Els compromissaris del PP han escollit Pablo Casado de capatàs perquè no els ha bastat l’aproximació legalista, administrativa i funcionarial amb què Soraya Sáenz de Santamaría  ha mantingut intacta la unitat d’Espanya, que és la forma polite amb què hom es refereix a impedir l’autodeterminació de la nostra sacrosanta tribu. De fa setmanes, i davant la impotència que la branca policial de la judicatura espanyola té amb les civilitzades decisions dels tribunals europeus, l’unionisme està vivint un procés molt curiós de processització. Casado serà la branca política d’aquesta impotència i, de fet, ja ha amenaçat amb la implantació d’una “Tabàrnia real” als carrers de les ciutats catalanes. Ben aviat, ja ho veureu, el jove i flamant líder del PP es vestirà amb la granota de manobre i, envoltat de guardaespatlles i de freaks, trepitjarà racons del país picant de mans al crit de “¡Li-ber-taz! ¡Li-ber-taz!” És la nova divisa dels espanyols a Catalunya: “Els carrers seran sempre nostres”. A Inés Arrimadas li ha sortit un competidor en el xou.

Cada vegada que el país es pren seriosament la seva autodeterminació, a Espanya no li queda més remei que pitjar l’accelerador del totalitarisme i del gest africà. Casado marca un retorn a l’aznarisme, és cert, però cal entendre bé què significa això: primer i abans que res, la noció que la llei i l’ordre, sense una gran capacitat de poder, no serveixen absolutament per res. L’ocàs de Soraya és un missatge ben clar: no volem opositors que memoritzin les capitals i els rius d’Espanya, sinó líders amb pebrotera que piquin sobre la taula del postautonomisme, mentre criden “Esto lo resuelvo yo con cuatro mandobles”. L’univers de la dreta, d’ara en endavant, tindrà dos noiets coetanis d’un servidor discutint-se per veure qui els té més ben posats. Volíeu polítics amb bona formació, curulls de màsters, doctorats i un cert gust per la diplomàcia? Doncs busqueu-los en un altre barri, perquè el PP ha decidit sumar-se a la cursa per la testosterona. Tant li fot si Casado pot guanyar unes eleccions generals o no: les elits del país en tenen prou que el PP bloqui qualsevol intent d’emprendre una reforma constitucional més aperturista.

De fet, el gran guanyador de les primàries del PP ha estat ZetaPedro Sánchez, a qui la batussa general del bàndol centredretà escau com aigua de maig per augmentar el seu perfil presidencial i fer-se el progre. De fet, el president espanyol no només té l’independentisme sota el jou de la legalitat espanyola (darrerament, amb picabaralles parlamentàries d’aquelles de tota la vida, que desmenteixen per enèsima vegada la unitat dels setanta diputats indepes), sinó que en té prou amb anar desenterrant els ossos del franquisme durant dos anys per equiparar el PP a l’Espanya negra que el vol anorrear, quan és en el fons la dreta espanyola (que li ha fet tota la feina bruta, quan li ha estalviat d’haver d’enviar la policia a Catalunya per tustar la penya) la que li ha servit per blanquejar la imatge d’Espanya. De fet, per ironies de la vida, hi ha quelcom en què Casado i Rivera l’encerten: Sánchez ha pactat amb l’independentisme dos anys de tranquil·litat i pocs sobresalts. Alguns en diuen ampliar la base, altres en diem rendició en sordina. Trieu vosaltres mateixos.

Catalunya té una base independentista mobilitzada que comença a cercar alternatives als grans partits que fins ara han comandat el procés. Fixeu-vos que, després de l’1-O, Espanya ha rebaixat la qualitat dels seus líders d’una forma alarmant. Imagineu-vos si s’hagués aplicat el referèndum i Europa hagués reconegut, com de fet ja ha passat, que l’autodeterminació no és ni tan sols un delicte de malversació. Imagineu-vos-ho i aguanteu-vos la plorera, perquè per segellar Espanya els ha calgut ben poc esforç i talent. Casado n’és la prova definitiva.