Obríem la setmana amb aquest article de David González. Una lectura fonamental per ordenar idees, imatges, fets que han tingut lloc des que el 19 de juliol del 2011 va tenir lloc l'última reunió de la llavors denominada "Comissió bilateral Generalitat de Catalunya-Estat". El David ho descriu perfectament i posa el focus on pocs volen posar-lo: què va passar en el PSC arran de la sentència de l'Estatut. Jo aniria més enllà: què va passar en el PSOE.

Aquells eren temps de Zapatero. Moments de diàleg. D'"aliances de civilitzacions". De talante. Sempre he pensat que el temps farà justícia i que, quan puguin escombrar-se les tones de merda que es van llançar sobre el president, potser llavors podrem valorar que les seves dues legislatures van posar en marxa qüestions de profunda importància. M'aventuro a dir que especialment entre Madrid i Barcelona no hi va haver abans (ni després) millor sintonia que en aquells moments. Respecte, diàleg i voluntat de pacte.

Ara que es reprèn el diàleg, aquest que des de Catalunya sempre s'ha volgut mantenir a tota hora, aquest que ha estat negat des de Madrid, és moment de mirar a l'origen, com bé assenyala David González. Seria molt positiu analitzar de forma transparent i sense embuts el que va passar per arribar a la sentència del Constitucional del 28 de juny del 2010. Analitzar les reaccions. I que cadascú carregui el mort. Sobretot, seria necessari abordar quin paper juga el TC i quin paper hauria de tenir en un país que vol dir-se democràtic. La reforma que va tenir lloc el 2015 sobre el seu funcionament hauria de ser una qüestió que Sánchez prengués per la via d'urgència. Allà hi ha el focus de la majoria dels problemes que estem tenint ara mateix, això que Sánchez en diu "haver judicialitzat la política". No hauria estat possible si al TC no li haguessin donat poders que mai no hauria d'haver tingut.

Sobretot, el que importa al govern d'Espanya ara mateix és la foto del diàleg, com a nois bons que es quadren davant d'Europa i dissimulen haver entès el que els ordenaven 

Així doncs, massa temps després es veuen les cares a Madrid. Curiosament, s'asseuen a la taula dues persones que van ser companyes de partit al seu dia: Batet i Maragall. Les voltes que fa la vida! I encara que algú pogués pensar que això és positiu, en veritat no hi ha millor enemic que el del mateix partit. I si a més és el Partit Socialista, puc confirmar que els enemics són de la millor qualitat.

Què va succeir en la reunió? Fonamentalment que des del govern d'Espanya s'entossudeixen a negar que el dret d'autodeterminació sigui legal. Tretze són tretze. Neguen tenir cap possibilitat de resoldre la qüestió dels presos polítics. El seu objectiu, segons la ministra, és reduir la conflictivitat entre institucions i aconseguir lleialtat, analitzar quines inversions necessita Catalunya.

Dit d'una altra manera (i segons la meva opinió) és com dir: "A veure si ens relaxem una mica, per si podem negociar amb temes de pasta, i nosaltres ens rentem les mans amb els presos perquè no som capaços de desfer aquest galimaties. Parlem de lleialtat, que això sempre queda bonic. Perquè la deslleialtat no és de qui agredeix sinó de qui posa urnes als carrers".

A mi personalment m'avorreixen aquest tipus de discursos tan grandiloqüents i buits. Que evidencien que l'únic que es vol és embolicar la troca. Que el que es pretén és guanyar temps (ves a saber per a què), passar la patata calenta, fugir d'estudi i posar bona cara. Perquè sobretot el que importa al govern d'Espanya ara mateix és la foto del diàleg, com a nois bons que es quadren davant d'Europa i dissimulen haver entès el que els ordenaven des d'allà. Això del contingut... El tema és la foto.

I Catalunya, per la seva part, hi va per continuar posant sobre la taula el mateix de sempre. Una vegada i una altra. I que li aclareixin les múltiples preses de pèl, si és possible, que pateixen des de fa, almenys, set anys. Que els expliquin com és possible estar aplicant un Estatut que ningú no ha ratificat; com és possible que sent de les comunitats que més aporta a l'economia espanyola, menys rebi de tornada; que es menystingui sistemàticament cada petició que fan de diàleg; que els donin explicacions de la violència exercida contra la seva població; que se solucioni una vegada per sempre la situació de les persones preses i exiliades, que bé podrien ser posades en llibertat si la fiscalia es dignés a entendre el que succeeix. Que, per cert, cal recordar que la Fiscalia General de l'Estat canvia quan ho fa el govern. Per alguna cosa serà.

És possible curar una ferida que s'ha anat obrint de manera exponencial, amb la mateixa tireta que servia quan era una esgarrapada fa deu anys?

En fi, que els catalans fan molt bé d'anar a les reunions que fins ara sempre els hi han negat. Perquè cal dir-lo clar: des de Catalunya sempre s'ha demanat diàleg. Mentre a Madrid els tancaven la porta i els acusaven de ser "unilateralistes". Fals. Per part del Partit Popular (i ara també de Ciutadans), només hi ha hagut una consigna: bloquejar qualsevol possibilitat d'expressió, mentir i culpar els independentistes de qualsevol cosa, real o imaginària.

Ara arriba el PSOE, que en sap molt de fer postureig. Cridar al diàleg, però al de les fotos: a aquest en què sembla que s'escolten però en realitat no hi ha manera d'intercanviar absolutament res. Tret de la foto i l'encaixada. Que no serveix de res a hores d'ara, quan les paraules han quedat enrere i el necessari són els fets.

De moment, Sánchez repeteix que cal reprendre l'Estatut que va ser tombat pel TC. Per què diu això Sánchez? Permeti'm: perquè molt possiblement no té ni idea del que passa a Catalunya, perquè es dedica a repetir el que deia Zapatero. Que en el seu moment podia ser interessant però que, a hores d'ara, ja no serveix. O és possible curar una ferida que s'ha anat obrint de manera exponencial, amb la mateixa tireta que servia quan era una esgarrapada fa deu anys? Que ens ho expliqui Borrell, especialista a desinfectar ferides: perquè per a això, caldria canviar la llei del TC, caldria treure als presos polítics de la presó, caldria tancar totes les causes que han muntat sobre relats falsos. Caldria fer política neta. Depurar responsabilitats. Acabar amb els atemptats feixistes. Amb les mentides que els justifiquen. Això és desinfectar i hauria de dedicar-s'hi el PSOE. Començant, per descomptat, per les seves pròpies pràctiques.