Barcelona viu moltes contradiccions. Patim el fet de ser una gran urbs europea amb una àrea metropolitana desballestada i sense vertebració. Tenim un rerepaís que és una nació però no ens acabem de creure que en som la seva capital perquè no tenim un Estat. Liderem el Mediterrani sense saber gaire bé per què hem acabat essent la metròpoli del nostre mar. Som una de les ciutats més populars per als turistes, però la realitat és que el turisme ens ha sortit carot. La qualitat de vida és excel·lent i tanmateix els barcelonins arrosseguen unes cares molt llargues. Ens creiem els rics d’Espanya mentre situem el nostre mirall en la península Ibèrica i ignorem la dolorosa realitat que som pobres dins Europa. Per contra, ens passem el dia comparant-nos amb el món per tal de demostrar-nos que som una ciutat perfectament panxacontenta. Finalment, volem fer la independència i la nostra alcaldessa és el cavall de Troia de la secessió. Breu, Barcelona viu en una gran mentida.

Barcelona, en si, s’ha convertit en una de les més significants contradiccions vivents d’Europa. És la contradicció d’una ciutat doblement mancada de capital: ni és la capital d’un Estat, ni té el capital necessari per ser autènticament una gran metròpoli europea.

Volem fer la independència i la nostra alcaldessa és el cavall de Troia de la secessió. Breu, Barcelona viu en una gran mentida

El gran problema que encara Barcelona, una vegada més, en el moment més dolç de la seva història recent és la supervivència. És, novament, una altra obscenitat del real que fereix la realitat quotidiana del barceloní—i, de retruc, també la del català. Barcelona no pot continuar essent Barcelona —o més, una Barcelona millor—si no obté la doble paraula capital per a ella. Barcelona necessita un Estat i diners. Podria semblar que afirmar una cosa tal és una obvietat. Això no obstant, la realitat barcelonina imposa un relat molt diferent.

D’entrada, el que el barceloní no ha d’oblidar mai—principalment perquè és responsabilitat seva—és que l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i el seu govern de coalicions diverses no cerquen la independència de Catalunya. Per extensió, no cerquen que Barcelona esdevingui la capital de res. Només cal recordar que la pròpia Colau va evocar el mirall de Madrid en comptes de perseguir alguna cosa de més volada en benefici de Barcelona i no de Madrid. Es podria pensar que el fet de voler que Barcelona sigui capital d’un Estat —o no— solament forma part d’una lluita ideològica i política, sense cap altra conseqüència. El no-reconeixement de la capitalitat de Barcelona implica una limitació important del que Barcelona-ciutat pot fer o deixar de fer, de la mateixa manera que això afecta la Barcelona-país i, en darrer terme, les persones que hi viuen. Si no és per a Barcelona, acabarà essent per a Madrid, per la mateixa aritmètica que va menar Colau a fer la declaració d’amor al Madrid de Carmena i no, per exemple, al rerepaís català. No ens serveix de res de tenir un govern autonòmic a Barcelona a favor del projecte de la independència si el poder polític de la ciutat no en participa.

Com pot Catalunya perseguir la seva independència si no s’hi compta Barcelona? Simplement no es pot. Sense Barcelona no hi ha independència. I en la perspectiva no es preveu que l’independentisme sigui capaç d’articular una estratègia per capturar Barcelona.

Entre la persecució del capital amb fòbia i la burgesia extractiva heretada del franquisme, Barcelona no ha trobat el seu lloc sota el sol

Lligat a la capitalitat de Barcelona, tenim el problema del capital. Barcelona, en general, és una ciutat empobrida, que viu d’engrunes, amb minsos recursos financers i sense una activitat econòmica que ens equipari realment a les ciutats que voldríem ser. Buscarem mil excuses per demostrar-nos que som una ciutat rica—no, riquíssima. Però la realitat és que la majoria d’indicadors macroeconòmics ens presenten una ciutat encara ancorada en una pobresa endèmica d’un sud d’Europa que hauríem de voler superar per, alhora, poder-lo liderar de debò. Més enllà de les barreres de mentalitat que caldria enderrocar, caldria perseguir el capital amb desig. Actualment, perseguim el capital amb fòbia i mania demostrades. Entre això i la burgesia extractiva heretada del franquisme, Barcelona no ha trobat el seu lloc sota el sol.

Un altre cop, la presència d’Ada Colau és l’obstacle per atènyer capital. El discurs dels comuns insisteix a posar l’èmfasi polític en el ciutadà i en els barris. La narrativa de Colau és merament estètica, una digressió distractiva d’una inoperància que trenca no solament la cohesió de la idea de ciutat única, sinó que defuig els grans reptes de Barcelona.

L’atomització en els discursos populistes de barri ens allunya dels grans relats de transformació de la ciutat. Si es vol transformar alguna cosa, cal parlar de l’economia i de les classes socials, no solament per criticar el model econòmic de decadència que ens suposa la bombolla del turisme—o les pròpies bombolles que la mala política està creant, una vegada més, en l’habitatge. Colau hauria de parlar en clau de ciutat i d’àrea metropolitana. Hauria de parlar de diners i de fer diners, encara que després fos per enfortir polítiques de redistribució i estat del benestar à la socialdemòcrata. En comptes de vendre com a gran projecte de ciutat un tramvia del qual un referèndum ja va fer net, Colau podria crear realment un projecte de ciutat. A Nova York, Bill De Blasio ha emprès bones polítiques per a una xarxa d’escoles-bressol—després de veure naufragar el seu pla d’habitatge. No cal que jo doni idees a Colau del que Barcelona necessita; estic segur que algú altre les sabrà aprofitar algun dia.

Més enllà dels problemes socials de Barcelona, ens hauria de preocupar en gran manera que la ciutat no lideri cap sector econòmic de rellevància, que el nostre mercat laboral depengui d’un sector econòmic tan destructiu i fals com el turisme, i que els salaris siguin tan vergonyosament baixos. El diner no corre a Barcelona. Podem criticar la desigualtat de classes creixent als Estats Units. A Barcelona solament ens salva l’apaivagament social que representa l’estat del benestar. És cert que compartim aquests problemes amb Espanya; amb tot, la manca de suport d’un Estat—o almenys l’existència d’un Estat neutral que permeti els negocis de manera fluïda—ens suposa un llast addicional en la nostra Catalunya-colònia.

El primer capital que ha de tenir Barcelona és el de ser capital de l’independentisme. Ha d’elaborar un projecte de ciutat que sigui el de capital país

L’actual èxit de Barcelona no sempre serà capaç de funcionar per la inèrcia de la gran força de la ciutat. En algun moment caldrà dotar-la de capital. L’independentisme, en l’erràtica del processisme que sofrim d’ençà el 2012 que ens hem permès el luxe de perdre Barcelona—encara que el seu alcalde aleshores fos més gris que el pretèrit smog de Londres—i de deixar-nos crear els comuns com el vertader desgast del camí a la secessió. En la cimera pel referèndum que Puigdemont va convocar el passat 23 de desembre es va constatar com ambdues derrotes ens passen factura. No ens podem permetre de no tenir Barcelona. El primer capital que ha de tenir Barcelona és el de ser capital de l’independentisme. Ha d’elaborar un projecte de ciutat que sigui el de capital país. I a partir d’aquí podrem lliurar-nos a la cerca de capital.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat