Sens dubte, una de les grans notícies d’aquests dies és l’acord del govern de Catalunya amb Aena i el govern espanyol per a ampliar l’aeroport del Prat. L’assumpte presenta diverses i rellevants dimensions. Abordar-ho tot s’escapa tant a la llargada d’aquest text com a les capacitats d’aquest articulista. Tanmateix, hi ha alguns aspectes que no voldria deixar de comentar, encara que sigui de manera sintètica. N’he escollit tres que em semblen determinants, perquè connecten amb qüestions de fons, algunes de les quals formen part de discussions en marxa i que encara no han estat resoltes, i potser trigaran molt a estar-ho. Són les següents: la transcendència política i institucional de la decisió presa pel govern català; la qüestió del turisme i el model econòmic, i l’assumpte del que se n’ha dit “la governança” o, expressat d’una altra manera, l’assumpte de la capacitat de decisió catalana, del poder de Catalunya, sobre l’aeroport.

Transcendència politicoinstitucional: El president Salvador Illa ha estat indiscutiblement hàbil, fins i tot pèrfid, a l’hora d’administrar els ‘tempos’. Ha esperat a tenir resolt el problema de la manca de pressupostos per la via de les ampliacions de crèdit i, just després, ha donat el vis-i-plau a l’ampliació i modernització de l’aeroport. Ha llançat la bomba que tenia preparada. El sentit polític és clar: d’una banda, reforçar la seva narrativa de govern que governa. De president que, després d’uns anys de paràlisi i embolic —diu ell—, es prenen decisions, decisions importants i fins i tot decisions difícils. El líder del PSC no s’ha deixat impressionar gaire per les amenaces i els esquinçaments de camisa ecologistes, incapaços d’abordar la qüestió de la preservació de l’entorn de forma racional i ponderada. El segon efecte buscat resulta més purament electoral. Illa pren una decisió que, considera, no sols no li resta vots entre la ciutadania, sinó que, contràriament, li’n dona. Especialment, entre aquells votants més centristes, als quals els diu i repeteix que ampliar l’aeroport del Prat és fer avançar l’economia i tornar a situar Catalunya al lloc que mereix. També, la decisió, l’acosta i fa que sintonitzin amb ell els sectors empresarials, tant de les pimes com de les empreses grans, així com els seus representants en patronals, entitats i associacions. És un tipus de dinàmica que també practica Jaume Collboni a l’oposició. Tant un com l’altre s’allunyen volgudament dels sectors més esquerranosos per moure’s simbòlicament i sobre el terreny cap a la centralitat. Saben que Junts hi ha deixat un espai i, sobretot, que és aquí on finalment es guanyen les eleccions. Salvador Illa, i el PSC, en definitiva, han vist en l’ampliació del Prat una manera de reforçar-se institucional, política i electoralment. Ho ha facilitat, és clar, el fet que la decisió sigui de naturalesa estrictament governamental i no hagi de passar pel Parlament. Aquesta victòria Salvador Illa ja se l’ha anotat, passi el que passi en el futur. Recordem que la UE ha de donar semàfor verd al projecte.

Malauradament, canviar el model econòmic no és tan fàcil —tant de bo— com impedir que l’aeroport creixi

Turisme i model econòmic: Un dels arguments dels crítics i els que rebutgen l’ampliació es fonamenta en dir que, si hi ha més avions, podran venir més turistes. I ja en tenim molts, massa, subratllen. En el fons d’aquest tipus de pegues hi ha el descontentament amb l’actual model econòmic de Catalunya. Al nostre país caldria molta més indústria, especialment d’aquella que té més productivitat i més valor afegit. En això, penso, tothom hi pot estar d’acord. El turisme, en aquest sentit, aporta poc. Alguns es fan rics amb els ingressos del turisme, mentre que els inconvenients —les externalitats negatives— les suporta la societat en conjunt. Que els salaris dels treballadors dels sectors vinculats al turisme siguin, en general, baixíssims, paupèrrims, no fa altra cosa que evidenciar aquestes circumstàncies. El problema, l’errada, de la lògica que vincula més vols a més turisme és que, malauradament, canviar el model econòmic no és tan fàcil —tant de bo— com impedir que l’aeroport creixi. Limitar els avions no canviarà el model econòmic, l’estructura econòmica, del país. Calen polítiques molt més decidides, ben encaminades i més profundes per tal de deixar de dependre tant del sol i la platja (que, com és notori, són coses, totes dues, que no ens hem guanyat els catalans, sinó un atzar de la geografia).

“Governança” catalana: A l’oposició d’esquerres, contrària a l’ampliació, el driblatge de Salvador Illa l’ha deixat asseguda a terra. Ni ERC ni els Comuns van posar, en el seu pacte d’investidura —perquè no van voler, no van saber o no van poder—, cap clàusula que impedís les obres. Els Comuns han dit que desenterraven la destral de guerra. Però no passarà res greu, ni a Barcelona ni a Madrid. Aquest espai polític té massa problemes, de divisió, de lideratges, per ficar-se en guerres gaire perilloses. Mentrestant, ERC, que va impedir en el seu dia que l’ampliació tirés endavant, en contra del que pretenia Junts per Catalunya —aleshores totes dues forces compartien el govern presidit per Pere Aragonès—, ha advertit que no es pot perdre de vista la qüestió de “la governança” de la infraestructura. Carles Puigdemont, que ha adoptat l’actitud de no donar mai la raó a Illa, ha reivindicat també que a l’aeroport hi ha de manar Catalunya. Aquesta qüestió de qui mana Junts tampoc no la va incloure en cap dels pactes tancats amb Pedro Sánchez. Que això no serà fàcil, en absolut, ho demostra, per exemple, com es va canviar el nom de l’aeroport per tal que es passés a dir “Josep Tarradellas”. El govern espanyol ho va decidir el 2018 i seguidament es va executar. Punt final. Ni una ni mitja consulta a Catalunya. Per a més escarni, l’executiu de Pedro Sánchez ho va aprovar durant una reunió celebrada a Barcelona. És una jugada amb tuf colonial? Sí, i tant. Que Catalunya mani, encara que sigui en part, sobre l’aeroport és complicat. Aena és una societat anònima participada en un 51% per l’Estat a través d’ENAIRE. La resta està en mans d’inversors privats. Per exemple, el fons Black Rock, que hi té invertits entre 1.300 i 1.400 milions. Voleu dir que Black Rock o els altres inversors voldran donar poder, “governança”, a la Generalitat, així, ‘gratis et amore’? Ho dubto. Menys encara perquè l’aeroport del Prat és la gallina dels ous d’or. Gràcies als beneficis que donen el Prat i algun altre aeroport, com el de Madrid, Aena pot compensar les pèrdues en altres infraestructures espanyoles i encara li’n sobra per tenir suculents beneficis. Ningú vol deixar anar la gallina dels ous d’or —els beneficis operatius i el preu de l’acció d'Aena no paren de pujar—, si té la sort de tenir-la al seu corral. Val a dir també que és una cosa, aquesta de la “governança”, que a Salvador Illa, estatalista com és, no li fa perdre la son. Avui, i temo que per molt temps, “la governança” catalana es limita a la cadira al consell d’administració d’Aena que Junts va aconseguir a l’abril per al professor i exconseller Ramon Tremosa.