Ni resolucions de l’ONU ni mandangues amb vinagre. L’independentisme autonomista pretén investir Jordi Sànchez per posar fi al procés, mitigar l’efecte Puigdemont després del Bratwurst germànic al jutge Llarena, i formar com més aviat millor un govern que es reparteixi les engrunes d’allò que fou la nació. Jordi Sànchez, a qui Artur Mas (i la seva allargadíssima ombra: o potser hauria d’escriure el seu altíssim mosqueter) endollà a l’ANC perquè Convergència controlés l’invent, és i serà un líder cívic d’absoluta crossa patritocràtica, amb la independència com a objectiu merament platònic. Han calgut només dues setmanes escoltant Elisenda Paluzie per veure com l’entitat cívica recupera lentament la seva original raó de ser: pressionar els líders independentistes perquè no s’escapin de les seves mateixes promeses i tirin pel dret.
Poc després de l’1-O, Sànchez fou dels primers a demanar eleccions a Puigdemont i maldà perquè la declaració d’independència no fos efectiva. El mateix dia de la suspensió en què s’abjurà dels resultats del referèndum al Parlament (bàsicament, no aplicant-los i desoint així el mandat del poble), Sànchez i l’ANC havien encastat els ciutadans al passeig de Lluís Companys, perquè no expressessin el seu malestar davant de la cambra catalana en conèixer la marxa enrere de l’independentisme. El sobiranisme pactista vol investir Sànchez per aturar la independència i ressituar el post-procés, segons l’idiolecte del president Torrent, en una mera lluita contra l’autoritarisme de Rajoy. La cosa és lògica: focalitzant-se en Sànchez, els líders de la cosa nostra pretenen que el poble passi el dia pensant en Estremera per oblidar-se de la independència. Sempre és el mateix: mentre ploris, no actuaràs.
Si el Parlament investís el 130, reforçaria la idea que Catalunya, més enllà de la cosa aquesta de sortir als diaris del món, vol i pot ser un actor internacional
Amb una capacitat de risc (i una sort) notable, Puigdemont podrà anar viatjant per Europa i tocant els picarols al sistema judicial que sigui necessari per humiliar encara més la polititzada justícia espanyola. El temps dirà si el 130 viatjà a Alemanya conscient que el podrien agafar i mig entregant-se, però a dia que passi i a cada nou viatge pel continent, Puigdemont és com una càrrega de dinamita que pot explotar a discreció en qualsevol racó de la Unió Europea i rentar-li la cara al jutge Llarena. Així, mitjançant aquesta estratègia bàsica de no-violència, és com s’ajuda als presos, i no pas organitzant-los manis ni duent el llacet groc. Si el Parlament investís el 130, reforçaria la idea que Catalunya, més enllà de la cosa aquesta de sortir als diaris del món, vol i pot ser un actor internacional amb qui tard o d’hora s’hagi de negociar. Això només ho pot fer Puigdemont.
Com passa sempre des de fa anys i a cada petita ferida que l’independentisme infligeix a l’Estat, ara cal pensar si la cosa va de fer botifarres a Llarena o de posar en un compromís real el poder espanyol. Us ho contaré amb un altre exemple que entendrà tothom: pocs dies abans del referèndum, Sànchez declarava que, atès el presumible setge policial espanyol, amb un milió de vots emesos els resultats de l’1-O serien un autèntic èxit. Vau ser vosaltres mateixos qui vàreu esmenar aquesta clàssica cosa del com menys millor. Espero que ara, en l’enèsim cas en què us tornen a intentar aixecar la camisa els de sempre, actueu amb la mateixa determinació. Afortunadament, a dia que passa, els enganys es fan més visibles i l’art de la mandanga sura amb molta més facilitat. O s’investeix Puigdemont o ens esperen anys on manaran els de sempre. Queda dit.