La darrera vegada que es va reunir la llavors anomenada "Comisión bilateral Generalitat de Cataluña-Estado" va ser el 19 de juliol del 2011. És a dir, ha transcorregut tota una eternitat durant la qual, el "Estado", si es descuida hauria anat a la paperera de la història, tal i com el coneixem, i precisament per la part catalana de la (estranya) parella, qui, al seu torn,i durant els 7 mesos d'aplicació de l'article 155, s'ha vist reduïda a la pràctica a una "pre-autonomia" com a càstig per haver volgut fer la "pre-independència" (i continua en estat de vigilància).

El 155 ha estat el tercer gran cop de l’Estat contra l’autogovern català després del cop tou -ralentització del desplegament autonòmic- del 1981, arran del “tejerazo”, i de l’autocop que es va infligir tot el sistema constitucional espanyol amb la “ribotada” final de l’Estatut del 2006 pel TC el 2010. En aquell moment va començar gairebé tot, és a dir, la ruptura, el principi del xoc que va portar a la proclamació de la república catalana el 27 d’octubre del 2017 i a la supressió de l’autonomia, la dissolució i persecució -presó i exili- dels membres del Govern i a una onada repressiva contra els drets i llibertats bàsics sense precedents per part de l'Executiu espanyol. No cal retrocedir als contrafurs del 1640, origen de la Guerra dels Segadors, per veure qui  ha estat el campió de la unilateralitat en el conflicte Catalunya-Espanya: el Estado central gana por goleada

No cal retrocedir als contrafurs del 1640, origen de la Guerra dels Segadors, per veure qui  ha estat el campió de la unilateralitat en el conflicte Catalunya-Espanya: l'Estat central guanya per golejada

Entre el 2011 i el 2018 hi ha hagut una mobilització de la ciutadania catalana per la independència i la democràcia sense precedents a l’Europa occidental. Aquests dies he llegit un parell de llibres sobre el Maig del 68, ara que n'ha fet 50 anys, i fa riure comparar les xifres de manifestants a París en aquelles jornades revolucionàries en què les platges bategaven sota les llambordes amb les mobilitzacions dels últims 11 de Setembre catalans. L’últim cop que es va reunir la bilateral Generalitat-Estat la mobilització al carrer ja havia començat -juliol del 2010, marxa contra la sentència de l’Estatut que va derivar en la primera gran manifestació independentista-. El 2011 va ser l'any que el 15-M va omplir les places i al govern de Zapatero, responsable últim d’aquell desastre, li quedava poc temps -el novembre el rellevaria Mariano Rajoy- mentre que Artur Mas gairebé estrenava la presidència de la Generalitat. Perquè ens fem una idea de com han canviat les coses, Manuel Chaves, expresident d’Andalusia i del PSOE, que recentment s’ha lliurat d’anar a la presó pel frau dels ERE, presidia la part estatal de la bilateral en qualitat de vicepresident del Govern de política territorial; la part catalana l'encapçalava el líder d’Unió i de la federació de CiU a Madrid, Josep Antoni Duran i Lleida. Avui no existeix CiU, després que Unió trenqués amb Mas el 2015 pel full de ruta cap a la independència, però tampoc l’històric partit democristià, arrossegat finalment a la desaparició per la falta de vots i l’excés de deutes. (Convergència, el partit soci de Duran, tampoc existeix: va mutar en PDeCAT enmig d'un intens ball de sigles i ara està en trànsit d'incorporar-se a la Crida Nacional per la República. Jordi Pujol, en fi, el fundador de tot plegat, ja fa quatre anys que viu a l'ombra d'ell mateix per culpa d'una deixa.)

Entre la bilateral del 2011, que es va reunir a Madrid, i la que es reunirà a Barcelona aquest dimecres, hi ha hagut un tsunami, un terratrèmol polític, sociològic i generacional que ha reconfigurat el plet Catalunya-Espanya i s’ho ha emportat tot per davant. També al PSC, partit que ha patit una autèntica implosió arran del procés. Una membre del PSC, la ministra Meritxell Batet, la nova encarregada de la carpeta territorial, encapçalarà la delegació estatal de la bilateral. Batet tindrà al davant , com a cap de la part catalana, algú que és bastant més que un excompany de partit: Ernest Maragall, militant d’ERC, ara responsable d’Exteriors del govern de Quim Torra, antic conseller de José Montilla i mà dreta dels seu germà, el també alcalde i president Pasqual Maragall a l’ajuntament de Barcelona. El dia que algú analitzi seriosament què va passar al PSC entre el cop del TC a l’Estatut durant els últims dies del segon tripartit i la incorporació al trio del 155 de bracet amb el PP i Cs, s’entendrà una bona part del per què Catalunya i Espanya són ara on són. El PP va ser el partit que va portar l’Estatut al TC quan els socialistes governaven a Madrid i Barcelona i Cs va néixer per trencar la convivència lingüística a Catalunya que tant de temps va apuntalar el PSC -entre d’altres-. Però, pel que sembla, aquestes no eren raons suficients per dissuadir els socialistes catalans de trencar el compromís històric amb l'autogovern. Algú s’imagina l’SPD, els socialdemòcrates alemanys, en coalició amb els ultres d'Alternativa per Alemanya? Doncs això, Miquel Iceta.

