Per a alguns, tot se soluciona amagant la brossa sota la catifa, aquesta és una pràctica molt estesa en societats amb escassa cultura democràtica i amb opinadors ben subvencionats, però no en aquelles democràcies que no requereixen ni crosses ni adjectius qualificatius.
Ara, que es tracta d'amagar sota la catifa la voluntat de diversos milions de catalans, és just quan se'ns vol fer creure que els problemes i les causes sorgides de la repressió són cosa del passat; tanmateix, no només no ho són, sinó que formen part del present i del futur de gairebé quatre mil ciutadans que, més aviat que tard, ens veurem enfrontats als Tribunals, uns per exercir els seus drets i altres, per fer la nostra feina defensant-los.
Fa temps que insisteixo que la desjudicialització del conflicte entre Espanya i Catalunya no és en mans dels polítics sinó d'aquells a qui se'ls van cedir les competències per a, suposadament, resoldre l'esmentada confrontació; res no indica que això passarà i, per això, no podem continuar creient en quimeres que, tal com succeeix amb les mentides, tenen les cames curtes.
L'espionatge constant, massiu, abusiu i allunyat de la investigació real de qualsevol conducta delictiva és un clar símptoma que res no ha canviat ni res canviarà mentre no es doni un fort cop de timó sistèmic que permeti portar a un model de societat i de sistema polític autènticament malalt cap a un estadi més democràtic en el qual un poder de l'Estat no se superposi a la resta, sinó que actuïn sota una dinàmica de pesos i contrapesos.
Dia a dia anem veient que alguns òrgans judicials han estat investigant de forma massiva ciutadans l'únic delicte dels quals ha estat el de ser independentistes que, per als investigadors, és un crim de lesa pàtria que els permet utilitzar tots els recursos de l'Estat per reprimir-los.
L'espionatge constant, massiu, abusiu i allunyat de la investigació real de qualsevol conducta delictiva és un clar símptoma que res no ha canviat ni res canviarà mentre no es doni un fort cop de timó sistèmic
Si bé és necessari que els cossos i forces de seguretat comptin amb els mitjans i mecanismes per investigar i perseguir la comissió de delictes, igual de necessari resulta que existeixin mecanismes que impedeixin que aquests mateixos cossos policials puguin investigar, impunement, els ciutadans no en funció dels seus actes sinó de les seves creences i militàncies.
En realitat, els mecanismes existeixen, però estan en mans dels qui no tenen cap contrapès que els impedeixi, convertint-se en part del problema, abusar dels seus poders i, a més, malgastar els recursos públics sense cap mena de control.
Algun dia, quan Espanya transiti realment cap a una democràcia que no requereixi crosses ni adjectius, se sabrà quant ha costat la repressió a l'independentisme català i quantes línies vermelles s'han creuat en defensa de la sacrosanta unitat de la nació espanyola; mentrestant, no ens queda més remei que continuar denunciant-ho i, alhora, documentant-ho per a la posterior exigència de responsabilitats.
Igualment, no ens queda més remei que continuar reclamant que els polítics deixin d'enganyar-nos parlant d'una cosa que ni està ni se l'espera: la desjudicialització de la política.
En aquests dies hem tingut coneixement, per diversos mitjans de comunicació, d'abusives i prospectives investigacions judicials i policials en contra d'independentistes catalans en les quals s'han utilitzat mesures d'intervenció telefònica i, també, altres de molt més intrusives com són l'ús de spyware i altres sistemes d'espionatge electrònic.
Ha estat gràcies als mitjans de comunicació que hem tingut coneixement d'aquestes causes prospectives, que no investiguen fets sinó persones, no indaguen delictes sinó ideologies, però en aquesta aproximació als casos noto que falta un pas més: els mitjans no només han d'informar sobre el contingut d'aquestes causes sinó sobre la gravetat que comporta la mateixa existència d'aquests processos per a la salut democràtica.
És a dir, no n'hi ha prou amb explicar els detalls dels sumaris, sinó que cal fer un pas més i començar a indagar sobre aquells aspectes d'aquests que afecten la salut democràtica, més aviat l'existència mateixa d'un sistema democràtic, si és que així se'l vol denominar, encara que no ho sigui.
És hora de preguntar-nos algunes coses que a tot demòcrata han de preocupar i, alhora, intentar obtenir respostes mínimament raonables; per exemple, ens hauríem de preguntar:
És democràtic investigar persones en lloc de fets?
És democràtic utilitzar els recursos públics per a investigacions prospectives d'aquells qui, prèviament, han estat qualificats d'enemics?
És democràtic desconèixer quants recursos públics s'han fet servir en causes judicials que només pretenen la criminalització d'un moviment polític?
Poden els cossos i forces de seguretat de l'Estat instal·lar programes espia als telèfons dels seus ciutadans, i els jutges autoritzar-ho, sense que existeixi la prèvia comissió d'un delicte?
Els qui estan en condicions de generar opinió estan més interessats a defensar els seus xiringuitos, les seves fonts de subvencions i les seves xarxes de poder que a millorar la qualitat democràtica d'un Estat que tant diuen estimar.
Aquestes són alguns dels interrogants que tinc, però podria omplir pàgines amb ells, encara que només amb respondre clarament als anteriors en tindríem per començar, perquè l'autèntica notícia no és el contingut d'aquests procediments, sinó la seva existència mateixa.
El problema, que també reflecteix un error sistèmic, és que els qui estan en condicions de generar opinió estan més interessats a defensar els seus xiringuitos, les seves fonts de subvencions i les seves xarxes de poder que a millorar la qualitat democràtica d'un Estat que tant diuen estimar.
Si existís un moviment informatiu i una generació de prou opinió sobre el que realment representen totes aquestes causes i actuacions de les quals ens estem assabentant, sens dubte que les coses començarien a canviar, però en lloc de complir les seves obligacions constitucionals, aquells que poden generar opinió estan més dedicats a riure's dels adversaris i agenollar-se davant els poderosos que a indagar sobre els autèntics mals d'una societat que no només no és una democràcia necessitada d'adjectius, sinó que cada dia avança més i més de pressa cap a un sistema polític en blanc i negre.
Una autèntica jugada mestra del periodisme patri, del que tant es vanten alguns, consistiria a explicar el que saben en lloc de limitar-se a exposar allò que els interessa que se sàpiga bé a ells mateixos o a qui ells, conscientment o inconscientment, serveixen. A partir d'allà, segurament comprendran millor les persones, encara ciutadans, sobre qui aboquen les seves insídies i maledicències, també les seves mofes.
L'opinió, però també la informació, s'ha convertit fa ja molt temps en un bon negoci, un que no dona cap bon producte, encara que ens el presentin com a tal; les mostres són allà, les estem veient cada matí i res del que ens expliquen no serveix per construir una societat millor, una societat més justa, una societat més democràtica, una societat en la qual tots ens sentim còmodes... però així estan les coses i cadascú amb la seva responsabilitat.