Quan els líders independentistes són a punt de vendre una moto al poble o es predisposen a incomplir un mandat electoral amb aquella alegria, acostuma a sorgir del no-res un clàssic del procés consistent a inventar un eufemisme pompós per guanyar temps i permetre així que el central xuti la bimba ben lluny sense la intenció de fer gol, però amb l’anhel de permetre que l’equip es replegui. Vista la negativa de la majoria de diputats a investir el president Puigdemont (per la qual cosa, si més no els independents de Junts per Catalunya haurien de dimitir i demanar excuses als seus conciutadans per frau electoral manifest), els propagandistes de la tribu ja s’han activat per distribuir la nomenklatura arreu del país: aquest, diuen, serà un Govern “provisional”. Traduït al cristià, que el Parlament investirà un candidat que plagui a Rajoy i a Llarena, però que aquest serà un mer lloctinent de Puigdemont, a qui es reservaran funcions executives i el dret de retornar a la presidència quan ho vulgui o les circumstàncies ho permetin.

Ho anuncià fa pocs dies l’estimada Pilar Rahola, diria que des de la seva talaia setmanal del FAQS (no em feu gaire cas, perquè la Pilar sempre és a TV3 i cada dia és més difícil saber en quines coordenades exactes es troba), afirmant que el nou relat del Govern seria el d’establir una administració “provisional”, en què Puigdemont i el Govern a l’exili no perdrien força política, mentre a l’executiu situat a Palau se li assignaria el curru d’intentar eixir de la preautonomia actual per tal de mitigar els efectes del 155. Rahola ho deia guarint-se en salut, perquè ella mateixa afirmava, fent ús d’un esperit certament hegelià, que fins i tot la idea de la provisionalitat és provisional. És una cosa ben curiosa, si em permeteu, això del relat: fins fa ben poc, els líders exercien la seva agenda política i, un cop implementada (ecs), inventaven un relat per tal de comunicar-la millor. Ara, això del relat s’avança a l’acció dels polítics i la retòrica esdevé prèvia a l’art de prendre decisions: primer inventem i comuniquem i després ja veurem com ens en sortim.

L’eufemisme de la provisionalitat forma part del vocabulari de la jugada mestra i de l’abecedari de l’astúcia

Si tota aquesta presa de pèl acaba prenent cos, sóc de la mateixa opinió que Elisenda Paluzie: el comportament més digne amb els ciutadans seria convocar eleccions com més aviat millor i que els partits independentistes hi clarifiquessin honestament fins on estan disposats a arribar i quin preu estan disposats a pagar per endegar democràticament allò que, amb un nou eufemisme, han tendit a denominar “el desplegament de la República”. Contràriament al que ha escrit Oriol Junqueras des de la presó, no es pot pretendre desplegar el llegat polític del 21-D si al mateix temps condemnes els partits catalans a ubicar-se en el marc de l’autonomia espanyola: o fas una cosa o l’altra, vicepresident. Enric Millo, el cínic major del Regne, ho ha expressat amb meridiana claredat: el 155 no es retirarà del tot, sinó que viurà latent a la intromissió dels cirurgians de l’estat. Contràriament al mantra que repeteixen els nostres líders, no hi ha ni una sola garantia segons la qual un govern autonòmic pugui protegir la Generalitat dels embats centralistes.

L’eufemisme de la provisionalitat forma part del vocabulari de la jugada mestra i de l’abecedari de l’astúcia, i condemna Puigdemont a ser un Tarradellas a l’espera del permís espanyol per poder exercir de president, en un retorn que pot no ser factible fins d’aquí a molts lustres. Hi ha bones notícies, no obstant. Tots aquests mesos han demostrat que la Generalitat és una administració estatal ordida expressament per repartir almoines i hipotecar els partits polítics de la tribu a la seva misèria quotidiana: fixeu-vos com, president a banda, ja s’han repartit pràcticament tots els càrrecs del país. La seva urgència és purament estomacal. Acabo amb un consell per als col·legues diputats que han intentat honestament fer complir el mandat popular i assegurar la presidència que els ciutadans havien votat: sigueu dignes i abandoneu l’escó, o el Titanic us acabarà xuclant amb tota la seva força i no us salvareu del naufragi. Car ara, estimats lectors, això de la “provisionalitat” consistirà que manin els mateixos de sempre sota noves cares.   

Els polítics catalans s’estan condemnant al suïcidi. Caldrà crear noves fórmules per salvar-nos del naufragi i que la marea no se’ns endugui a tots. Primera parada, Barcelona.