Fa unes setmanes en la conversa pública sobre què passa a Catalunya es discutia sobre autodeterminació, referèndum, reforma de l'Estatut, eleccions i, per descomptat, la sentència del judici al procés i els seus possibles graus de duresa i abast. Avui es continua debatent sobre hipotètics escenaris després de les diferents sentències possibles, però també d'explosius, goma-2, ETA, violència i terrorisme. De fet, aquests han entrat amb tanta força a l'agenda que han relegat per complet aquells assumptes que fa tot just uns dies no eren prioritaris i la majoria manejava com les claus per construir una solució.

Ara l'important passa per demostrar fermesa, no capacitat de diàleg. Tot es tornen avisos, advertències que semblen amenaces i amenaces que semblen advertències, ultimàtums, juraments de sang, promeses de sacrifici patriòtic i altra parafernàlia habitual en esperpents i precampanyes electorals.

Ara especular sobre una altra aplicació del 155 ja no sembla només l'espantall que agitava Albert Rivera quan no havia res més a dir. Torna a instal·lar-se en l'eix del debat públic. Igual que la Llei de Seguretat Nacional, posada amb calçador per eludir les severes restriccions imposades pel Tribunal Constitucional en la seva decisió sobre l'aplicació del 155 pel govern de Mariano Rajoy, que fan virtual i jurídicament inviable una aplicació sine die i sense cap més motivació que la conveniència dels que l'invoquen.

Ara l'independentisme català, després d'anys de civisme acreditat i treure al carrer milions de persones en pau, veu com es comença per qüestionar sistemàticament la seva posició davant la violència i, encara pitjor, sembla que no sap com sortir de l'encallador sense ficar-s'hi de cap, articulant una resposta solvent que talli d'arrel la polèmica en comptes d'alimentar-la encara més.

El nacionalisme català faria bé en preguntar-se seriosament quina agenda li convé més i li confereix més avantatge dialèctic. Faria encara millor en preguntar-se si una agenda dominada per la política encareix davant de l'opinió pública una sentència més dura en el judici al procés, o si una agenda marcada pel risc de violència la fa més defensable i tolerable per a aquesta mateixa opinió pública.

Pot argumentar-se, no sense raó, que hi havia molts interessos que desitjaven modificar així l'agenda catalana i poderosos actors mobilitzant els seus recursos per aconseguir-ho. Però fins i tot assumint que fos així i ignorant per complet les interlocutòries judicials i les evidències parcials filtrades, no s'estaria sinó confirmant l'error de l'independentisme, especialment del president Torra, per embolicar-se en assumptes que no afavoreixen la seva causa i només beneficien els interessos dels presumptes instigadors.

La regla número u de la política estableix clarament que mai no s'ha de parlar d'aquells temes que els teus competidors volen que parlis. És una partida que mai no podràs guanyar. De vegades cal saber deixar-se portar pel vent per aprofitar-ho amb més força quan canviï, perquè anar-hi en contra només serveix per destrossar les veles. Qualsevol mariner amb experiència li ho dirà, president. El que importa no és tenir raó, el que importa és arribar a port.