Fa tres anys, els que treballem en mitjans de comunicació vam poder viure en primera persona el que passava amb la generació d'opinió sobre tot el que tenia a veure amb "l'assumpte català".

Recordo perfectament que mantenir una postura com la meva es va convertir en la manera de desaparèixer de les tertúlies espanyoles. Després d'anys de feina, em va costar entendre allò de "mantenir l'actitud que mantens, no és l'opinió que volem generar a la cadena". De sobte vaig veure com els tertulians que normalment es podien posar en dos grups més o menys amplis, això és, més conservadors vs més progressistes -d'esquerres o de dretes-, havien canviat amb l'arribada de l'assumpte català a les taules de tertúlia: Tots estaven d'acord en criticar l'independentisme català i necessitaven la presència d'una persona catalana per mostrar que eren "tots contra un".

Vaig poder parlar de l'assumpte en qüestió i saber que el fet que jo defensés el dret a expressar-se a les urnes, el dret a plantejar consultes a la ciutadania, no es veia amb bons ulls: la raó era que això podia defensar-lo un català indepe, però no una castellana no independentista. "No sigui que generis opinió en aquest sentit, que no ens interessa," em van dir. O sigui, que calia donar un missatge clar des de les teles: pensessis el que pensessis sobre qualsevol altra cosa, fossis més o menys una persona conservadora o més o menys progressista, el que rebries de manera unànime era una postura sobre l'autodeterminació de Catalunya. I perquè ho tinguessis clar, posessis el canal que posessis només hi trobaries persones catalanes, si n'hi hagués, defensant la "seva" postura a favor del dret a decidir. Mai ningú d'altres territoris, perquè semblés impensable poder arribar a comprendre el que estava succeint amb obertura i flexibilitat.

Va ser així com des de gener de 2018 vaig deixar de treballar en tertúlies de cadenes espanyoles. Temps després vaig col·laborar amb un programa, fins que em vaig adonar que el que pretenien era, igualment, maltractar i mentir sobre tot el que tingués a veure amb l'assumpte de la sobirania i utilitzar-me per mostrar, amb trampes i males formes, que el que jo pensava mereixia càstig.

Vaig aprendre sobre la marxa com estava muntat l'assumpte de la generació d'opinió a través dels canals principals de televisió. Es tracta de fer creure que la gent pensa una cosa de forma majoritària, eliminant la possibilitat de presentar altres plantejaments. La simplificació del missatge i l'aplaudiment a una postura concreta genera en l'espectador la sensació que, si no està d'acord amb el que diuen la majoria dels tertulians, l'equivocat serà ell probablement. I no té per què ser així.

En primer lloc, perquè les opinions, si estan fonamentades i s'argumenten decentment, són respectables. Encara que no es comparteixin. En segon lloc, perquè en les tertúlies es fa trampa i no es respecta un dret fonamental que consagra la Constitució: el dret de la ciutadania a accedir a informació contrastada, a opinions plurals, per a així poder formar-se una opinió pròpia partint de la diversitat d'arguments oferts.

Calia donar un missatge clar des de les teles: pensessis el que pensessis sobre qualsevol altra cosa, fossis més o menys una persona conservadora o més o menys progressista, el que rebries de manera unànime era una postura sobre l'autodeterminació de Catalunya


Si no hi ha manera de tenir diferents punts de vista, de tots els tipus, és impossible aconseguir que la societat pugui analitzar les qüestions de tanta rellevància amb una certa profunditat, treure conclusions que tinguin un suport en arguments amb cert fonament i sobretot, sobre fets reals, no sobre relats absolutament delirants, que és una cosa que ha anat passant especialment amb la qüestió catalana. Amb la basca, és que ni tan sols s'arribava a generar debat. Amb parlar d'ETA l'assumpte estava perfectament conclòs com per considerar que tots els independentistes bascos eren més o menys assassins. I ja estava el debat conclòs.

Amb Catalunya la qüestió era molt diferent: en no haver-hi violència, calia inventar-se-la, com fos. I per fer-ho això era al·lucinant veure com alguns dels que eren els meus companys de tertúlia, et deien en el descans del cafè el contrari al que estaven sostenint davant de les càmeres: eren molt conscients que el seu argumentari responia a uns interessos concrets, no a la realitat. I darrere d'aquesta virulència carregada de bilis, en realitat, hi havia idees que "no es podien dir". De fet, a mi em deien llavors que era molt valenta per dir el que deia, perquè això allà no es podia dir. I així va ser: perquè no s'escoltessin argumentacions com les meves, la solució era fàcil: treure'm de les tertúlies.

Eliminant les veus que pensàvem que els Jordis no estaven fent res de dolent aquell 20 de setembre, s'estalviaven el qüestionament públic a totes les barbaritats que es van cometre des de l'establishment. Intentar posar de relleu la llibertat d'expressió de la ciutadania que estava sent consultada era una cosa absolutament inadmissible per als qui alimenten les ments que cal adormir en lloc d'estimular. Per això ha estat impossible poder sentir arguments com els dels qui defensem les llibertats i ens oposem a la repressió brutal que s'està exercint contra l'independentisme a Espanya. Esporàdicament es podien sentir persones com Martín Pallín, com Pérez Royo, experts juristes amb un criteri summament interessant.

