Pot ser que fos el 2009 quan va venir a visitar-me la meva tia a Brussel·les. No recordo amb exactitud l'any, però sí que recordo que era hivern i feia fred —quan parles de fred a Brussel·les és d'aquest que es fica als ossos, del que et fa anar maleint pel carrer quan el vent et va tombant en caminar.

Durant un cap de setmana llarg, faria d'amfitriona i podria ensenyar-li el meu cosí i la meva tia la capital d'Europa. Les gofres, les patates fregides, la xocolata i els musclos eren el primer. I el passeig pels carrers del centre, la visita al Museu del Còmic, l'Atomium, i per la zona de les institucions europees. Recórrer Brussel·les és una de les meves passions i he gaudit de moltíssim ensenyant-la quan venien les visites.

Durant els nostres passejos la meva tia i jo parlàvem de la vida allà, de com et canvia la ment en descobrir la política internacional. Com i quant que estava aprenent.

Aquell cap de setmana el senyor Mahfoudh, el meu veí, havia organitzat un sopar. Divendres. I m'havia convidat perquè conegués uns amics seus bascos.

Vaig conèixer al senyor Mahfoudh a l'ascensor, en entrar i sortir del portal. Després de coincidir diverses vegades, un dia em vaig animar a saludar-lo. Em recordava molt el meu avi Benito.

L'home anava cada matí a esmorzar al Filigranas un te de menta i un croissant d'ametlles. Creuàvem junts el carrer i solíem anar xerrant fins a la porta de la llibreria on esmorzava. La porta de la meva feina era al costat. Ens vam fer amics.

Mentre ell fumava la seva pipa, amb el seu barret i abric llarg anava deixant una olor tan especial... aquesta olor que em deia si el senyor Mahfoudh havia utilitzat l'ascensor abans que jo.

Mesos després de xerrar en el nostre minipasseig, ens vam fer amics. Em va convidar a prendre un te a casa seva. I allà vaig conèixer la Nathalie, la seva dona. De seguida em vaig adonar que Mahfoudh i jo teníem molt més en comú del que em pensava. Era membre del Partit Socialista, ho vaig saber en veure uns papers que hi havia sobre la taula l'hi vaig preguntar. No només era militant, sinó que havia estat diputat, senador, regidor, i vicepresident del Parlament de la Regió de Brussel·les-Capital, que era el barri on vivíem. Mahfoud va ser el primer polític d'origen magribí en les llistes del partit socialista belga.

Vaig gaudir d'alguns tes amb Mahfoudh, del cuscús que feia. I em passaven les hores escoltant-lo parlar de la seva vida, dels seus anys a Tunísia, on va néixer i on el van condemnar a cinc anys de presó per organitzar una manifestació de protesta universitària. Em parlava de la seva arribada a Brussel·les, de com es va integrar, de com va estudiar enginyeria, de la Nathalie. De tota una vida activa. Sempre recordaré la brillantor als seus ulls, la complicitat que teníem. Ell sabia que em recordava molt al meu avi, i això li feia il·lusió. Teníem una amistat entranyable.

I aquell dia li vaig preguntar a la meva tia si no li feia res que anéssim al sopar que Mahfoudh havia organitzat. Li va semblar bona idea.

Allà, en el sopar, vaig conèixer en Teo Uriarte i en Javier Elorrieta. El senyor Mahfoudh em va presentar com a companya del Partit Socialista. I durant el sopar vam estar hores parlant del Partit Socialista, de Zapatero, de la situació a Espanya, de la meva visió com a membre de les Joventuts Socialistes... Vam estar parlant molt i en alguna ocasió, en Teo i en Javier van fer referència a la presó, deixant-me amb la mosca darrere de l'orella. Així que, al final, quan ja arribàvem a les postres, els vaig preguntar per què havien estat a la presó. En Teo em va preguntar si sabia jo alguna cosa del procés de Burgos, i li vaig dir que en realitat no, que pràcticament res. I vaig tornar a preguntar per què havien estat a la presó. La resposta en la segona ocasió va ser contundent mentre el silenci es va imposar: "per ser membre d'ETA".

En aquell moment se'm va parar el cor. Vaig tenir un sobresalt. Recordo que se'm va glaçar la sang i em va canviar la cara. Em va molestar molt no haver-ho sabut durant tot el sopar. I em vaig mostrar incòmoda per estar allà asseguda amb ells. M'estava a punt d'esclatar el cap: no entenia res, ja que en Teo m'havia dit que havia estat diputat del Partit Socialista d'Euskadi. I jo, provant d'assimilar allò, vaig reaccionar malament. Van intentar fer-me entendre les coses, però reconec que em vaig torçar i que vaig sortir d'aquell sopar molt confusa. Mahfoudh m'observava i em va convidar al te la setmana següent. Vam tenir una conversa que mai no oblidaré i em va dir que era moment d'obrir la ment i veure Espanya des de fora. Sobretot si volia ajudar a canviar-la per bé, com ell va fer amb Tunísia.

En Teo em va fer arribar un llibre de la seva biografia. En Javier em va enviar poemes. I me'n vaig amarar, i vaig aprendre. I em vaig adonar que no tenia ni la més remota idea del que havia passat al País Basc. Encara tinc la mateixa sensació però ara els interrogants els tinc més o menys identificats. En aquell moment no sabia ni tan sols que tenia dubtes: perquè no sabia que, en realitat, no sabia res. Ni d'ETA, ni de tot el que ha passat allà durant tant temps.

Des d'aleshores he continuat llegint en Teo, i malgrat que algunes de les coses que diu ens han generat intensos debats, sempre admiraré el seu compromís valent i les seves decisions apostant per la política, la paraula i la democràcia.

Fa un any vaig trucar a en Mahfoudh per telèfon, per saludar-lo i comentar-li algunes qüestions polítiques. La Nathalie em va dir que en Mahfoudh no podia posar-se al telèfon, que en aquell moment estava ingressat a l'hospital. I vam quedar de parlar més endavant.

No vam arribar a parlar mai altre cop. El 19 de juny de 2019, com que tenia problemes d'orientació i memòria, el senyor Mahfoudh va desaparèixer i es va perdre. Va aparèixer a Ceret, i aquell mateix dia va morir.

El meu record i agraïment sincer al meu amic Mahfoudh, per obrir-me tant els ulls i sobretot, el cor. Per descobrir-me portes que calia obrir, per estendre ponts i llaços entre els pobles. Per la seva enorme coherència i dignitat. Tant de bo haguessin tingut l'oportunitat molts dels nostres polítics actuals de prendre un te amb menta amb en Mahfoudh Romdhani.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat