Al setembre del 1967 vaig anar a comprar una nevera, tan barata com pogués ser, per a ús comunitari del pis d’estudiants que compartia. Qui em va atendre em va preguntar: porta el permís del seu marit? La meva cara li devia deixar ben clar que no entenia res. Calia tenir marit per comprar la nevera més petita i rònega del mercat? No n’hi havia prou d'haver treballat, saltant-se els límits, des dels dotze anys?  De sobte, massa paraules d’indignació amuntegades a la gola em varen deixar callada. I vaig marxar.

De fet, no era tan estrany. Les dones de la meva generació veníem encara marcades pel Fuero del Trabajo de l’any 1938, que aspirava a fer fora la dona del mercat laboral. Com a mostra d’apertura (qui ho diria!), la Ley de Contratos de Trabajo de 1944 obligava a presentar l’autorització marital per al treball assalariat de les casades, i si l’home signava, podia rebre el salari íntegre de la dona. L’any 1961 ―després del Pla d’Estabilització de 1959― una suposada Ley de derechos políticos, profesionales y de trabajo de la mujer va mentir sobre no discriminació en els treballs entre dones i homes. De fet, representarà una consolidació del model laboral patriarcal que caracteritzarà el desigual capitalisme estatal, amb una diferència de sous del 30% pel mateix treball, ocupació molt més precària i supervisió masculina de la feina: els pesats sostres de vidre que perduren. Tot i que la llei parla de drets professionals, s’intentarà apartar les dones casades del mercat laboral fent que tant les empreses privades com el sector públic atorguin una “dot” com a indemnització coaccionadora en el moment de casar-se, sempre que les núvies deixin la feina. I fins al 1975 no desapareixerà del Codi Civil i de Comerç l’autorització marital per signar un contracte laboral o exercir el comerç.

La conquesta de l’educació i l’espai públic per les dones és la gran revolució que està en marxa, però tot just comença

Amb la mort física del dictador, les reivindicacions de les dones prenen relleu al costat de les lluites obreres i veïnals. Vàrem començar a fer-nos sentir convidant, amb ritme sincopat i molta alegria al rostre, que les veïnes ens acompanyessin al carrer. El problema és de totes, cridàvem, mentre començàvem a exigir el dret a l’avortament, la legalització del divorci ―tot i que les condicions laborals i el model econòmic el feien massa sovint inviable― i la despenalització de l’adulteri. Vèiem el món per un forat, les nostres lectures cabien en una sola prestatgeria, però endevinàvem que hi havia tot un món feminista per construir i descobrir i pel qual valia la pena jugar-se-la. A les Primeres Jornades Catalanes de la Dona de maig del 76 hi vàrem assistir 4.000 dones que ho volíem tot. Però tot just començàvem. Calia avançar en sexualitats, en obrir la mirada cap a les servituds de les dones d’altres cultures i fer dels seus progressos emancipadors un actiu comú de totes. Sabíem per Simone de Beauvoir que la dona no neix, es fa, però ignoràvem fins on podíem arribar fent-nos en igualtat, tot i que ens hi va ajudar que una tesi doctoral, la de Kate Millett, el 1970, ens parlés de “sexual politics”. Més tard, descobriríem que podem canviar i conservar el món, a la vegada, amb la saviesa i la praxi de Vandana Shiva i Maria Miers. El seu ecofeminisme desemmascara la ciència com a sistema universal i lliure de judicis de valor. Per les autores, no pot ser una ciència objectiva la que projecta i serveix interessos masculins. I aviat, moltes altres dones, amb elles, denuncien la medicalització del part, o l’apropiació privada de la natura, i la canalització de la investigació per a benefici de les multinacionals. El gran negoci de les patents desposseeix comunitats senceres, però ho paguen sobretot les dones. La denúncia del biaix de gènere arriba a la salut per descobrir que fins i tot els símptomes d’infart són diferents en dones i homes (i que les dones ens morim més de malalties cardíaques perquè en sabem menys i se’ns ha investigat molt poc). I comencem a veure i analitzar, en plural i de forma globalitzada, l’aigua, les llavors, la natura, amb microscopi de lents de color violeta. I descobrim tot el món de la cura de les persones i el medi, absolutament imprescindible per a la vida, que les dones primer assumim i sols després (i no sempre) preguntem, perquè la violència de la resposta costa moltes vides. Passem de la denúncia del biaix de gènere dels contractes laborals a l’anàlisi feminista de l’explotació del que Carole Pateman, entre altres, descriu com a “contracte sexual”.

Vàrem passar del segle XX al XXI amb Malala Yousafzai, nascuda el 1997, una lluitadora internacionalment reconeguda pel dret de les nenes a l'educació en el seu país, el Pakistan, i més enllà. La conquesta de l’educació i l’espai públic per les dones és la gran revolució que està en marxa, però tot just comença. La persona de l’any del 2019 de la revista Time va ser una altra noia jove: Greta Thunberg. Es multipliquen les dones, de totes les edats, de tots els països, que pensen i escriuen i que no es conformen que les seves investigacions siguin tolerades però molt poc reconegudes. Les seves reflexions ja no caben a la prestatgeria. I sobretot, hi ha centenars de milers de dones que han dit prou a ser la meitat invisible. Hi ha centenars de milions de dones i homes que no volen menystenir tanta saviesa, tanta potència creadora... Les dones no som únicament una mica més que la meitat de la humanitat. Som també la més lúcida i poderosa: entenem que sols és . I la resta és irracionalitat, malviure de privilegis masclistes... i violència.

Una darrera reflexió per entendre els valors republicans i universals del feminisme: quan li vaig explicar a la meva mare, el setembre de 1967, com m’havia sentit a la botiga d’electrodomèstics, em va sorprendre contestant: “El franquisme ha fet molt de mal, i el seu llegat segueix sent el gran enemic de les dones. No ho hem de deixar passar. Jo, als 14 anys, ja recollia signatures, en temps de la II República, pel vot de les dones”.