Per impedir l’exercici de la democràcia que va esclatar l’1 i el 3 d’octubre en una gran onada de dignitat, vàrem viure, ara fa dos anys, un 20 de setembre tergiversat i escarnit al TS. Però les urnes varen parlar i el seu mandat d’igualtat, llibertat, fraternitat i sororitat hauria de dictar les polítiques a les institucions, i un republicanisme real als carrers com a contrapoder que desafia, defensa i construeix, a la vegada, autodeterminació i drets humans.

Per recordar-ho, per trobar-nos i compartir forces es va organitzar a Palamós, el port de mar que havia de ser el primer refugi de les forces piolines, un acte polític que commemorava el segon aniversari de l'escorcoll judicial a la seu del Departament d'Economia de la Generalitat i la mobilització popular de rebuig. El CDR Gavarres va estar al capdavant de l'organització de "20 de setembre. El poble va respondre", amb l’ANC i la CUP Palamós Vila-romà i Junts per Catalunya Palamós i Sant Joan. Va ser un privilegi poder-hi participar amb Toni Strubell, coordinador de la Comissió de la Dignitat, activista i investigador, i Josep Cruanyes, jurista i historiador, president de la Societat Catalana d'Estudis Jurídics i vicepresident de l’ANC.

Perquè qui perd els orígens, perd la identitat, Strubell, entre moltes altres fites, va recuperar per a la memòria col·lectiva Pere Caimó i Bascós (1819-1878), polític republicà català, diputat a les Corts durant el sexenni democràtic, de qui vàrem tenir la primera notícia d’Isabel Vila (1843-1896). Strubell va seguir-li la petja escrivint Isabel cinc hores, una obra de teatre sobre la primera catalana republicana i sindicalista. En el títol trobem el resum de la seva lluita per alleugerir les dures condicions de treball dels infants. El que aprenia de Vila em recordava una altra pionera en la lluita contra les conseqüències de la industrialització salvatge, la gran Flora Tristán (1803 -1844), que recordava als homes treballadors que unir-se a les accions per millorar les condicions laborals de les criatures i les dones anava, de fet, en el seu propi interès. Si era més amable la vida amb qui estava pitjor que ells, només hi podien guanyar. I si empitjorava la condició de les persones més febles, havien de témer. Un raonament, el de la Tristán, que manté la seva validesa i es pot portar més enllà del món del treball.

És bo participar en les enteses del Debat Constituent perquè és la manera de construir més nostra, més densa i poderosa una proposta de la Catalunya de futur per a quan ho tornem a fer

Josep Cruanyes va voler ressaltar a Palamós el dictamen del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides en torn a la situació de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i Oriol Junqueras, on es constata que, ni abans ni després del 20 i 21 de setembre, no havien incitat a la violència, ni ells mateixos varen tenir comportaments violents, ans al contrari: varen exercir pacíficament el dret a la llibertat d’opinió, expressió, associació, reunió i participació.

En la decisió final fan constar que “el grup de treball coincideix amb el Comitè de Drets Humans en el fet que la llibertat d’opinió i d’expressió són indispensables per al ple desenvolupament de la persona i són la pedra angular de les societats lliures i democràtiques”. El vicepresident de l’ANC es lamentava de la poca difusió que s’ha fet del text, sobretot quan s’hi diuen coses tan fonamentals com que s’obliga l'Estat a alliberar els presos polítics, indemnitzar-los i investigar els responsables de l'empresonament. Cruanyes complia, de fet, el que el grup de treball sol·licita al govern espanyol (i no ha fet mai): difondre la seva opinió per tots els mitjans disponibles i tant com sigui possible.

Poca cosa quedava per afegir. Potser només reblar el que ja s’havia dit: que és bo participar en les enteses del Debat Constituent perquè és la manera de construir més nostra, més densa i poderosa una proposta de la Catalunya de futur per a quan ho tornem a fer. I fer-ho millor, de forma més enraonada i amb més compromís. I compartir un somni personal de dignitat col·lectiva que va començar ara fa 707 dies, amb l’arrest de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart: obrir les presons per als presos i preses polítics, en surtin o no els tres Jordis, la Carme, la Dolors, l’Oriol, en Quim, en Josep i en Raül.

I a Palamós varen fer bona la frase d’Emma Goldman que si no es pot ballar no és la nostra revolució. Als jardins de l'1 d'Octubre, Miquel del Roig va vestir de ritme la festa republicana. Roser Huete, la regidora de la CUP amenaçada de mort (juntament amb l’alcalde, Lluís Puig), marcava un ritme que potser l’havia acompanyat des de petita, des de la seva terra andalusa. Perquè com deia ella mateixa, els catalans naixem on volem... (i les catalanes sense por, encara més).