A la bilateral del 2011, i cito la nota de premsa que va fer el llavors ministeri de Política Territorial i Funció Pública, Chaves i Duran van acordar el traspàs d’edificis de titularitat de la Tresoreria General de la Seguretat Social, i es van registrar “avenços” per “garantir una participació determinant per part de les institucions catalanes als òrgans de gestió de l’aeroport del Prat”. Algú té constància, 7 anys després, en què s’han concretat aquests avenços de participació catalana en la gestió de l'aeroport de Barcelona? Per cert que, en aquella cimera Estat-Generalitat també es va parlar dels traspàs de les beques... Els nostàlgics de l'autonomisme i el peixalcovisme, la retrotopia nostrada que ens ha de salvar dels mals de la pre-independència, farien bé d'avaluar per a què va servir l'última bilateral Estat-Generalitat.

Els nostàlgics de l'autonomisme i el peixalcovisme, la retrotopia nostrada que ens ha de salvar dels mals de la pre-independència, farien bé d'avaluar per a què va servir l'última bilateral Estat-Generalitat

La Generalitat que es trobarà l’Estat al davant aquest dimecres té una presidència a Barcelona, encapçalada per Quim Torra, després que s’hagi impedit per terra, mar i aire que hi accedís el primer candidat amb més suports al Parlament: Carles Puigdemont, i dos candidats alternatius més, Jordi Sànchez i Jordi Turull. Carles Puigdemont, un cop ha quedat exonerat a Alemanya dels càrrecs de rebel·lió que li imputa la justícia espanyola, exerceix com a president a l’exili i esdevindrà el president del Consell de la República Catalana, amb seu a Waterloo (Bèlgica). Hi ha encara mig govern Puigdemont a la presó -començant pel vicepresident, el líder d’ERC Oriol Junqueras- i a l’exili -començant pel mateix president-. La seu de la Generalitat de Catalunya a Brussel·les ha acollit aquest dissabte, per primera vegada, una roda de premsa conjunta dels dos presidents, Torra i Puigdemont. Un fet sense precedents -el govern del PP ho va impedir de totes totes per motius obvis-, atès que la Generalitat, ara com ara, continua sent una administració integrant de l’Estat espanyol. Atenció perquè aquesta imatge és cabdal per entendre el moment.

De veritat que el president Pedro Sánchez i els nostàlgics de l'autonomisme creuen que la “normalitat” és tornar al punt (mort) de la negociació de traspassos on es va quedar la bilateral del 2011?

Davant de la presidència dual, l’autonòmica i la de l'exili, totes dues republicanes, davant la situació dels presos i exiliats, davant la sensació de “caça de l’indepe” desfermada per la ultradreta... de veritat que el president Pedro Sánchez i els nostàlgics de l'autonomisme creuen que la “normalitat” és tornar al punt (mort) de la negociació de traspassos on es va quedar la bilateral del 2011? És a dir, a l’autonomisme de trets federalitzants, en el millor dels casos, com a alternativa a la ruptura democràtica Catalunya-Espanya, i el projecte d'un Estat català independent? Rescatem l'Estatut? Serà aquesta la resposta de Sánchez a l'ultimàtum de Puigdemont, al compte enrere en els "dies de gràcia" que l'independentisme català ha donat al president que va portar amb els seus vots a la Moncloa? 

Benvingut sigui el diàleg, principi articulador de la democràcia des que es va inventar a Grècia fa 25 segles. Però Catalunya no és una bilateral. Ni un aeroport. Ni tan sols l'eterna promesa de gestionar autònomament les beques universitàries, per important que sigui tot això. Convindria que les dues parts ho tinguessin clar aquest dimecres i els dies que vindran.