Tria malament Pedro Sánchez el començament de la campanya electoral. D’una banda, vol desmarcar-se del grup dels ultres i la seva galdosa anuència als empresonaments i aplicació del 155 a Catalunya i, de l’altra, fa declaracions emfàtiques que assimilen la democràcia a una mena de carta atorgada pels de dalt, molt abans de la conquesta del principi de sobirania popular. Les cartes atorgades es feien —i es practiquen encara— des del poder absolut, autoritari, dels interessos del monarca. Fent cabrioles apreses a la commedia dell’arte, hi ha països on vells règims de l’“atado y bien atado” volen fer-nos creure que, entre tots i totes, ens “hem donat” una Constitució democràtica. Aquesta coartada serveix, entre altres coses, perquè el darrer matí de diumenge d’hivern Pedro Sánchez declari que “amb un govern socialista no hi haurà independència de Catalunya”. Votin el que votin i pensin el que pensin catalans i catalanes, la Constitució és intocable. I afegeix:  la mateixa democràcia que ha permès la protesta groga a la capital “és la que jutja polítics que volen saltar-se la norma constitucional”.

Anem a pams: “La democràcia ha permès”, com a construcció conceptual, s’acosta molt a l’esperit de les cartes atorgades. I amaga l’essencial: que són les lluites obreres, populars i nacionals les que aconsegueixen nous espais de llibertat i construeixen democràcia. Cal explicar a Sánchez que la manifestació d’ahir a Madrid no la va “permetre” de bon grat ningú. Al contrari. Es va produir una ampla conjura —tercera via inclosa— perquè quedés en el cantó invisible de les mobilitzacions. I quan va ser ja impossible d’amagar-la, els partits constitucionalistes es van regirar en declaracions obscenes, que traspuen el pitjor de cada casa.

L’onada de catalanes i catalans, pacífics i determinats a transformar i acolorir unes hores el Paseo del Prado se la van prendre alguns com una invasió impertinent. Sols com anècdota: es queixava una madrilenya de la concentració a Cibeles, on va ressonar L’estaca, “perquè és un lloc emblemàtic, la font on els partidaris del Real Madrid celebren les seves victòries”. No sols oblidava que també Neptuno, la font referent dels atlètics, estava plena de manifestants, sinó que deixava molt clara la seva incomoditat per haver de compartir espai i aire amb qui pensa diferent. I obrir un diàleg? Això mai. Per a qui viu en el passat és preferible tancar els ulls molt fort i negar-se a admetre, com fan els nens, que alguna cosa important s’ha trencat. Com les relacions desiguals, de domini arcaic i colonial. I s’han trencat per sempre.  

En canvi, amb l’alegria dels constructors de futur, s’alçaven a peu de carrer les noves complicitats de llibertat, igualtat, fraternitat i sororitat que donen qualitat a les democràcies. Ho feia la gent sobiranista, independentista, comunera o republicana, que portava pendons morats o banderes tricolors (federals o canàries), estelades, ikurriñes, estreleiras, andalusistes. I tot i que s’alçaven cent estelades per cadascuna de les altres, l’important era que per primera vegada tenyien totes plegades el cel de Madrid, i s’havien trobat en espais nous, defensant la seva gent, la seva dignitat i els seus drets.

Davant la contesa electoral, mentre alguns fan de la repressió del 155 un punt programàtic, altres (el PSOE) intenten mantenir-ne l’esperit amb frases fetes de lògica impossible, mà de ferro i guant de vellut. La substitució de la política pel Codi Penal i la parafernàlia del tribunal i procediments a la carta del Suprem no amaguen la rancúnia dels que avui es veuen obligats a atorgar noves engrunes en drets. I els sembla que són massa.         

Però hi ha alternativa. D’entre els acusats al Suprem, Jordi Cuixart va ser ben explícit  quan va reafirmar el seu compromís amb els drets socials, civils i polítics, fins i tot per sobre de legalitats que pretenguin restringir-los, amb la predisposició, si cal, a desobeir pacíficament. I d’entre els testimonis, declarava Roger Torrent, que feia seu el capteniment de la seva antecessora, la presidenta Carme Forcadell. I que hi hauria un nou referèndum i tornaria (tornaríem) a votar. I amb ells i com ells, més gent declara, aporta, fa, escriu i pensa. Perquè hem de tornar a fer-ho —i fer-ho millor. Ens hi ajudarà teixir complicitats republicanes. I crear nous fronts que ajudin a mantenir-les.

Àngels Martínez Castells
Opinió Per a Carme Forcadell Àngels Martínez Castells