El final del govern d’ERC presidit per Pere Aragonès no es pot entendre només com una derrota parlamentària. Va ser el resultat d’una acumulació de tensions polítiques, estratègiques i de model de país que van acabar fent inviable la legislatura. El president Aragonès governava en minoria després de la sortida de Junts. Això el deixava obligat a negociar cada decisió rellevant, especialment els pressupostos, que en un sistema parlamentari són la prova definitiva de viabilitat política. Per això els pressupostos del 2024 eren importants. Sense ells, el govern quedava tocat. Amb la seva aprovació, podia guanyar temps. Però la negociació es va convertir en un camp de batalla entre aliats potencials amb interessos incompatibles.
El principal punt de conflicte va ser el projecte del Hard Rock. El PSC hi donava suport, ja que ho veu com un element de dinamització econòmica, mentre que els Comuns, en aquell moment —no ara—, el rebutjaven per motius ambientals i de model turístic. Aquesta situació deixava Aragonès atrapat. Li calien tots dos actors per aprovar els comptes, però no podia satisfer-los alhora, perquè pensaven el contrari sobre un mateix tema. La negociació es va bloquejar sense sortida clara. Quan els Comuns van mantenir el veto i el PSC no va cedir, el govern va quedar sense majoria possible. No era només una derrota puntual, sinó la constatació d’una debilitat estructural. I, no ho oblidem, es preveia una gran sequera.
A diferència del que va passar amb Aragonès, ningú està empenyent clarament cap a unes eleccions anticipades
Davant d’aquest escenari, el president Aragonès va optar per convocar eleccions. No va caure per una moció de censura, però la impossibilitat pràctica d’aprovar uns pressupostos i governar amb estabilitat van ser la fi del seu govern. El PSC, des de l’oposició, va pressionar perquè això passés. Deia que el govern estava esgotat i que calia donar la paraula a la ciutadania. En aquell moment —no ara!—, el PSC defensava que si un govern no té pressupostos, cal convocar eleccions. Ara, amb Salvador Illa al capdavant del govern de la Generalitat, el PSC ha canviat d’opinió. El context és aparentment similar, però políticament diferent. El PSC també governa en minoria i necessita suports per aprovar els pressupostos. Els seus socis potencials són ERC i els Comuns. Però, de nou, les demandes no són compatibles i el marge de negociació del govern té límits polítics i ideològics. Sobretot amb ERC, ja que sembla que ara els Comuns el Hard Rock el troben bé. ERC, actualment a l’oposició, no vol facilitar l’estabilitat del PSC sense obtenir-ne contrapartides clares. Necessita marcar perfil propi i evitar quedar diluïda després d’haver perdut el govern i que no s’hagi aplicat del tot la llei d’amnistia. Els Comuns han fet algunes exigències en matèria social i ambiental, però ja en el seu moment van arribar a un acord amb els socialistes, ja que el que més els interessa és mostrar un perfil de govern i sobretot que no hi hagi eleccions.
A diferència del que va passar amb Aragonès, ningú està empenyent clarament cap a unes eleccions anticipades. Ni el govern ni l’oposició tenen incentius forts per precipitar-les. Sembla que a cap dels tres no els venen de gust unes eleccions ara. Només hi ha dos elements que ho podrien justificar: un, el possible desgast de Junts per Catalunya si hi ha un augment d’Aliança Catalana. Això és molt atractiu per a ERC i PSC. Dos, si Pedro Sánchez ho necessita, que compliran tots tres lleialment.
S’ha configurat una situació de bloqueig tolerat. Hi ha dificultats per avançar, però també una voluntat implícita de no trencar perquè l’alternativa pot ser pitjor per a tots. Un equilibri que pot ser útil per als partits, però no per al país. Per a la ciutadania, viure en una dinàmica de bloqueig sostingut no és una situació òptima. El govern que va garantir bona gestió, que quan era a l’oposició exigia pressupostos o eleccions, ha retirat els pressupostos del Parlament. Han sortit els pagesos, els metges i els professors al carrer. I ells han optat per retirar els pressupostos del Parlament per no haver de convocar eleccions. Saben que no els anirien bé i prefereixen boquejar el país per mantenir el poder. Un poder que no els permet fer res. Un bloqueig que se’ls girarà en contra, ja que trenca de ple amb la seva gran promesa electoral: gestionar bé i resoldre els problemes. Però és que per gestionar bé i resoldre problemes calen diners.