Arran de mar

La tornada a Palerm ha començat com va acabar el primer viatge amb el Pep. Després de visitar Corleone, ens vam aturar a dinar a una casa rural camí de l’aeroport. Amb la panxa plena de productes de la terra, vam demanar d’anar a prendre el cafè a fora abans de reprendre la marxa. Sèiem en una terrassa natural envoltada de camps i muntanyes, escalfats pel sol de primavera. El Pep parlava i jo fumava un Lucky Strike. La claror de la llum, combinada amb la dolçor de l’aire i la bellesa esquemàtica del paisatge, m’anava absorbint amb una força hipnotitzant. De sobte vaig dir: “Si triguem a marxar, demanaré una habitació i em perdré en aquesta illa per sempre”.

Aquesta tarda he tingut la mateixa sensació vertiginosa, però arran de mar. Després de deixar les coses al pis, hem anat a veure el palau neogòtic que la família Florio es va fer davant l’Almadrava de Palerm. El palau és un pastisset de fantasia, enganxat a la fàbrica de tonyina —de disseny molt més pragmàtic i auster—, que va fer tan rica la nissaga. L’edifici s’aixeca sobre el mar coronat per quatre pinacles bizantins que reforcen l’aire fantasiós, de pintura romàntica anglesa desdibuixada pels efectes màgics de la boira, que li dona la seva planta perfectament quadrada.

El malecó encara no existia el 1830, quan la família Florio va comprar la tonyinera al príncep de Niscemi. Llavors el palau quedava molt menys resguardat. Ara, davant la casa Florio, en comptes de tonyines mortes, hi ha un modest port esportiu i una platgeta. Com que el palau només està obert als visitants un dia a la setmana, l’hem vist per fora i ens hem assegut a uns bancs que hi havia en un cobert, prop d’un submarí monumentalitzat de color groc que portava inscrit, en lletres blaves: Deep Hopes II. Després de comentar una estona la jugada, l’Albert i jo hem tancat els ulls i hem entrat en un estat de contemplació interior. El Jesús s’ha posat a parlar. Ens explicava les teories de Jodorowsky i les seves cures miraculoses.

El Jesús, que viu en un estat de neguit poètic quasi permanent —com si sentís la remor dels déus en una realitat paral·lela separada de la seva per tot just una paret—, ha callat de sobte, extasiat per l’espectacle. “Fa una tarda bella”, ha dit amb un sospir. Sense obrir els ulls, he rigut de veure com la frase, que podria haver sonat recarregada, encaixava com un guant amb el moment. Hem callat una estona i un mariner que passava per allà ens ha preguntat si necessitàvem res. “Ara mateix ho tenim tot”, ha dit l’Albert. L’aire era dolç, la llum pura, la temperatura perfecta. La remor del mar ressonava dins una campana de silenci beatífic, llepant morosament la sorra i la panxa de les barques.

Elles responien en italià, però el Jesús insistia i els preguntava per què no li parlaven sicilià si eren sicilianes

Quan ens hem començat a mobilitzar, la tarda començava a caure. Hem pujat per un carrer humil, que feia pudor de peix, daurat teatralment pel sol. Hem agafat un autobús en una parada plena de dones pobres, grasses i pintoresques. El Jesús els ha preguntat si sabien parlar sicilià. Com ha passat amb la noia que ens ha llogat el pis —que s’ha posat vermella i ens ha dit que amb nosaltres només li sortia de parlar en italià—, s’ha creat una situació incòmoda. Elles responien en italià, però el Jesús insistia i els preguntava per què no li parlaven sicilià si eren sicilianes.

Totes s’han apartat de nosaltres, una mica ofeses, excepte una senyora que també parlava italià però que semblava empatitzar amb el Jesús. Com que s’ha assegut al costat nostre, el Jesús li ha preguntat si ens entenia. “Força, però ara estava pensant en les meves coses”, li ha dit amb un tacte maternal. El Jesús li ha explicat que l’Albert és metge, que jo escric, i ha afegit, fent el paper de Josep Pla: “I jo soc pobre i vell”. La senyora se l’ha mirat riallera: “Si vostè és pobre —ha dit—, llavors jo soc pobríssima”, i hem rigut tots quatre. De cua d’ull he vist que el Jesús pensava melancòlic: “Fa 30 anys tenies una bona rebregada”.

Palerm és una ciutat que sembla estancada el 1980. Hi he trobat rastres de la Barcelona d’infantesa en l’urbanisme de l’època burgesa i en les cares de la gent. Prop de casa, ens hem aturat a fer un cafè. Elevadíssima conversa entre l’Albert i el Jesús sobre el filòsof Giorgio Colli. “Per què el cafè d’aquí és tan bo i el de Barcelona és tan infecte?”, he preguntat per tornar a entrar en el joc. “Perquè aquesta és una societat que encara està regida per l’honor —ha dit l’Albert—. En canvi a Barcelona hem perdut l’esperit agonal, que és el que ens feia competitius”.

“Agonal ve d’agònic”, ha afegit el Jesús. M’ha fet gràcia perquè, a l’hora de sopar, mentre ens menjàvem un pop a la brasa, l’Albert ha trobat injust que digués que els catalans es van deixar enganyar pels polítics per pura covardia. He pensat en un poema que el Jesús va dedicar a Colli al seu llibre Anatòlia: “El savi és un guerrer que sempre és previngut / contra els atacs mortals de monstres i d’herois / que assoleix la victòria a voltes contra els déus”. És el somni del català que va fer el procés i que ara sí que agonitza: guanyar amb un cop d’astúcia, torçar el destí amb una giragonsa irònica de la intel·ligència.

La covardia dels grans humanistes que es van deixar robar l’Europa que ara s’escola per l’aigüera.