És difícil decidir de què parlar en una columna setmanal amb aquest format taquicàrdic i alrojovivil de la informació. Volia parlar de Josep Piqué, cervell privilegiat amb una trajectòria i un estil que serveix per explicar on estem. Però, sense voler-ho ni els propis protagonistes, ens hem passat els últims dies parlant de la imitació de la Verge del Rocío a TV3 —amb permís de la mona de xocolata que representava una dona negra mig despullada i el trauma de Tarantino amb Bambi— i hem anat estirant el fil que va començar Teresa Rodríguez, que també dona per un article vista la seva reacció de si ho sé no faig el tuit. Fins que Juanma Moreno, president andalús del PP, m’ha fet veure que el cas de la imitació de Judit Martín explica per què l’exministre d’Exteriors, en pau reposi, va acabar dimitint com a president dels populars a Catalunya.

En aquest món de tecnologia multitouch —que, com saben a Microsoft va inventar Guifré el Pilós— tot es pot linkar. De manera que una altra de les coses que es pot dir sobre el cas de l’Està passant des del punt de la vista dels qui s’han ofès pel tema religiós —que no és el cas de Rodríguez, partidària com Willy Toledo de la processó del Cony Insubmís, però sí dels bisbes catalans—, és que potser és més interessant analitzar el documental sobre el Papa que es pot veure a Disney: un noi que ha estat víctima de la pederàstia d’aquest club rep explicacions poc convincents per part de Jorge Bergoglio. Però ha resultat que hem vist dues coses inèdites a les xarxes aquests dies que han superat el cap dels catòlics per elevació: el Dalai-lama demanant a un nen que li xuclés la llengua i un comunicat a les xarxes del mateix Tenzin Gyatso.

A Catalunya uns fan veure que són molt, molt, molt ambiciosos nacionalment i a Espanya treuen a passejar la catalanofòbia per treure vots

Davant de tot això, i malgrat que potser ara mateix els catalans estan més preocupats per la sequera, el Govern ha sortit a explicar-nos la seva proposta de llei de la claredat, que no està ocupant, precisament, gaire espai en el debat. Ni el públic ni el publicat. De manera que m’he distret amb la informació que diu que a l’agost arribarà a Espanya l’opció de menjar despullat un menú vegà amb desconeguts, al mòdic preu de 80 euros. Ho organitza The Füde Dinner Experience, sota la inspiració de l’artista i model Charlie Ann Max. Són sopars per a 25 persones, que duren entre 4 i 5 hores, amb un menú dissenyat per ser una experiència “holística i transformadora”. Els assistents, abans de seure a taula, ballen despullats, per seguir amb una meditació. No sé si tibetana.

La inspiradora diu que la unió dels aliments d’origen vegetal, l’art i la nuesa són una combinació ideal per trobar-se a un mateix i estimar-se. Potser sí, però no li auguro molt d’èxit, vistes experiències anteriors de restaurants nudistes. Es va parlar molt d’un que va obrir a Tenerife, l’Innato, on pagaves 70 euros per cap i tenia un “final feliç”: menjar les postres sobre el cos un d’un home o una dona. A escollir. Va durar dos mesos. A Londres va obrir The Bunyadi, amb 33.000 persones en llista d’espera, però ja ha tancat. Com el O’Naturel de París.

I és una llàstima perquè hi veig un avantatge en tot plegat. Com que estàs assegut amb el cul, literalment, enganxat a la cadira, sempre pots dir que estàs incòmode i t’estalvies el pitjor de tots els àpats i que és el gran enemic de la migdiada: la sobretaula. I així no has de donar la teva opinió sobre les mones, Bambi, la Verge, el Papa i el Dalai-lama. Però, sobretot, pots fer una llarga migdiada i esperar que acabi el suplici electoral que sempre consisteix en el mateix: a Catalunya uns fan veure que són molt, molt, molt ambiciosos nacionalment i a Espanya treuen a passejar la catalanofòbia per treure vots. Això sí que és un viacrucis.