Després del cop d’estat perpetrat a l’estament arbitral pel Reial Madrid, el cas Negreira —d’existir, amb totes les tenebres diagnosticades per la caverna mediàtica—, em sembla un joc de nens de P3. El més sorprenent de tot aquest atracament amb armes de destrucció massiva és el silenci dels clubs d’aquesta Lliga que ens hem donat entre tots, una constitució futbolística dissenyada perquè el club que representa els valors dels nostàlgics del Règim perpetuï el seu poder incorrupte com les restes dels Sants que apadrinen la pàtria. Igual que durant el franquisme, els neofalangistes ayusistes necessitaran un nou Reial Madrid per fer de l’Espanya que somien un malson per als barcelonistes. I si és escandalosa la no-resposta dels clubs davant el cop d’estat arbitral, m’emprenya la resposta tèbia del president Laporta. Crec que Laporta hauria d’haver estat més contundent per no despertar sospites sobre certs favors que el Barça ha de retornar a l’entranyable equip de la Castellana.
M’emprenya la resposta de Laporta, però em declaro laportista en una societat catalana acostumada a viure en els valors del seny i dirigida per un president de la Generalitat que abandera una equidistància somnolenta amb el seguici d’un empresariat català que vendria el país, aquest, i la llengua, la nostra, per aconseguir un títol nobiliari de mans del Borbó. Laporta representa la rauxa i això em fa trempar en un moment que necessitem trempera per lluitar contra l’Espanya que ens ve. En un moment imperatiu de Barçafòbia liderada per un club RH com l’Athletic Club, necessitem un president com el que tenim. Amb Víctor Font, un home que transmet “seni catalán” a granel, ara estaríem arruïnats de passió i, segurament, d’amor propi.
La reacció de l’Athletic contra el Barça després que s’anunciés l’interès del club barceloní per Nico Williams, és intolerable, i si es demostra que Javier Tebas, una altra marca de la ultra Espanya, li ha passat informació secreta a Jon Uriarte Uranga sobre la situació financera del Barça i el famós 1 per 1, no sé a què espera l’entitat barcelonista per denunciar el president de la Lliga de Futbol Professional. Laporta, mou-te. Ben mirat, però, això de l’Athletic i la seva històrica animadversió cap al Barça ens ve de nassos a tota aquella gent que estem fins a la figa de la basquitis que ha patit la societat catalana històricament i que ens ha encegat davant l’evidència: Espanya és un país concebut perquè visquin bé els madrilenys, autòctons i adoptats i, en segon terme, els bascos, habitants d’una regió prou independent d’Espanya però no tant per no rebre els rèdits europeus, i que ha tret or del matrimoni xantatgista de dos pols de poder teòricament irreconciliables: el terrorisme i la banca.
L’Athletic sempre ha demostrat patir d’una Barçafòbia malaltissa representada per aquell famós defensa central, Andoni Goikoetxea, anomenat el Carnisser de Bilbao, que va lesionar-ne dos al preu d’un, Bernd Schuster i Maradona, i que té l’honor d’haver sigut designat pel diari The Sun com el segon futbolista més dur de la història. Sense el Barça, Goikoetxea no seria res en un Planeta Futbol que recorda tant els Sants com els Lucifers.
A San Mamés, els bitllets falsos només s’estampen per mostrar la Barçafòbia històrica que pateix una ciutat que viu de construir fantàstics ponts financers amb la capital
La Barçafòbia ha arribat, inclús, a aconseguir un fenomen paranormal com és el d’haver fet de la selecció espanyola una bèstia a batre per part dels que ploren llàgrimes rojigualdas. L’animadversió cap a Lamine Yamal és patològica, com a sublim representant del joc net barcelonista. Quan escoltes tota aquesta caverna mediàtica, penses en allò que va dir Esperanza Aguirre quan es va posar a subhasta una gran empresa espanyola: “antes alemana que catalana”. I va acabar sent italiana. Tots aquests patriotes espanyols futbolístics preferirien que Lamine jugués amb el Marroc, per no haver de cantar l’himne a un equip liderat per un moro que parla català.
Però si la qüestió bilbaïna és de simposi de psiquiatria avançada, la Barçafòbia del Sevilla és curiosa, si recordem com es va salvar l’equip del Guadalquivir de no baixar a segona per qüestions administratives. I ho va fer amb l’ajut d’un Estat i d’una RFEF que van decidir convertir la Lliga en una competició de 22 equips. O com l’Espanyol, una entitat esportiva que malviu sotmès a una identitat que pateix d’adolescència crònica. Voldria ser, però no ho pot ser, i el Derbi comtal continua sent el pal de paller d’un equip instal·lat a Cornellà.
Després del cop d’estat arbitral perpetrat pel Real Madrid, guanyar la pròxima Lliga serà una quimera. I m’agradarà veure si a Bilbao els bitllets amb la cara estampada de Negreira seran substituïts per euros amb la cara dura de Yolanda Parga, o d’Isabel Díaz Ayuso, la responsable del segon pelotazo del Real Madrid amb la conversió d’una zona esportiva en un macroprojecte immobiliari anomenat Madrid Innovation District. Per treure el lideratge tecnològic a la ciutat de Barcelona, tot s’hi val. Però a San Mamés, els bitllets falsos només s’estampen per mostrar la Barçafòbia històrica que pateix una ciutat que viu de construir fantàstics ponts financers amb la capital. No sé com es diu en basc “qué hay de lo mío”, però són experts a aconseguir beneficis econòmics de l’esforç improductiu del peix al cove català. La postura silent del govern basc amb l’oficialitat de les tres llengües minoritàries d’Espanya a Europa ha sigut molt aclaridora.
La Barçafòbia és la mostra que, en aquest país, contra el Barça es viu millor.