L’any 2010, en plena crisi econòmica, es va publicar en català el llibret Indigneu-vos!, del diplomàtic, antic membre de la Resistència francesa i supervivent d’un camp de concentració Stéphane Hessel. Exhortava els joves a indignar-se davant d’un món governat pels poders financers que ho acaparen tot. L’home va morir el 2013, però abans va tenir temps de publicar Comprometeu-vos!.
Una dècada més tard, veiem les imatges dels veïns del nord mirant de paralitzar França contra la reforma de les pensions. Els francesos han de treballar ara fins als 64 anys. A Espanya ja és obligatori fins als 66. Comparacions de sistema de pensions a banda, la pregunta és per què a França les protestes són protestes. Potser perquè van aixecar un dia del 1789 i van canviar el món i aquí els aixecaments són per la bandera? No ho sé.
Sembla mentida que els únics indignats siguin uns senyors que perden privilegis; els que ho haurien d’estar són la resta, començant pels més joves
El cas és que de motius per indignar-se no en falten. I no cal recórrer a la crisi climàtica, els pantans buits o a la guerra. Només cal mirar el dia a dia de la nostra butxaca. Qui es pot comprar un habitatge, qui pot fer servir l’ascensor social, com costa arribar a final de mes. La llista és inacabable. És veritat que, de protestes, n’hi ha hagut. A Madrid les bates blanques contra la privatització. A Catalunya hem tingut una tongada de mestres, metges i taxistes indignats. Clar que protesten els col·lectius professionals. I els funcionaris públics. I els avis contra les sucursals bancàries. Sempre hi ha algú emprenyat. Però res a veure amb França.
Faig un parèntesi sobre la política i Catalunya. Ja hi ha més que evidències que hi va haver un GAL sense pistoles, però la resposta ciutadana és d’encefalograma pla. A Catalunya, la gent no està indignada. A Catalunya, si se’m permet el populisme d’Instagram, la gent fa calçotades per sobre de les seves possibilitats. I segurament per una doble ressaca. La del procés, amb sobredosi de mobilització, i la de la pandèmia. Bé, més que de la pandèmia, dels confinaments. A Catalunya vam tenir un govern que va ser el campió del món de tancar-nos a casa i hi va haver una pèssima gestió de les residències d’avis. Però és com si ningú tingués ganes de mirar enrere. Ara no toca. Ara toca solet, concerts, esquí, platja, Crims o calçotada. És igual. Els que poden, clar. Tanco parèntesi.
Hem vist al Congrés dels Diputats un senyor que representa l’antiga esquerra que s’ha fet de Vox. Hi ha més exemples evidents. Són uns senyors —homes blancs— que estan indignats pel món que ve. I un dels mons que venen el porta l’únic moviment que excita ara mateix, l’únic que està canviant la realitat, que és el feminista. Per això sembla mentida que els únics indignats siguin uns senyors que perden privilegis. Els que ho haurien d’estar són la resta, començant pels més joves, als qui, amb sort descriptible, s’adreçava Hessel.