Ens avisa des del seu prestigi en el món sanitari The Lancet que, en la manera com fan front al coronavirus, els polítics corren el risc d’aprofundir les desigualtats en salut: “Si no s’identifiquen adequadament els grups vulnerables, les conseqüències d’aquesta pandèmia seran encara més devastadores”. Però, en lloc d’escoltar les seves recomanacions, surten els majordoms i les criades dels grans bancs i companyies financeres a proposar uns nous pactes de la Moncloa, confiant que no s’acabi d’entendre gaire bé què volen dir exactament.

Com a breu recordatori, els pactes de la Moncloa es varen signar el 25 d'octubre de 1977 durant el Govern d'Adolfo Suárez, entre els principals partits polítics amb representació parlamentària, les associacions empresarials i Comissions Obreres. L’objectiu era doble: d’una banda, que el procés de transició es reconduís des dels despatxos, aprovant (gairebé com a concessió) els drets de ciutadania que ja s’estaven conquerint als carrers i adaptant, com a mínim formalment, el codi penal franquista al dels estats democràtics. La peça que grinyola, claudicant, que farà que tot pugui empitjorar, serà la mateixa estructura militar i judicial que amb pocs canvis transita de la dictadura a la transició. I segueix.

En la negociació col·lectiva de finals del 1977 es va aturar en el 22% el creixement dels salaris quan de fet la inflació arribava al 47%. S’inaugurava l’increment dels salaris en base a la inflació futura en lloc de la passada. Es va deixar de recuperar poder adquisitiu i va créixer la desigualtat. I a aquest objectiu clau s’hi va afegir la contenció de la massa monetària, la devaluació de la pesseta i altres mesures de control del dèficit públic i esbossos de disciplina financera (la majoria, d’efecte molt menor).

Inés Arrimadas vol aplicar, via pactos de la Moncloa reloaded, l’essència talibana del “mercat lliure” que ja va assolar Louisiana després del Katrina

Amb la memòria exercitada podrem entendre com n’és de perversió política i maniobra fraudulenta que es proposi el 2020, sota el xoc dels estralls de la pandèmia, una política de rendes de desigualtat que ni tan sols es pot acompanyar i ajudar d’una modificació del tipus de canvi (hipotecat al BCE per l’adopció de l’euro) ni d’una compensació fiscal de les grans fortunes que segueixen preferint el bon clima dels paradisos fiscals. Tanmateix, Inés Arrimadas vol aplicar, via pactos de la Moncloa reloaded, l’essència talibana del “mercat lliure” que ja va assolar Louisiana després del Katrina. De fet, qui va presidir el think tank del grup de Katrina va ser Mike Pence, ara vicepresident dels EUA, i a qui se li ha confiat també presidir el grup de treball del coronavirus. Fa pocs dies, davant l’aclaparador desastre de les xifres d’infectats i morts als Estats Units, Trump ha decidit modificar les polítiques de darwinisme social. Però pot canviar de parer demà mateix, segons com li vagin les enquestes.

Per la seva banda, el British Medical Journal (BJM) explica amb cruesa com en el Regne Unit els llocs de treball del personal sanitari, per mor de les retallades i l’avarícia dels poderosos, s’han convertit de sobte en un lloc espantós. Les decisions impossibles que s’han de prendre per fer front a l’allau de persones malaltes del Covid-19  amenacen amb un dany psicològic a llarg termini. Però ara, el temor real i justificat té a veure amb la seguretat del personal i la mancança d'equips de protecció personal (EPI). El personal mèdic ha fet peticions públiques de respiradors i recapta fons per a subministres imprescindibles. Les  seves famílies els envien mascaretes per correu postal, recordant els paquets enviats als soldats a les trinxeres durant la Primera Guerra Mundial. “Els primers recomptes de morts entre els metges i altre personal sanitari del Regne Unit —llegim al BMJ— es sumen als que venen dels Estats Units. I preocupen.”

L’enaltiment del patriotisme de caserna que vol ofegar el desenvolupament de la responsabilitat personal i els valors de ciutadania en una crisi de salut i humanitària, no ajuda. Al contrari. També ens emmalalteix i ens fragilitza

No hi ha prou aplaudiment que compensi la desprotecció del personal sanitari. Les garanties reiterades que els subministraments estan en marxa no s’adiuen amb la realitat. Fins i tot en països més avançats que el nostre no s’ha comptat de bon principi amb la infraestructura sanitària bàsica per tractar els malalts greus, ni es tenien (ni tenen) equips per testar la població a gran escala i protegir els més propensos a ser contagiats. Podem llegir encara: “És probable que el bloqueig i l’aïllament generals d’enormes sectors de la societat tingui implicacions molt severes tant pel que fa als treballadors assalariats com per a les capes més pobres, més febles i més marginals. Les repercussions mentals i psicològiques seran devastadores. L’organització social del capitalisme contemporani es demostra disfuncional fins i tot des del punt vista de la tècnica i l’enginy.”

Quan aquesta és la realitat d’una crisi sanitària que provoca mort, por i desigualtat, és un crim proposar polítiques que no hi fan front, sinó que l’agreugen (ni que siguin sota la disfressa dels pactes monclovites), o desconfinaments sense haver fet els tests necessaris a la població que surt de casa. Aquesta darrera idea centralitzadora es produeix de nou amb soroll de sabres de fons i sota l’ombra d’un rei amb la credibilitat feta miques, i mereix el mateix rebuig social que les retallades injustes, la mercantilització i les privatitzacions a les quals ha estat sotmesa la sanitat pública. L’enaltiment del patriotisme de caserna que vol ofegar el desenvolupament de la responsabilitat personal i els valors de ciutadania en una crisi de salut i humanitària, no ajuda. Al contrari. També ens emmalalteix i ens fragilitza. La descentralització és clau, i l’atenció al personal sanitari i l’ajuda a les persones sense feina, més grans, més febles, un deure imprescindible.