Soc dels centenars —què dic, centenars… milers!, què coi, milers… milions!— de catalans que estaria disposat a afluixar la mosca per sufragar la defensa del president Puigdemont així com les costes judicials de tots i cadascun dels consellers reprimits per l’Estat (a excepció, evidentment, d’en Santi, car a ell ja li paguen la multa els espanyols i els seus amics de Banyoles). De fet, no només soc un representant dels milions de catalans que està disposat a gratar-se la butxaca perquè hi hagi advocats estrella de Convergència i del món sencer que engreixin una mica més el seu agost particular (total, jo la pasta la dedico a coses líquides, polsegoses i absurdes), sinó que facilitaria una part del meu ínfim sou a l’estipendi dels consellers a l’exili, que no només han de patir les incomoditats de viure fora de casa sinó la dificultat d’iniciar una vida laboral lluny del seu entorn natural.

Jo pago el que calgui, senyora, però primer exigeixo que no se’m tracti d’enze. Ahir, alguns diputats de Junts per Catalunya promocionaven el web defensaexili.org, un portal on hom pot donar quantitats que oscil·len entre els 25 i els 2.500 euros per especiar els advocats dels nostres representants legítims. Insistiria fins a perdre la veu: pagarem el que calgui, estimats diputats, però abans vosaltres heu de complir amb allò pel qual us vàreu presentar a les eleccions que, si la memòria no em falla, anava de restituir el govern legítim i investir el president 130è al Parlament. Això d’aixecar la camisa als electors, passant-se les promeses electorals pel folre de la pebrotera, i acte seguit demanar part de la pensió a les padrines de la tribu, mentre busques subterfugis per tal de no investir Puigdemont, estimades senyories de Junts per Catalunya, aquesta, a mi, no me la foteu ni borratxo.

Aquí cal decidir allò de sempre: si continuem abaixant el cap i prostituint la voluntat dels electors lliures o iniciem una confrontació intel·ligent

Que l’escarni (i la moral) no ens faci ésser injustos. Sé del cert que hi ha molts diputats de Junts per Catalunya que estan deixant-se pell i paciència perquè el 130è sigui investit, però de moment guanya el possibilisme d’aquells que, per una banda, han claudicat davant el pragmatisme de l’esquerrovergència i, per l’altra, temen noves inhabilitacions del govern espanyol. Els nostres diputats han assumit el llenguatge de la repressió d’una forma tan natural que es veuen tots a Estremera pel sol fet d’investir el president que més electors republicans han volgut. Això explica l’operació, novament retòrica, de tornar a la investidura de Sànchez, escudada en la recent resolució de l’ONU —un pronunciament que els nostres diputats saben perfectament estèril a l’hora d’escollir un nou líder desqualificat per la judicatura espanyola—. Això ja li està bé, al PDeCat, que després de tot el procés i amb Artadi mig fora de joc, encara ens colaria un moderat dels seus i tot…

Un govern possibilista no aturarà la repressió espanyola. Entenem perfectament que els presos i els seus familiars el desitgin, car la desesperació et deu exigir aferrar-te a qualsevol possibilitat d’alliberament, però això de portar-se bé i fer l’autonomista no els ajudarà a evitar la presó ni un sol dia, com ja els ha donat entenent el jutge Llarena més d’una vegada. Aquí cal decidir allò de sempre: si continuem abaixant el cap i prostituint la voluntat dels electors lliures o iniciem una confrontació intel·ligent. Si ens decantem per la segona opció, insisteixo, servidor pagarà fins i tot amb la seva titola, si cal, perquè els nostres representants tinguin una vida digna allà on sigui. Però afluixar la mosca per continuar la comèdia, amics meus, amb mi que no hi comptin. Primer investiu, i després viatjarem tots ben jolius al caixer. Primer es fa la feina, companys, i després es cobra.

Bernat Dedéu
Opinió Que torni Mascarell! Bernat Dedéu
Bernat Dedéu
Opinió La Generalitat són els pares Bernat Dedéu