“Benvolgut Sant Pare, el català és la llengua pròpia de Catalunya. El català és la llengua de Gaudí. A Catalunya, el castellà arracona el català. Beneir la torre de Jesús en castellà i relacionar-se en castellà amb el poble català és sumar-se a aquest procés de minorització. L’Església ha de ser al costat dels qui pateixen la injustícia, no pas agreujar-la”. Podria haver estat així de fàcil, però les entitats i personalitats del país han decidit signar una carta a La Vanguardia en què, en realitat, s’exposa el motiu principal pel qual encara som un poble ocupat fet de gent amb la ment colonitzada: pensem que el dret d’existir, la legitimitat per a continuar dient-nos catalans, ve de fora i no pas de dins. Pensem que la pervivència de la nostra identitat se’ns concedirà si la mereixem prou, i amb aquesta premissa ens excusem de lluitar prou per a guanyar-nos-la. En comptes de lligar-nos a les arrels des de l’autoestima, fem de la catalanitat una exigència moral que mai no pot ser satisfeta del tot i que, així, es gira contra l’autoestima mateixa.
La carta que signen —entre d’altres— el Barça, Òmnium Cultural, l’ANC, la Xarxa d’Entitats Cristianes i tota una tirallonga de personalitats és el reflex de com un cert univers polític pensa que el país ha de ser presentat davant del món per a ser validat pel món. Escric “el món” malgrat que la carta vagi dirigida al Sant Pare, perquè en realitat, malgrat que la carta vagi dirigida al representant de l’Església, la pugna no pot entendre’s fora del marc de la geopolítica. Si Catalunya fos un estat, no caldrien cartes a La Vanguardia perquè el cap de la Santa Seu parlés en la llengua de la nació que va pastar els fonaments polítics, religiosos i artístics d’Antoni Gaudí. Però com que Catalunya no té un estat —a causa, en l’últim tram de la història, de les decisions preses per alguns dels qui signen la carta en qüestió— hem d’humiliar-nos cíclicament per mirar d’assolir els objectius més bàsics.
Els catalans no som moralment impecables. Que considerem que això ens fa menys dignes d’existir és una autosuggestió que no afecta les nacions amb estat, i és producte de la domesticació que infligeix l’ocupació
“Humiliació” és una paraula molt gruixuda, voldreu retreure’m, però els arguments del text que aquí ens ocupa són els arguments d'un poble que no es respecta a si mateix. “Donem menjar als pobres i als immigrants”, “som una societat d’acollida” o “la societat catalana sempre s’ha manifestat contra la guerra”, a part de ser consignes presentistes que ens impedeixen relacionar-nos amb el passat sense mirar-nos-el amb vergonya, són arguments que ni defineixen la nostra unicitat, ni reflecteixen la mena de resiliència que, generació rere generació, ens ha fet sobreposar a la violència infligida pels espanyols. I que ha begut, també, d’un sentit de la justícia i de la fortalesa plenament catòlic, tal com ho és la virtut de la caritat a què alguns obsessivament es remeten com si de virtuts no n'hi hagués més. Són els arguments, doncs, de qui creu que el Sant Pare s’ha de dirigir als catalans en català perquè som “bons cristians” —qualsevol cristià sap que aquest sintagma el carrega el diable— i no perquè som, simplement, catalans.
Com qualsevol nació del món feta d’humans imperfectes, els catalans no som moralment impecables. La nostra història tampoc no ho és. Que considerem que això ens fa menys dignes d’existir és una autosuggestió que no afecta les nacions amb estat, i és producte de la domesticació que l’ocupació infligeix. És un mètode per posar el centre des d’on ens legitimem fora de nosaltres mateixos i per convertir aquesta mateixa legitimació en una quimera de la qual mai som mereixedors. És un marc autoimposat que sempre ens xiuxiueja que surt més a compte acotar el cap que jugar-se-la i que el reconeixement que val no és mai el que comunitàriament ens donem. Que inconscientment o conscient assumim que les conseqüències de l’assimilació són la nostra identitat és, precisament, el propòsit final de l’espanyolització. Si ens enorgullim d’allò de què som presos, mai no voldrem alliberar-nos-en.