Guillem Nivet i Julien Leone, de més jóvens, van estudiar junts a l'institut de Perpinyà. Lo passat dimarts se van retrobar damunt de l'escenari del Palau Robert, a Barcelona, per a donar el tret de sortida a la commemoració de La Bressola, la xarxa d'escoles associatives de la Catalunya Nord. Lo primer, advocat, com al seu president. Lo segon, cantant i exprofessor del centre, com a presentador de l'acte. Cinc dècades de vida. Una efemèride fruit de l'esforç militant, un miracle permanent que fa que La Bressola siga molt més que una escola: allí no només s'hi ensenya el català, sinó que és l'essència de la recuperació de la nostra llengua i cultura a la Catalunya Nord.

Habitualment, des del nord dels Països Catalans s'ha mirat cap aquí baix amb una certa petició de suport. Avui en dia, però, més enllà d'esta col·laboració que seguix enfortint vincles, les tornes han canviat una mica i des del Principat també hauríem d'aixecar la mirada amb modèstia per a vore què en podem adependre d'ells. I és que la seua immersió lingüística —que aquí trontolla— és un model d'èxit que fa que el català no siga només una assignatura o un idioma d'ensenyança, sinó que ha esdevingut la llengua realment vehicular: xiquets i xiquetes lo parlen entre ells al pati, al menjador, quan juguen, quan riuen, quan canten.

La immersió, per a ells, és una responsabilitat compartida, no només una metodologia, i un dels motors n'és la verticalitat. I és que a les aules hi conviuen infants de diferents edats (com passa amb les nostres ZER, la zona escolar rural), de manera que els companys més grans esdevenen referents per als menuts. Esta barreja que va nàixer per necessitat (n'eren pocs als inicis i els van haver d'ajuntar) s'ha convertit ara en un senyal d'identitat eficaç. Una pedagogia compromesa i cooperativa —també amb les famílies— que n'afavorix l'ús oral i que crea un ecosistema lingüístic i cultural.

Així com Jacint Verdaguer, amb lo seu Canigó, va encapçalar aquella Renaixença, La Bressola és, per mèrits propis, forjadora de l'actual reeixida social

Durant l'acte al Palau Robert també va quedar palesa la transcendència de la mirada, aquella que sovint per estes contrades peca de centralista. Per exemple: que des del faristol los intervinents s'adrecessen tota l'estona als barcelonins com als del sud, ajudava a vore el país sencer en la seua perspectiva completa i era una cura d'humilitat per a més d'un. Igualment, així com per a natros lo bilingüisme és indicatiu de retrocés i de castellanització, per als representants de La Bressola lo bilingüisme és un concepte positiu, ja que venien d'un desert i ara aconseguixen reapropiar-se de la llengua dels iaios i reiaios. Los prismes i la importància de respectar-los.

Aquella gesta política que va arrencar el 1976 (de la mà del seu fundador i actual president d'honor, Enric Larreula) ha evolucionat enormement: va obrir les portes per a només 7 alumnes i avui en dia n'hi ha més de mil, repartits en 9 centres educatius i amb un centenar de treballadors. Abans a la gent la maldaven per parlar en català, la renyaven. Ara s'ensenya i és símbol de prestigi. Hi mostren la llengua com a element identitari, sí, però també com a eina útil i necessària. Com a història comuna. Los seus alumnes en surten més lliures i orgullosos i valdrà la pena de resseguir l'agenda commemorativa que l'entitat té prevista enguany arreu de tot lo domini lingüístic per a celebrar esta llibertat i este orgull de pertinença (la trobareu a bressola.cat).

L'acte va acabar amb la magistral recitació del Cant IV del Canigó, de Jacint Verdaguer, a càrrec de l'actor Lluís Soler. Prodigiosament de memòria, vers a vers, va declamar Lo Pirineu, aquella meravellosa descripció del passeig que Gentil i Flordeneu fan per la mítica serralada que no és frontera. Avui en dia, la llengua catalana està contemplada com a regional a l'article 75.1 de la Constitució francesa, dins lo bloc del patrimoni, com si fos una pedra, quelcom de mort o inert. La Bressola s'hi revolta i la fa reflorir. Lo fundador de la literatura catalana moderna va recollir una llengua malalta i la va convertir en una llengua viva i capaç de créixer. Així com lo poeta del poble va encapçalar aquella Renaixença, La Bressola és, per mèrits propis, forjadora de l'actual reeixida social. Gràcies i per molts anys.