Estant així les coses, sense ningú que generés opinió en el sentit d'empatitzar, comprendre i mantenir en el context polític aquesta contesa, el discurs unionista-espanyolista es va anar estenent com una taca d'oli que ho cobria absolutament tot. I així, tampoc no era estrany que si una persona independentista encenia la tele i veia aquestes tertúlies, tingués la sensació que "tot Espanya" estava en contra seu, tant l'esquerra com la dreta. Perquè tots els "analistes" pensaven gairebé gairebé el mateix.

Jugant a aquest pervers art de la manipulació de l'opinió pública, una persona que pogués entendre que l'autodeterminació no mereix presó, que els assumptes polítics no es resolen als tribunals, que hi ha vies i maneres d'abordar aquest conflicte des del respecte, des de l'elegància i des del criteri constructiu, se sentiria realment rara i no trobaria arguments amb facilitat per defensar la seva postura.

Totes les veus contra la independència de Catalunya, com si això fos un crim, com si fos un deliri, una bogeria, fruit d'arrogants, egoistes, supremacistes, nazis.... I gairebé, gairebé terroristes.

I de l'altre costat, la sensació que ningú no estava entenent-los, que no hi havia ningú disposat a escoltar i a comprendre el que havien d'expressar i dir. Per què? Ja que entre altres qüestions, perquè si s'obren les ments i s'hi permet entrar el discurs sobiranista, hi haurà bona part de l'argument que serà compartit per bona part de la societat espanyola, visquin on visquin. I en aquest cas, perillaria seriosament la figura de la monarquia, d'un sistema fonamentat en un sistema desigual, injust i sostingut des dels pilars de la dictadura franquista -almenys-. No interessa als qui, entre altres coses, són en les diferents esferes del poder de l'Estat. La unitat d'Espanya manté molta gent, de diferents àmbits, contents i tranquils mentre la defensin per tots els mitjans.

No és moment ara de plantejar-li al lector el que ha passat al llarg de la història amb els mapes: que van canviant i ho han fet segant vides a mesura que hem anat avançant i desenvolupant vies democràtiques que ens han estalviat guerres per qüestions territorials. No va d'això aquest article. Però no va malament recordar-los-ho als qui pensen que "Espanya" és la mateixa des que es va denominar com a tal i es va dotar d'un sistema normatiu. No és tan greu plantejar canvis, i de fet, si es plantejaran, el més saludable per a tothom és que es plantegin mitjançant urnes, no ens n'oblidem mai d'això.

Fer les coses pel broc gros, retorçant el relat, mentint, manipulant, silenciant opinions dispars com la que jo he mantingut pot aplanar el terreny a aquells que se sentien amos i senyors d'Espanya i de tot el que hi tingués a veure. El problema ve quan s'internacionalitza el conflicte i comencen a arribar respostes des d'altres països, des d'institucions internacionals: la unitat d'Espanya no és tan sacrosanta quan es poden estar vulnerant drets fonamentals de persones i de col·lectius perseguits.

Així és com es configura l'opinió a Espanya: tal com et dic una cosa, te'n dic una altra. I a girar full. Ara toquen indults, i els tindrem per esmorzar, menjar i sopar

Els muy españoles no hi comptaven, i ara estan començant plantejar que el fet que tots els conductors fossin en sentit contrari potsr té més a veure amb l'actitud d'Espanya que amb la de la resta del món. Arriben sentències des d'Alemanya, Bèlgica, TJUE, es rebutgen les peticions d'extradició i la cosa va començant a quedar més que clara. Fora d'Espanya, això sí. I va passant el temps i el castell de cartes es va ensorrant. Com més canya es fot a l'independentisme, aquest més creix i més suports rep de l'exterior.

Tres anys després, Espanya s'adona que no pot seguir per aquest camí. Que per moltes vegades que repeteixi una mentida no es convertirà en veritat. I el temps corre en contra seva: cada dia que passin els presos polítics a presó i els exiliats sense poder tornar a les seves cases, és un dia més en què Espanya està comportant-se d'una manera reprotxable des de la perspectiva dels Drets Humans. I serà jutjada per això, perquè ja ha ho començat a ser i cada vegada es parla més clar.

És així com, entre altres qüestions d'índole política, d'interessos diversos, s'arriba a la conclusió que aquesta troca cal anar desfent-la a poc a poc. I és quan arriben els indults sobre la taula. Ja he publicat recentment que per mi, la solució no són els indults sinó l'amnistia. Però el que aquí volia plantejar és el gir que estan fent els tertulians dels mitjans de comunicació, els analistes, els opinaires que tan callats han estat aquests tres anys, que tanta canya han donat en alguns casos contra l'independentisme. Ara és sorprenent escoltar les tertúlies i veure'ls defensar els indults com si sempre haguessin defensat una cosa que tingués a veure amb el dret a decidir.

N'hi ha que no es despentinen, que canvien sense manies perquè, ara sí, ara tocaexplicar-li la societat espanyola que aquests terribles catalans, els colpistes, els que menjaven nens cada dia per sopar, mereixen sortir de la presó perquè ja hi ha hagut "temps per al càstig".

I evidentment la gent al·lucina, no entén el que està passant. De la nit al dia es canvia el discurs per part d'alguns, ja que evidentment la seva llibertat depèn de qui depèn.

Així és com es configura l'opinió a Espanya: tal com et dic una cosa, te'n dic una altra. I a girar full. Ara toquen indults, i els tindrem per esmorzar, menjar i sopar. Del que no es parlarà, és clar, és de l'amnistia, perquè això no toca i això no es pot comentar, no fos cas que la gent descobreixi novament de què va tot això de l'engany, del pal i la pastanaga.