La política professional (com a manera de guanyar-te la vida, no en el sentit de "ben feta") té l'efecte en els mediocres de fer-los sentir que caminen a deu metres sobre terra. Aquest que trepitgem el comú dels mortals.
La grandesa de qualsevol que ostenti responsabilitat en qualsevol lloc és, precisament, la de mantenir la capacitat de continuar amb els peus a terra. Allà és on es veu de quina pasta està fet cadascú.
Als polítics no és als únics que els passa, compte. Perquè hi ha molt encarregat, cap o hereu que funciona de manera semblant: mirant per sobre l'espatlla qualsevol que no li suposi un interès o benefici.
De la meva època de militància política, recordo aquesta frase: "Si quieres conocer a Manolito, dale un carguito". Era molt representativa del que passava en les organitzacions polítiques: els partits, plens de gent que no mostrava cap més interès que figurar, tenir un càrrec i sortir a la foto, que no aportava absolutament cap idea, ni una proposta, ni un gest mínimament ressenyable —és a dir, bo—, s'organitzaven (i veig que no ha canviat gens) a partir dels grimpaires, els que feien el que calgués per aconseguir col·locar-se. Evidentment, quan coneixies els perfils d'aquelles persones, ja te'n podies fer una idea: normalment sense ofici ni beneficis ressenyables, o amb situacions que es veurien millorades de manera notable (pel que fa als ingressos econòmics) si aconseguien ubicar les natges en alguna butaqueta.
Per compensar aquesta terrible balança, hi ha els que són tot el contrari: gent formada, discreta, que sempre aportava arguments, anàlisis interessants i que mai no volien ostentar cap càrrec, perquè es donaven per molt satisfets amb les seves vides professionals. Perquè precisament evitaven posar-se en la diana dels grimpaires, que els consideraven rivals a abatre.
Aquestes són la mena de guerres intestines que hi ha en la majoria de les organitzacions que tenen poder. És sempre el mateix. I es perpetuen per la "llei de ferro de l'oligarquia".
Per tota aquesta sèrie de comportaments, tenim la política que tenim, tenim els dirigents polítics que tenim i, en definitiva, tenim aquests presumptes representants de la ciutadania que únicament es preocupen per fer el seu paper
Els ximples útils que són donen molt joc, solen servir al partit per fer tot allò que qualsevol amb una miqueta de decència, escrúpols i ètica no seria capaç de fer. De vegades, solen tenir premi i es passaran la vida saltant de butaca en butaca generant famílies i enderrocant els que obrin mínimament la boca. En coneixia alguns i n'hi ha de més elegants que d'altres. Però, en definitiva, els partits polítics solen estar infectats fins al moll de l'os d'aquesta mena de sicaris que fan irrespirable l'ambient.
Són fonamentalment la principal raó per la qual la gent sana, la gent honesta, la que vol servir i no servir-se acaba plegant fastiguejada. I per això, al final, en molts casos veiem que els qui tenen el comandament solen ser persones els comportaments de les quals ens grinyolen.
Per tota aquesta sèrie de comportaments, que s'alimenten i s'aclamen en no poques organitzacions, tenim la política que tenim; tenim els dirigents polítics que tenim i, en definitiva, tenim aquests presumptes representants de la ciutadania que únicament es preocupen per fer el seu paper, per complir el seu objectiu —que no és cap altre que mantenir-se amb les natges enganxades a la cadira i rebre el sou mensual en el compte bancari—. Ingressos que òbviament no obtindrien si haguessin de guanyar-se el pa com la majoria dels mortals i jugant amb regles basades en l'ètica i en els principis que haurien de regir en una societat democràticament avançada.
Amb els nostres impostos estem pagant aquests salaris, les seves cases, els seus desplaçaments (les seves dietes) a gent que, més enllà de la ideologia que diuen que professen, evidencien tenir una falta de principis, de formació, de criteri que els fes mereixedors d'uns privilegis així.
Perquè amb molt de gust puc ser contribuent per sostenir polítics de diferents ideologies sempre que es comportin amb respecte envers tota la ciutadania. Que treballin amb rigor els temes, que les seves intervencions serveixin d'alguna cosa més que un estirabot, un titular, un clic per a benefici dels mitjans que tan contents estan amb aquesta mediocritat.
La indignació que em produeix aquest nivell polític nul està molt lluny de la ideologia. Molt lluny. Ja ni tan sols demano coherència partint d'uns estatuts, uns idearis. Pots pensar! Això a hores d'ara em sembla ja part dels ideals que van quedar lluny.
Només demano un mínim de decència, de rigor, d'educació. Que per a això els paguem. Que per a això se suposa que tenen estatus de "senyories".
Com a ciutadana, m'agradaria que tinguessin els peus a terra, que fossin humils, que deixessin les postures cursis i els comportaments puerils. En definitiva, que deixin de tractar-nos com si fóssim imbècils.
I especialment, algun d'ells hauria d'anar més a Waterloo. Ja que hi som. A veure si durant el viatge pensa en el que significa tenir una miqueta de consciència. Encara que segurament el viatge és curt, perquè això d'anar diversos metres sobre terra segurament faci que es mogui ràpid.