Com deia l’Enric Juliana en un dels seus darrers articles, la vida espanyola s'està tornant cada cop més descarnada. L’Estat intenta canviar de pell per passar pàgina, però com que la pell nova triga molt a créixer, la carn viva cada cop és més visible i està més encetada. Sobre el paper, Pedro Sánchez tenia una bona estratègia per tornar a integrar Catalunya a la vida política espanyola, però a poc a poc es comença a veure que li falta capital humà per dur-la a terme. Està massa sol; li passa com a Oriol Junqueras, amb la diferència que a Catalunya tot és més d'estar per casa.
Amb l’ajut de Brussel·les, Sánchez va ocupar el centre polític per sorpresa mentre tothom es barallava, per mirar de refundar la democràcia espanyola sobre unes bases diguem-ne més modernes. Quan Iván Redondo diu que el projecte de Sánchez necessita líders regionals ben forts, fins i tot encara que no siguin del PSOE, vol dir que la reintegració de Catalunya passa per una democràcia de matriu socialista que substitueixi l’existent, de matriu tardofranquista. El problema és que, primer, perquè l’estratègia pugui funcionar, el PSOE s’hauria de fer l’harakiri com les corts franquistes i disseminar-se entre els partits cridats a dominar el nou ordre.
La pinta d’Adolfo Suárez que fa Sánchez ve del fet que la seva carrera política està condicionada a la seva capacitat de convèncer els sectors menys carques del règim del 78 perquè s’immolin ni que sigui de cara a la galeria. Evidentment, la diferència és que enviar el franquisme a la paperera de la història feia molta il·lusió i tenia el suport d’una societat esperançada que mirava Europa amb enveja. En canvi, ara el futur fa por, i el Vell Continent més aviat fa pena. Ja no és només que costi trobar esperits heroics; costa trobar gent que hagi mamat alguna idea nova en algun racó de món o que aspiri a alguna cosa més que no sigui rascar el fons de la paella.
Ni les esquerres de Madrid, ni els barons del PSOE, ni els governs autonòmics li ho posaran fàcil, a Sánchez. I no per una qüestió de principis sinó per un problema de mediocritat
Només cal llegir l’Estefania Molina o l’Antoni Puigverd per veure que fins i tot els actors mediàtics que haurien de donar suport a Sánchez de manera natural, estan massa acovardits per la por de quedar malament a la foto. És una mica el mateix que li passa a Junqueras, que va donar peixet als convergents perquè es lluïssin a l’Ajuntament de Barcelona i ha acabat havent de pactar ell amb el PSC perquè Collboni no sembli un alcalde franquista. Ni les esquerres de Madrid, ni els barons del PSOE, ni els governs autonòmics li ho posaran fàcil, a Sánchez. I no per una qüestió de principis sinó per un problema de mediocritat.
El PP, i tota la caspa generada pel conflicte nacional, espera la caiguda de Sánchez amb candeletes per poder tornar a l’autonomisme de sempre. Per això Feijóo diu ara que podria oferir l’indult a Puigdemont, si el president exiliat mostrés penediment. La jugada de Sánchez amb l’amnistia obre massa portes i, sobretot, deixa en evidència una judicatura que funciona amb l’estructura i l’esperit de l’Antic Règim, com si encara visquéssim en els temps d’Isabel II. Perquè res canviï és millor que Puigdemont es retracti com Junqueras. Així els catalans nacionalistes podran tornar a ser caricaturitzats amb eficàcia, a través de la Sílvia Orriols de torn.
Sánchez, igual que Junqueras o que Suárez, va agafar un espai polític que havia mort de vell i l’ha convertit en un instrument de caire regeneracionista. Quan el PSOE deixi de fer aquesta funció tornarà a caure a pes i llavors el mateix buit radioactiu que Jordi Pujol va deixar a Catalunya el deixarà el socialisme a Espanya. Encara que calgués un cop d’estat per acabar de fer-lo fora, a Suárez el va tombar una oposició que representava una Espanya jove i ambiciosa. Encara que els polítics processistes fossin una colla de mentiders, a Pujol li va passar per sobre l'optimisme d'una classe mitjana amb ganes de superar el segle XX.
A Sánchez, de moment, no el pot tombar cap força positiva. Només el poden tombar els fantasmes d’un país en el qual la Guàrdia Civil pot ser assassinada per la màfia marroquina a plena llum del dia i en què els edificis que es van construir durant la dictadura, per vestir l'extermini de la llengua catalana de progrés i benestar, comencen a caure d'una vellesa prematura. A mesura que la història ens atrapi, i es vegi que els plans de Sánchez i de Brussel·les no són tan realistes com semblava, tot s’anirà tornant més cru. Si cal, fins que només ens quedi la veritat, com va escriure el meu estimat Borja Vilallonga.