La futura presidenta de la Generalitat, Laura Borràs, es va comprometre ahir mateix davant els electors catalans a activar la declaració d’independència si s’assoleix el 50% dels vots. Quan diu la “declaració d’independència”, Borràs es deu referir al text que van firmar (no pas votar) la totalitat dels diputats independentistes el 27 d’octubre del 2017 i que acaba amb el següent redactat: “En virtut de tot el que s’acaba d’exposar, nosaltres, representants democràtics del poble de Catalunya, en el lliure exercici del dret d’autodeterminació, i d’acord amb el mandat rebut de la ciutadania de Catalunya, CONSTITUÏM la República catalana, com a Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social.” Com sap tothom, la suposada validesa política i jurídica d’aquesta conclusió va durar vuit segons i fou unilateralment suspesa (sense votació) pel president Carles Puigdemont.

Abusant de la paciència del lector, m’agradaria que tothom tornés a llegir el paràgraf precedent, encara que sigui per recordar dues coses ben senzilles: primer i en sentit estricte, que la constitució de la República Catalana mai va acabar d’ésser votada al Parlament i, segon, que la suposada DUI a la què Borràs es refereix va ser trencada sense cap mena de mediació parlamentària pel president 135. Això segon, al seu torn, és especialment rellevant, puix que el president Puigdemont va suspendre la declaració prometent un diàleg amb l’estat i un arbitratge internacional que mai no va produir-se i perquè, insisteixo, ho va fer sense cap mena d’aprovació de la cambra catalana. Dit això, com tothom sap, Carles Puigdemont és el número u d’una llista i el valedor d’una candidata, Laura Borràs, que promet ressuscitar aquells vuit beatífics segons d’independència.

Quan Laura Borràs reivindica activar el text del 27-O, en definitiva, no només està prometent ressuscitar una declaració merament política (així ho van expressar la majoria dels seus autors al Tribunal Suprem davant del jutge Marchena), sinó que ho fa al costat d’un polític, el president 135 a l’exili, que si alguna cosa ha demostrat és que la validesa d’aquesta declaració depèn del beneplàcit molthonorable de torn. En conseqüència, per apel·lar a l’aixecament de la hivernació del 27-O no caldria posar-hi cap condició electoral (que s’assoleixi el 50% dels vots, que Espanya permeti l’aprovació parlamentària d’aquest text o que els tomàquets baixin sobtadament de preu), perquè la DUI que va activar la brevíssima República Catalana no és un text constitutiu de res; activar-lo, en definitiva, seria exactament idèntic a proclamar de nou les Bases de Manresa.

Dit d’altra forma i per entendre'ns millor; quan Laura Borràs promet activar el 27-O no està dient res, està proclamant una proclama, desitjant un desig, anhelant un anhel i, sobretot, apel·lant a un text polític susceptible que Puigdemont o ella mateixa puguin suspendre en qualsevol moment (si no fos el cas, dubtaria que Borràs compartís llistes amb l’antic president que ja ho va fer). Que Borràs emeti aquesta desiderata no té res d'extraordinari, palès que la majoria de parlamentaris del 2017 incompliren aquella resolució i cap d’ells no ha dimitit ni ha demanat disculpes als ciutadans. Però que ho faci rodejada de les urnes de l'1-O, pel sacrifici corporal que representen per a molts dels votants d’un referèndum que el Parlament havia promès d’autodeterminació i vinculant, no només és un insult a la decència política, sinó un escarni total de la història més recent del país.

Borràs ha fet la promesa rodejada d’unes urnes que el líder a l’exili de la seva formació ja va ignorar i rodejada d’uns presos polítics que han pagat (injustament, i ho he defensat sempre) la repressió d’un estat que no ha tingut cap mena de problema en trencar la llei i la decència per recosir la seva unitat a la força. Però que hi hagi hagut repressió, cosa innegable, no dóna a ningú el dret de mantenir una mentida i una aixecada de camisa. El fet que la presó d’algun d’aquells protagonistes sigui injusta, que ho és, no regala el dret a reafirmar unes declaracions d’independència falses i un cesarisme presidencialista antidemocràtic que són justament l’oposat a l’1-O. Però tot això que us escric és un esforç inútil, ja ho sé, perquè a Catalunya recordar els fets i les promeses més elementals dels polítics destorba la militància del comú i fa venir massa ganes de barrinar.

Doncs això, que perdona les molèsties, però que Borràs menteix, ho sap, ho sabem tu i jo, ho sap tot déu, i tanmateix no serà cap inconvenient perquè algun dia, el 14-F de febrer o més endavant, sigui la nova presidenta de la tribu. Així ho votareu, i així s’escriurà.