Els catalans creiem que la millor forma de superar la vergonya produïda per la nostra corrupta i falsària classe política consisteix a abraçar directament el més absolut dels ridículs i rabejar-nos-hi sense límits. Ara diuen, ho recordava ahir El Nacional, que l’ANC pot acabar essent presidida per un pallasso. Realment, aquest país et regala les metàfores tan crues que no cal afilar gaire la ploma a l’hora d’escriure. Un clown, reina meva; aquest tal Jordi Pesarrodona, que ahir mateix aconseguia 2.306 vots a les eleccions dels 77 membres del Secretariat Nacional d’una entitat que, deia la teoria, nasqué amb l’objectiu de pressionar els partits polítics i n’ha acabat essent una crossa nauseabunda. Així el pobre individu, un antic regidor d’Esquerra que només pot exhibir la ferida d’haver estat inhabilitat pels enemics i la seva judicatura; com sempre, l’únic currículum és la plorera.
A mi, ho haig de confessar, ja m’agradaria que Pesarrodona guanyés les eleccions a l’ANC. Primer, car aquest activista si més no defensà les urnes a Sant Joan de Vilatorrada durant l’1-O mentre els seus superiors rumiaven la forma d’anul·lar l’efecte del referèndum i pensaven en com intercanviarien la seva rendició amb els espanyols. Segon, perquè en aquesta institució que s’enorgulleix de democràtica i transparent, el candidat que obté més vots al secretariat no acostuma a liderar la guingueta (la decisió se la reserva el kommintern). I tercer, i més important de tot plegat, perquè l’absurd sempre cal que es prengui amb una mica d’humor, i res millor que un pallasso per deixar-ho tot ben clar. Que guanyi Pesarrodona, gent de l’ANC, puix que a la segona opció més votada (2.188 paperetes) els catxondos de l’estat major us hi han cardat una convergent més espanyola que Pegasus.
Que guanyi Pesarrodona, gent de l’ANC, puix que a la segona opció més votada els catxondos de l’estat major us hi han cardat una convergent més espanyola que Pegasus
Als amants de la jugada mestra, cal dir-ho tot, sempre se’ls ha d’agrair un cinisme ben clar. La senyora Feliu prové directament de tota la retòrica falsària del masisme-madisme, de la mandanga segons la qual la independència s’havia de fer de la llei a la llei (a la qual succeïren una sèrie de textos legals, principalment la Llei de Transitorietat, que fou incomplerta pel propi Govern de Puigdemont tot just després d’aprovar-la). Feliu era directora general dels Serveis Consultius i Coordinació Jurídica de la Gene, després ficà el nas a la candidatura de Junts pel Sí i diria que ara la tenen al Consell Assessor per a l’impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent. Com veieu, als convergents els agrada posar noms ben llargs per despistar-nos, a veure si poden fer passar una funcionària autonomista de tota la vida per un quelcom més incendiari. Se’ls ha de reconèixer la gràcia.
Davant d’aquesta burla (un escarni que augmenta si teniu la paciència de veure com Feliu intenta elaborar un discurs com a tertuliana a les nits de TV3), és normal que els socis de l’ANC hagin optat per doblar l’aposta i presentar com a candidat un pallasso. Dit seriosament, sempre resultarà més creïble algú de la faràndula que no pas un Govern pretesament seriós que diu blindar el català per després acatar el 25% d’espanyol a les aules i un president que demana taules de diàleg amb la desesperació d’un nap-buf que té ganes d’una dosi extra de llaminadures. Voteu el pallasso, activistes, car sovint la història ens regala unes giragonses sorprenents; els americans entronaren Reagan perquè els divertia tenir un actor a la Casa Blanca, i ja ho veus tu, amb la broma el pàjaru va halar-se els comunistes. Som una caricatura d’una broma de mal gust: intentem, si més no, que l’acudit brilli.
Dit això, si hi ha alguna cosa positiva d’aquestes eleccions és que, Feliu a banda, la majoria dels membres d’aquest nou Secretariat han entès que l’únic escull de cara a la independència no és pas l’enemic, sinó els propis partits independentistes. Lentament però de forma segura, el país comença a digerir el que fa anys que explico amb una paciència autènticament franciscana. Finalment, valdrà la pena.