Des de fa dècades, la Teoria de Jocs aporta nous i interessants enfocaments al nostre coneixement de les interaccions estratègiques dels éssers humans en situacions de cooperació i conflicte. Encara que només sigui per veure què passa, apliquem de manera exploratòria aquest enfocament a Catalunya. Jugarem una estona al joc del relator.

De manera molt introductòria, la premissa de la Teoria de Jocs es pot resumir que qualsevol situació pot modelitzar-se a través d'un joc relativament senzill que permeti entendre tant els quadres de guanys i pèrdues de cada jugador, com la racionalitat de les seves estratègies. Existeixen tres grans grups de jocs: els jocs de suma positiva, on tots els jugadors guanyen i es discuteix el repartiment de beneficis; els jocs de suma negativa, on tots perden i es dirimeix el prorrateig de pèrdues, i els jocs de suma zero, on un jugador guanya exactament allò que perd l'altre.

Per la dreta espanyola, tot el que succeeixi a Catalunya i tot el que faci el govern socialista per afavorir el diàleg suposa un joc de suma positiva. Tot es torna guanys fora de Catalunya, en una Espanya emprenyada per a la qual la vida és un drama i la política una cort que només mereix desinfecció i menyspreu. La cooperació entre PP, Cs i Vox sempre estarà assegurada, per molt que es facin fàstics mútuament en públic. Es tracta de veure quin dels tres jugadors rendibilitza més els seus beneficis.

En comptes de cooperar per explicar-nos què és el relator i quina podria ser la seva utilitat per facilitar una solució, ambdós s'han entossudit a competir per explicar-nos el que a cadascú li agradaria que fos però evidentment, no és

La hiperventilació política no és una posa, respon a una necessitat competitiva. En el cas de Pablo Casado constitueix fins i tot una necessitat de pura supervivència. Necessita que les eleccions siguin com més aviat millor, ara que encara és possible un resultat a l'andalusa on, encara que sigui la força de dretes que més vots perdi, continuaria sent la primera i podria ocupar la presidència. Cada mes que Pedro Sánchez passi en la Moncloa després de maig és un mes més que s'allunya d'aquesta possibilitat i s'apropa el fantasma del sorpasso a babord i a estribord.

El govern socialista i l'independentisme, en canvi, semblen convençuts d'estar en un joc de suma zero. El que guanya un depèn del que perd l'altre. Ambdós s'entossudeixen a presentar els acords als quals puguin arribar com a cessions de l'altre sense cap contrapartida i oferir-los als seus com si fossin un botí arrencat de les mans del competidor. El joc del relator ha resultat paradigmàtic. En comptes de cooperar per explicar-nos què és el relator i quina podria ser la seva utilitat per facilitar una solució, ambdós s'han entossudit a competir per explicar-nos el que a cadascú li agradaria que fos però evidentment, no és. El resultat més habitual d'aquest joc sembla fàcilment previsible: desastre comunicatiu i estropellament polític mutu.

Segurament s'estaran preguntant què vaticina la Teoria de Jocs en aquest tipus de situacions on competeixen jugadors amb estratègies cooperatives i jugadors amb estratègies competitives. Sí, com es temen, solen guanyar els primers.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat