La darrera lliçó que Espanya ha regalat a l’independentisme és el brillantíssim informe final de la defensa de Xavier Melero al Tribunal Suprem, una intervenció en què l’advocat barceloní va dedicar a relatar minuciosament com els líders del procés no només van mantenir-se fidels a la llei espanyola sinó que, contra tot allò que havien jurat, incompliren de forma flagrant la legalitat republicana que ells mateixos s’havien compromès a defensar al Parlament. L’al·locució de Melero no cal escoltar-la, sinó tatuar-se-la a la pell, per mal que faci: “Lo que hace el Gobierno de la Generalitat es incumplir sistemáticamente el contenido de las mismas (Leyes de Desconexión) para que nada de lo que hiciera tuviera validez normativa ni desde el punto de vista de su propia legalidad republicana. El Gobierno de la Generalitat incumple la proclamación de resultados, incumple la declaración de la independencia y vota solamente una resolución que unos representantes del pueblo de Cataluña elaboraron en un local ignoto como parte declarativa. Nadie dice nada, nadie vota nada, y todo el mundo se va su casa. No se arría la bandera, no se comunica nada al cuerpo diplomático, no se dictan decretos ni leyes de desarrollo y todo el mundo se adapta a la aplicación del artículo 155.”

Aquests fets ―que ahir la turba processista encara volia subsumir a una mera estratègia de defensa― són exactament allò que va passar a Catalunya després de l’1-O. Repetiu-vos-ho les vegades que faci falta: “Nadie dice nada, nadie vota nada, y todo el mundo se va su casa”, la qual cosa no solament certifica la innocència dels presos polítics pel que fa als delictes de rebel·lió i de sedició, sinó una indiscutible i altíssima traïció al poble de Catalunya, a qui els dissortats reclusos van enganyar a dretcient. Així hem viscut l’enèsim i delirant final agònic del procés: ha calgut que un advocat inspirador de Ciutadans com Xavier Melero justifiqui la seva minuta deixant ben clar que els seus clients van aixecar la camisa als votants. Aquesta és, insisteixo, la ironia final d’aquest temps històric que hem viscut amb tanta intensitat: hem acabat aplaudint un legalista espanyol perquè ens canti les veritats que els nostres polítics encara no han tingut ni la valentia ni la decència de compartir amb nosaltres. Ho repetiré les vegades que faci falta: són innocents i la seva presó és injustificable, però la seva candor (la història dirà si nascuda de la ingenuïtat o de la simple negligència) té conseqüències polítiques que els electors no hem de passar per alt. Que tornin aviat a casa, que abracin les seves famílies durant setmanes, si cal: però després que s’enfrontin a les seves mentides.

Que hagi estat només la judicatura espanyola i valedors seus com Melero els qui hagin explicat al poble de Catalunya què va passar després de l’1-O és un detall que ens hauria d’avergonyir a tots

Dissortadament, ni els líders del procés ni els aparells dels partits que encara controlen tenen o tindran el més mínim interès a passar comptes amb uns electors que han confós l’empatia d’una situació personal dificilíssima amb  oblidar-se de la mínima exigència amb els seus antics representants. Si el poble no els reclama la veritat, doncs per què coi l’han d’explicar? Si el poble els continua votant com si res, ja em diràs tu a què punyetes treu sincerar-se! Però traficar així amb la veritat, estimadíssims lectors, no ens sortirà de franc. Primer i abans que res, perquè si no existeix una relació normalitzada i sana entre el poble i els seus líders, la política acaba essent esclava del xantatge emocional i de la llagrimeta. Però també, en segon terme, perquè si s’eximeix a la classe política de mantenir la seva paraula tot esdevé immoral i arbitrari. Que hagi estat només la judicatura espanyola i valedors seus com Melero els qui hagin explicat al poble de Catalunya què va passar després de l’1-O és un detall que ens hauria d’avergonyir a tots. Que no hàgim estat capaços de reivindicar el valor de la veritat i que el xantatge emocional hagi estat l’únic motiu rector de la política catalana dels darrers deu anys serà una llosa fatal. D’aquí a un temps, els nostres fills i nets ens preguntaran com ens vàrem permetre empassar tanta merda: i tindran tota la raó del món.

Ahir Xavier Melero ens va regalar una última lliçó. No van fer res, no van trencar amb res, només van incomplir allò que havien pactat amb nosaltres. “Nadie dice nada, nadie vota nada, y todo el mundo se va para su casa”. Doncs això, que tornin aviat a casa. I quedem-nos-hi tots plegats, un cert temps, de cara a la paret.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat