El problema no és només morir-se. Morir-nos, ho farem tots. Alguns, però, quan se’n van després d’haver viscut tant, deixen buits, o llegats. I són insubstituïbles. Els millors mestres han transitat per camins que saben que altres els trepitjaran i, amb sort, milloraran. Quan figures colossals com Joan Botam o Pius-Ramon Tragan es moren, el buit i el llegat es magnifiquen. I Catalunya hi perd, sens dubte, i cal veure com hi pot guanyar, si n’és capaç.

Tenien 97 i 95 anys, i tots dos eren catalans i religiosos. Catalunya ha enterrat, en una setmana, el pare Joan Botam i Casals i el pare Pius-Ramon Tragan. Les Borges Blanques i Esparraguera, els caputxins i els benedictins, han cursat dues baixes irreparables. Botam, el pare de l’ecumenisme a Catalunya, el caputxí incansable que volia la unitat dels cristians i considerava un escàndol tanta divisió. Tenia una veu de tro suau i et fitava amb agudesa. L’any 1966, arran de la Caputxinada, van intentar expulsar-lo de Catalunya, però la Santa Seu ho va evitar. Home pacifista i resistent, el pare Botam.

Autoritats mundials, gent a qui hem conferit premis, que han situat Catalunya com a referent en els seus àmbits. I ara ja no hi són

L’altre, el pare Pius de l’abadia de Montserrat, un autoritzat biblista, reconegudíssim arreu, rector durant anys a Roma a l’Ateneu Sant Anselm, un estudiós de papirs i papers cridat arreu, fos en fòrums de teologia, exegesi bíblica, arqueologia. Tots dos van estudiar a Roma (on pronunciaven els seus noms com Bòtam i Tràgan) i han ocupat diversos càrrecs des d’on han defensat la llengua catalana com a instrument de cultura i divulgació. Autoritats mundials, gent a qui hem conferit premis, que han situat Catalunya com a referent en els seus àmbits. I ara ja no hi són. I no hi ha petits Joan Botams o petits pares Pius Tragans. Sí que existeix, però, una ruta traçada, una manera de fer i un sacrifici —ai, quina paraula antipàtica, avui— que es pot replicar. El primer que cal és veure com conservar la seva memòria i traspassar-la. No han estat importants perquè ens ho diguin les seves comunitats, els caputxins i els benedictins. La seva força ens ve a través de tercers. El poder de la seva vida ens el mostra la repercussió de la seva mort. I aquell buit davant nostre, no només d’erudició o coneixement, sinó d’un esforç per trobar claus per entendre els conflictes entre religions, les contradiccions entre traduccions de textos sagrats, el perquè de tot plegat. No cal ser creient per observar les dissonàncies entre religions, o les dispars versions bíbliques que poden atiar el foc de la controvèrsia. I un vers mal traduït, una paraula mal encarada, una versió contaminada, pot ser letal. Ells, amb aquella paciència atàvica, van fer el camí una mica més fàcil.