Per entendre bé Pedro Sánchez, s’ha d’entendre Artur Mas. S’han d’entendre les metàfores marineres del procés i les fotografies que La Vanguardia publicava del president amb un timó a les mans. El meu besavi també va ser capità, com el de Mas, i els capitans, fins i tot si tenen un vaixell propi, treballen per compte d’algú altre més ric i poderós. La seva feina consisteix a recollir una mercaderia en un punt determinat i a transportar-la fins a una destinació concreta de forma segura, sortejant els temporals, els corsaris i els motins.
Quan Sánchez s’autoproclama capità i recorda que els capitans són els darrers a abandonar el vaixell, vol dir això: que té un encàrrec i que el pensa complir. Com li va passar a Mas, l’encàrrec de Sánchez és una quimera, un autoengany ideat només per guanyar temps. No és un encàrrec que vingui del sentiment o dels vots del poble. Neix dels interessos d’una vella minoria privilegiada que es creu capaç de continuar fent i desfent com si la nació catalana no existís, però dins del marc d'una democràcia. Cal recordar que Franco —el gran timonel, li deien— va haver de fer una guerra d'extermini per satisfer els seus patrons, i ni així se'n va sortir del tot.
Si jo fos castellà, miraria amb atenció què passa a Catalunya. Tard o d’hora, tots acabarem tornant al país baix de sostre i culturalment africanista del 1970. Quan encara parlava amb periodistes madrilenys, ho vaig dir més d’una vegada: la llibertat dels catalans convé a la majoria d’espanyols. Encara els convé, amb la diferència que ara el problema és molt més difícil de resoldre. Perquè el problema de Sánchez ja no és tan sols Catalunya. Ara també són els conflictes socials i ideològics que han alimentat —i continuaran alimentant— les tàctiques oportunistes de bona part de la classe dirigent que li va fer l’encàrrec.
A Sánchez el van fer president perquè el món de CiU pogués tornar a pactar amb el PP després que el govern Rajoy enviés la policia a estomacar els votants de l’1 d’octubre. La missió de Sánchez era —i encara és— facilitar que Feijóo pugui governar amb Junts, i que l’esquerra catalana pugui continuar sublimant els traumes històrics amb el seu victimisme barroer. Sense els catalans no hi ha bipartidisme, perquè el sistema electoral de la Transició es va dissenyar per assegurar, precisament, que la vida política catalana quedés integrada al circ espanyol.
Els capitans, fins i tot si tenen un vaixell propi, treballen per compte d’algú altre més ric i poderós
A Mas també li van posar la presidència en safata quan es va veure que, sense Pasqual Maragall, el PSC no podria contenir l’independentisme, perquè la immigració del sud d’Espanya s’havia catalanitzat massa. Com va passar amb Pujol, i abans amb Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, la corrupció va ser l’excusa per defenestrar Rajoy, i ara és l’excusa per intentar destronar Sánchez. El president espanyol ho sap i no fa un pas al costat perquè, a diferència de Mas, no té ningú que encarni millor el viatge regeneracionista que ha emprès el seu partit.
El PSOE no té un Puigdemont, i a Sánchez només li queda el poder per protegir-se dels jutges i dels oligarques sonats que es pensen que un capità és un drap de cuina. Sánchez és la màxima expressió dels ideals que va donar la Transició i sap que si el tomben de qualsevol manera el rei està acabat com a cap d’una suposada monarquia constitucional. Salvador Sostres diu que Aznar sembla un boig quan diu que vol veure Sánchez a la presó. Però és que Aznar ja se les va tenir amb el rei Joan Carles, fa 25 anys, quan Catalunya va tenir la primera generació educada íntegrament en català.
A Sánchez gairebé tothom li va fer un lloc quan es va veure que Rajoy i Sáenz de Santamaría tenien raó de no voler intervenir amb porres a Catalunya. Ara se’l volen treure de sobre pels mateixos motius que l'ala dura del PP no va gosar deixar que els polítics catalans quedessin en evidència: per una barreja diabòlica d’oportunisme i de nacionalisme troglodita, disfressat de negoci fàcil. És curiós perquè tots els polítics i els articulistes joves que van utilitzar la corrupció per debilitar Rajoy mentre aplaudien la justícia espanyola han acabat cremats. A la incineradora madrilenya res no sembla comptar per a res.
A Espanya sempre s’ha cregut que els diners es poden dissociar de la memòria i la cultura fins a l’infinit. Si vas al MNAC, ara que Sixena està de moda, ja veus per quina mena de carcamals hem estat governats. Tots els debats sobre la nació catalana, la unitat de la llengua, el dret a l’autodeterminació i l’espoli fiscal semblen converses d'ignorants i filisteus. Cap discurs —ni espanyolista, ni feminista, ni comunista, i molt menys islamista— podrà tapar la realitat. Sánchez sap que el problema d’Espanya no és la corrupció, sinó que la vida, com els vaixells, només va en una direcció: cap endavant.
Mas també ho sabia, però tenia una alternativa successòria i, com que el seu vaixell era més petit i no podia creure tant com Sánchez en la democràcia espanyola, tenia més por d’acabar lligat de mans i peus al fons del mar. El que ningú no diu, i només Sánchez sembla intuir en la seva carn de navegant, és que el problema dels espanyols és que el PP de Feijóo està a punt de representar per a Espanya el que el 155 va representar per a Catalunya. Per alguna cosa l'Enric Juliana el va anomenar, ja fa molts anys, el Partit Alfa: el partit dels castellans que sempre han preferit una Espanya pobre i africana a deixar fer a Catalunya.