A hores d'ara, ja s'ha dit de tot sobre els informes, conclusions definitives de les acusacions i, especialment, de la fiscalia, que, com a defensora de la legalitat que ha de ser, no ha deixat de sorprendre a alguns, els que continuaven pensant que això anava de dret. Però, en realitat, demanar no fa pobre i el que és realment rellevant no és el plantejament de les acusacions, sinó quant del que han sol·licitat s'acabarà reflectint en la sentència i, sobre això, qui té l'última paraula és la sala.

Desconec el que acabarà decidint el tribunal, però sí que crec que hi ha una sèrie de símptomes, signes o senyals de fum que no són gens esperançadors i que permeten entreveure que el tribunal, en gran part, té configurada la seva decisió o, almenys, té una estructura mentalment definida i, segurament, força propera a l'exposada per la fiscalia.

Símptomes, signes o senyals de fum s'han pogut veure al llarg de tots aquests mesos, però, especialment, en les últimes decisions que han anat prenent i que apunten en la direcció exposada... Puc equivocar-me, però, lamentablement, ho dubto, encara que res no em faria més feliç que errar-me en aquest sentit.

L'experiència diu que un tribunal que té clara una sentència absolutòria o d'escassa mètrica penal sempre sol adoptar mesures que, si bé no prejutgen el resultat, sí que deixen entreveure el seu sentit i, concretament, em refereixo a la situació personal dels acusats. Totes les peticions que els afecten en la seva situació de presó han estat denegades de manera sistemàtica amb diversos arguments, però, gairebé sempre, basats en un al·legat risc de fuga. Justament un risc que no s'aprecia.

Ningú no s'exposa a una confrontació entre poders de l'Estat ni trasllada una responsabilitat tan gran a unes Corts acabades de constituir si en qüestió de dies o setmanes els volgués deixar en llibertat

Com si amb això no n'hi hagués prou, els passos que han anat fent, quant als presos electes, tampoc no auguren res de bo. El que ha intentat la sala és compartir la responsabilitat legal i el desgast polític amb les Corts Generals i això, sens dubte, indica, com a mínim, dues coses: saben que és il·legal, per la qual cosa tindrà conseqüències, i, a més, volen involucrar altres poders de l'Estat en la resolució judicial d'un tema que mai no ha estat penal sinó polític.

Hem d'assumir que si no han deixat en llibertat els electes, si han instat que les Corts Generals els suspenguin i si estan estudiant com saltar-se la immunitat europea que ha adquirit Junqueras, no és perquè estiguin pensant ni a absoldre ni en una sentència que estableixi penes d'unes dimensions mínimes. Ningú no s'exposa a una confrontació entre poders de l'Estat ni trasllada una responsabilitat tan gran a unes Corts acabades de constituir si en qüestió de dies o setmanes els volgués deixar en llibertat. La cosa no va per aquí i això sembla evident.

Aquest judici no ha estat edificant ni ha estat un exemple de com ha de funcionar l'administració de justícia. L'únic rescatable són la dignitat i fermesa dels presos i la feina feta per les defenses que s'han hagut d'esforçar per contrarestar el corró patriòtic establert per Marchena durant aquests mesos. Tanmateix, no hi ha mal que duri cent anys i és ara quan tot ha de començar.

La propera setmana, les defenses hauran de fer els seus al·legats, conclusions definitives, i ens exposaran una altra visió dels fets, una visió racional i més ajustada a dret. S'hauran d'esforçar a allunyar-se dels fets i centrar el debat en el dret, en la llei i, sobretot, en el dret de la Unió Europea, que és l'únic camí per revertir la situació creada des de la judicialització del conflicte entre l'Estat i Catalunya.

Sí, el debat ja no pot continuar sent sobre els fets, que mai no han estat el rellevant, sinó sobre el dret a aplicar i com han d'interpretar-se les normes europees que afecten el desenvolupament final del judici. És el moment de confrontar aquest procés amb les lleis d'Europa, aquelles davant de les quals el Tribunal Suprem s'ha estavellat en diverses ocasions, aquelles que van impedir que els exiliats fossin lliurats a Espanya, aquelles que poden obrir les portes de la injusta presó i, en definitiva, aquelles amb les quals ni les acusacions ni el Suprem no comptaven i de les quals no en volen saber res.

És el moment processal oportú per elevar-ho des de Las Salesas fins a Luxemburg i plantejar obertament diverses qüestions prejudicials, de les quals sorgirien respostes que condicionarien la redacció de la sentència que, amb major o menor concreció, el Suprem ja té prevista.

Plantejar ara, que és el moment processal oportú, una sèrie de qüestions prejudicials, posaria el Tribunal Suprem entre l'espasa i la paret i el que decideixin serà negatiu per al pla que fa mesos que estan implementant. M'explicaré: d'acord amb l'article 267.3 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea, resulta obligatori elevar una qüestió prejudicial, en aquesta fase i circumstàncies, si alguna de les parts ho planteja al tribunal.

Poden uns mateixos fets ser, com els defineix el fiscal Zaragoza, "un cop d'estat" en un país de la Unió mentre en altres no són constitutius de cap delicte?

Al Tribunal Suprem, davant aquest escenari, només li quedarien dues opcions: elevar-la o denegar-la i ambdues són males opcions. Si decideixen elevar la qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) les respostes que obtinguin no els agradaran i els dificultaran tremendament poder completar el disseny que tenien previst; al contrari, si la deneguen tot i ser obligatòria la seva tramitació, el que haurien vulnerat, una vegada més, seria el dret a un procés amb les degudes garanties i, en aquest cas, es vulnerarien normes europees d'obligat compliment, amb tot el que això ajudaria de cara a la posterior demanda davant del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH).

Aquest plantejament d'una qüestió prejudicial ben estructurada i de pes seria la primera ocasió perquè les defenses agafin el control del procediment, estableixin els ritmes i el portin allà on hi haurà un panell d'àrbitres imparcials que adoptaran una resolució conforme al dret de la Unió, aquest dret que, insisteixo, tant els molesta i preocupa.

Mentre el Tribunal Suprem "crea" dret, reescriu les normes o s'entremet en l'esfera pròpia d'altres poders de l'Estat, plantejar que, segurament, aquest procediment és contrari al dret de la Unió no només és important sinó que, a més, pot ser una de les poques vies de revertir tot el que s'ha fet fins al moment per un òrgan jurisdiccional que tant està danyant el sistema democràtic.

El que cal preguntar al TJUE és si el que es va resoldre a Alemanya és vinculant per al Suprem, si és compatible amb els principis bàsics de la Unió Europea (llibertat, seguretat i justícia sense fronteres) que promulga l'article 2 del Tractat de Lisboa.

En termes més senzills: poden uns mateixos fets ser, com els defineix el fiscal Zaragoza, "un cop d'estat" en un país de la Unió mentre en altres no són constitutius de cap delicte? La resposta és senzilla i és, justament, la que estan defugint tant les acusacions com el Suprem. Com volen que no evitin un pronunciament d'aquestes característiques si han arribat, fins i tot, a entendre que Franco, el colpista, ha de ser tractat amb els honors propis d'un cap d'estat fins i tot des d'abans de prendre el control militar de la península.

En definitiva, és a partir d'ara quan tot comença i, si volem guanyar, rescatar els presos, que retornin els exiliats, que s'avanci en la democratització de l'Estat i en la construcció de la República Catalana, ha de fer-se més enllà dels Pirineus perquè a aquest costat de les muntanyes ja està clar com responen.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat