Dijous passat vaig entretenir-me veient alguns gags del Polònia. Feia moltíssims mesos que no veia el programa d’en Toni Soler, car això de seguir alimentant-lo (quan ja li hem sufragat la primera residència, la masieta del poble i l’herència de la quitxalla) em sembla una cosa massa pornogràfica fins i tot per un esperit maligne com servidora. Veient de nou l’espai, i tot i la perícia de molts dels seus guionistes, resultava fàcilment comprovable com els escrivents d’en Toni tenien serioses dificultats per fer acudits sobre la política catalana actual, i no perquè aquesta no generi manta ocurrències, sinó perquè la vida i miracles dels nostres mandataris ja s’ha convertit en una presa de pèl tan supina, en una oceànica i sòrdida cursa per veure qui ens carda la broma de més mal gust, que ni la ploma més creativa ni la careta més deformada pot superar el deliri del present.

Aquesta setmana, per exemple, hem sabut que el conseller de Treball, Afers Socials i Famílies (jo hi afegiria també, per a no oblidar-nos-en, el sintagma “de residències d’ancians”), Chakir el Homrani, cessava la cúpula del seu departament després del ridícul i la posterior crisi en la gestió de les ajudes als autònoms. Com que a El Homrani no el pot cessar ni Crist redemptor (perquè, encara que no es noti ni en el comerç il·legal de ratafia, aquest país no té president), i els capatassos d’ERC consideren que això d’admetre que un conseller és un incompetent abans de les eleccions et deixa massa en boles davant del teu electorat, l’Esperit Sant de Lledoners va pensar que seria bona idea substituir Josep Ginesta i Francesc Iglesias pels també republicans Oriol Amorós, Enric Vinaixa i Marta Cassany. Vist que el conseller és més sagrat que Al·là, que fotin el camp els seus apòstols.

La realitat ens diu que mai, però jamai dels jamais, Catalunya havia estat tan mal governada i sotmesa a uns interessos tan mesquins

A banda que alguns dels canvis són per si sols delirants i no responen a criteris tècnics (Amorós sempre havia tocat temes de la cosa municipal i d’immigració, per posar només un exemple), amb aquesta operació de maquillatge ERC no perd res de res. Els cessats es quedaran sense feina un parell o tres de mesos, fins que arribin les eleccions i, guanyi o no la Generalitat, Aragonès els recol·locarà en una nova poltrona. L’operació de maquillatge és tan xarona, tan summament barroera que, certament, ja quasi no pots ni cardar-te’n. Però això no ha estat tot. Durant aquests dies de desavinences entre juntistes i republicans, que tant Budó com Aragonés havien intentat dissimular amb rodes de premsa maratonianes i risibles, també hem sabut que l’antic president Torra ha ofert els seus serveis com a figura mediadora, de prestigi, per superar el cantellut matrimoni de l’independentisme.

Ho heu llegit bé, estimats lectors. Després d’ésser inhabilitat i que ni Déu reclami la seva restitució, car això de restituir fou cosa exclusiva de màrtirs i exiliats (però només assolible a policies espanyols com ara Trapero) en Quim se’ns vol disfressar d’enviat especial de l’ONU en missió de pau en la selvàtica relació entre Junts i Esquerra! Val la pena llegir la missiva que els responsables del gabinet expresidencial li van escriure a Torra que, amb la prosa típica d’en Pere Cardús, demana “sentit de país, solidaritat i responsabilitat” a unes formacions que, com sap el mateix Torra, només frisen perquè abans d’arribar a febrer el rival cometi encara més cagades que hom mateix. La situació és tan surrealista que només hi faltava en Quim disfressat de casc blau mentre es prepara la seva oficineta a Girona per jubilar-s’hi amb una pensió daurada. Quins collons, realment.

És normal, deia abans, que davant d’aquest govern dels pitjors els nostres humoristes quedin absolutament indefensos a l’hora de crear situacions fotetes de qualitat, car només han de posar el mirall a una realitat tan risible com dolorosa: i la realitat ens diu que mai, però jamai dels jamais, Catalunya havia estat tan mal governada i sotmesa a uns interessos tan mesquins. Comparat amb aquest govern dels pitjors, el tripartit sembla la cúpula d’assessors de Franklin D. Roosevelt. No m’estranya que, allunyat del Polònia, ara l’amic Soler hagi tornat al món de la novel·la i ja se’ns estigui preparant una imatge d’home de cinquanta anys, de posat meditatiu, desvalgut i amb poca il·lusió per fer xistos de la tribu. Mentre els seus camàlics es barallen amb la sordidesa del present, en Toni ja pensa en com afrontar aquest nou temps de decadència per fer-se el savi i fer més bossa.

Hi ha gent que sap adaptar-se al futur amb molta ciència. És envejable, ho he d’admetre. Mentre en Toni assaja la positura d’home reflexiu, els seus mal pagats guionistes deuen fregir-se a alprazolams per veure com coi omplen el proper Polònia. Els envio tot l’escalf del món, perquè tots aquests ho tornaran a fer, i les tragèdies sempre es repeteixen en forma de farsa. Jo d’ells ho denunciaria als tribunals enemics, perquè d’això a casa en diem competència deslleial...