pallassada no fora prou, els cranis privilegiats del Gremi de Llibreters celebren aquesta anomalia amb un descompte, una idea comercial tan intel·ligent com ara reduir el preu de les gambes per Nadal!). Això d’avui té poca relació amb la lectura —una activitat sortosament privada, que hom exercita sense tants escarafalls— i molt més amb la positura d’aquells que volen passar per cultivats.
Com cada any, les novetats més llegides se sabran abans de tenir les dades de venda, basant-se només en la distribució, i, en un altíssim tant per cent, consistiran en llibres que d’aquí a un any no recordarà ni déu, sense cap mena de pòsit cultural. Com passa a cada nova Diada, els editors faran cara de tenir la panxa plena davant la televisió i tots els autors s’hi abraçaran fent hihihahà, quan la realitat dels segells més eminents en català és bastant dramàtica. Esborreu el maquillatge de la Diada i parleu amb els editors competents del país: us confessaran que això no tira, que les tirades editorials cada vegada són menors i que el sistema literari tribal està sotmès a una bulímia de novetats estressant que no va enlloc. Sant Jordi és la brillantina que disfressa un sistema literari trinxat que sobreviu només perquè hi ha un Olimp d’editors extraordinaris que el sostenen.
Sant Jordi és la brillantina que disfressa un sistema literari trinxat que sobreviu només perquè hi ha un Olimp d’editors extraordinaris que el sostenen
Això no vol dir que a Catalunya no s’hi faci literatura de primera qualitat, que se’n fa; però Sant Jordi no hi té res a veure. Aquest curs hem celebrat la preciosa traducció que ha fet Antoni Clapés d’aquesta joia que és L’home de les tres lletres de Pascal Quignard (Quid Pro Quo) i també hem gaudit amb l’espaterrant versió de Cims borrascosos d’Emily Brontë que ens ha regalat el gran Ferran Ràfols Gesa (Viena). A la nostra narrativa hi ha molta vida, i és així com hem descobert els secrets literaris de Rússia per obra i gràcia de la intel·ligent poeta Xènia Dyakonova a El conte de l’alfabet (L’Avenç). Catalunya té editorials amb catàlegs de primer món com Arcàdia, Flâneur, Adesiara, 1984, Males Herbes i ja sé que me’n deixo. Però els llibres que he citat i els catàlegs d’aquests editors, siguem honestos, no els llegeix ni puto déu i les empreses en qüestió s’aguanten amb moltes pinces.
Però, de fet, també és així en el cas de les editorials comercials; perquè tots els tant per cents de vendes i tots els índexs de lectura que veureu publicats avui als mitjans són simplement falsos. Hom pot comprovar la importància (i les vendes d’un llibre), com passa amb les sèries de televisió, quan el producte en qüestió genera discussió pública. I els nostres llibres no en generen. Hi ha moltes entrevistes, manta suplements culturals i, com a molt, alguna editorial aconsegueix que ens entretenim a Twitter durant una setmaneta pensant si un volum amb un 40% d’espanyol resulta una cosa aberrant o normal. Soroll, xerrameca i mambo-jambo. A Catalunya llegim quatre gats i, parlant en termes de qualitat, és millor ni pensar-hi. Si analitzem com els nostres responsables polítics-culturals prestigien la llengua i la fomenten entre els més joves... bé, millor parlem del temps que farà.
Fixeu-vos si tenim coses a celebrar avui, que la majoria de mitjans del país han publicitat Sant Jordi amb la mateixa èmfasi que la fira andalusa del rebujito al Fòrum. Ja sé que avui teniu ganes de festa i de continuar engreixant la panxa de les editorials espanyoles, però és bo que algú us recordi com està el pati. Si ho voleu certificar millor, ja que hi som, a banda de demanar la signatura dels autors, pregunteu-los si poden viure de la seva feina. És un esforç que només demana uns segons, perquè amb la cara que us faran ja no caldrà dir gaire més. Doncs bona Diada i tal i qual.