Els catalans no tenim rei però... el paguem i, probablement, atès el persistent greuge econòmic que patim, devem ser dels que més contribuïm a pagar-li la bicoca. La del coronat actual, la de la seva família, i la del seu papà, emèrit de tants privilegis com misèries. És a dir que no tenim rei, però ell sí que ens té a nosaltres, i ben agafats pel coll, com és públic i notori.

Faig aquest preàmbul arran d’una reacció que aquests dies he vist repetida en molts mitjans nostrats. Un rere l’altre, la majoria dels contertulians de casa nostra que han parlat sobre les fotos barroeres que han circulat aquests dies, amb el Juan Carlos amorrat a la Bárbara Rey de torn —n’hi ha hagut tantes que cal especificar—, ha repetit la lletania catalanament correcta. Ja se sap que els catalanets fem veure que som una mica més fins que la resta (tot i que d’amagatotis devorem els shows del cor com tothom), però sempre ens agrada fer veure que aquestes coses no van amb nosaltres. I és així com, quan el tema ha sorgit als programes, tots els convidats que habitualment parlen de política l’han defugit amb impostada dignitat: són qüestions íntimes..., coses del cor..., un altre negociat...

De cap manera. Els claus reials no són una qüestió privada, sinó estrictament pública i indiscutiblement política, no endebades sabem que els diners públics els han finançat. Dit sense embuts: els claus reials els hem pagat nosaltres. Les cases de les amants —com la mateixa on s’han fet les fotos—, els sous regulars a les senyores, la vidassa de viatges, suites i luxury experience, les comissions de negocis tèrbols, els safaris per assassinar elefants... Per fixar-ho bé, només a la tal Bárbara Rey el CNI li hauria pagat amb fons reservats 25 milions de pessetes en una ocasió (1994), 100 milions (1997) en una segona i 50 milions repartits en deu anys. Tot per mantenir l’afer en secret, a banda de muntar-li programes de TV. Amb la tal Corina, la cartera també anava a dojo, i així anar fent en un llarg etcètera d’impudícia pròpia de la monarquia bananera que, de sempre, ha estat la Borbonada. No oblidem que la corrua d’escàndols borbònics —financers i/o carnals— és tan llarga com antiga i va quedar magistralment reflectida en la famosa frase de Valle-Inclán dedicada a Alfons XIII: “al Rey no lo echamos por Borbón, sinó por ladrón”.

Els claus reials no són una qüestió privada, sinó estrictament pública i indiscutiblement política, no endebades sabem que els diners públics els han finançat. Dit sense embuts: els claus reials els hem pagat nosaltres

Des d’aquesta perspectiva, resulta incomprensible que aquests temes no obrin comissions d’investigació, ni preguntes parlamentàries, ni rebombori propi, més enllà de les superficials xerrades de faldilles i alegries. Per què no passa? I, sobretot, per què no ha passat durant tants anys d’abusos públics, encara que no publicats. És aquí on hi ha la mare de totes les misèries de l’estat espanyol: la servitud cortesana de la premsa espanyola, còmplice directe de la impunitat amb què ha actuat la família reial. Només aquell pobre Urdangarin, que feia d’aprenent del sogre, va pagar alguna culpa, convertit en un trist boc expiatori. Però, per a la resta, la premsa —tota la premsa, no només la del cor—, ha conegut sempre la dimensió dels negocis de l’emèrit, els seus comptes a paradisos fiscals, les seves amistats lucratives amb emirs del petrodòlar, l’harem d’amants que pesaven en l’erari públic i, decidit a arribar a la manca absoluta de pudor, la seva estafa a Hisenda, cosa la qual mereixeria un nou esperpent valleinclanesc. El regnat de l’emèrit ha estat fonamentat en un gran bassal d’impudícia que tots els poders de l’Estat han permès i tota la premsa ha tapat, i és gràcies a aquest blindatge indecent que ha fet tot el que ha fet, i s’ha enriquit com s’ha enriquit. Enriquiment, per cert, que vol deixar a la descendència via Fundació, no fos cas que no rebessin el fruit dels seus negocis foscos.

Ara arriba l’afer de les fotos reials amb la senyora del circ —Bárbara de nom, Rey de cognom i amb filla de nom Sofia, en fi!—, i novament la cosa queda en un “afer privat”, fins al punt que l’únic motiu de preocupació dels periodistes és si això és revelació de secrets (sic!!!), injúries a la corona (sic, sic!!!), setge a la monarquia (sic, sic, sic!!!) i no sé quantes bestieses més. Però a ningú no li interessa, per exemple, què costava el xalet de sis-cents metres quadrats, amb tot pagat i policialment protegit, on l’emèrit gaudia de les delícies barbàriques? I tota la resta de despeses milionàries de les seves amants, adequadament costejades per l’Estat? O el xalet que li va muntar a la Corina al costat de la Zarzuela? A ningú no li amoïna el disbarat de diners que els braguetazos d’aquest home han costat a l’erari públic? Aquest és el tema de fons, i, tanmateix, el virus cortesà està tan inoculat en la premsa espanyola —compta la catalana en l’adjectiu—, que tots es fixen en les branques i ningú no mira la podridura de les arrels.

Sí, queda ratificat: els claus reials no són un afer privat. Són un afer tan i tan públic que els hem pagat nosaltres. La resta és pura distracció.