Que el PSC, i molt especialment aquest PSC descafeïnat, instal·lat en una esfereïdora mediocritat i totalment entregat a cultivar la ideologia del poder, que aquest PSC precisament, el pitjor de la història, parli de “voluntat transformadora” i de “donar un horitzó a Catalunya” és un mal acudit. De fet, atès com està de trinxat el país, directament és humor negre.

El PSC no només no té cap projecte per a Catalunya, més enllà de mantenir-la dòcil i silenciada en la seva condició de regió espanyola, sinó que s’ha convertit en l’instrument del Regne d’Espanya per aconseguir que no torni a aixecar-se. És el gran deconstructor de la nació catalana, la mà executora del projecte del PSOE. Cal no oblidar que, malgrat la basarda que fa el PP (amb raó), el PSOE ha governat Espanya molts més anys que el PP, mai no ha fallit en perseguir la llengua catalana, ha estat el que més ens ha estafat i ha traït les promeses, i mai no li ha tremolat la mà a l’hora d’avalar els moments repressius. Que no ens afaitin a hores d'ara amb discursos grandiloqüents sobre pluralitats i perifèries, perquè no hi ha un partit més espanyol en el sentit jacobí del terme, que el PSOE.

Al capdavall, el socialisme espanyol recull el llegat del liberalisme del XIX que, en la seva lluita contra l’absolutisme de l’època, va inspirar la famosa Pepa, la Constitució de 1812, progressista en termes de drets individuals, però una autèntica guillotina pel que fa als drets catalans: plantejava un centralisme extrem, amb totes les lleis dictades obligatòriament des de Madrid, i sense cap reconeixement jurídic i institucional de Catalunya; va unificar els furs, destruint qualsevol sistema fiscal diferenciat, i lluny de recuperar les Corts Catalanes (aniquilades amb el Decret de Nova Planta), va imposar la Diputació Provincial de Catalunya, un òrgan de poder totalment subordinat al govern central. Des de la perspectiva dels drets catalans, va ser l’inici d’un centralisme voraç que ja no va abandonar mai Espanya.

Ha expressat el desig de mantenir-se en el poder durant molts anys, convençut que amb deu anys més de pau dels cementiris haurà aconseguit destruir l’anhel nacional dels catalans. Aquesta és l’amenaça: temps per a poder desnacionalitzar la nació

Aquesta és la tràgica contradicció que hem patit els catalans al llarg de la nostra traumàtica relació amb Espanya: tots els moviments liberals, progressistes i revolucionaris espanyols han estat profundament reaccionaris a l’hora de plantejar els drets col·lectius. Si la dreta espanyola és uniformadora, l’esquerra també; si és centralitzadora, l’esquerra també; si ha reprimit els drets catalans, l’esquerra també. Fora bo recordar la història per no caure en els paranys retòrics que ens planten els trilers actuals.

Per tot plegat, les declaracions histriòniques de Salvador Illa —sempre tan sobreposat i emfàtic quan ven fum—, són tan buides de contingut, com insignificants. Parla de “voluntat transformadora”, un partit que no és capaç de tenir una sola idea que canviï la vida dels catalans, que va ajudar a destruir el moviment transformador —aquest sí— del Primer d’Octubre, i que només es mou en favor dels interessos de l’Estat. Illa ha transformat la Generalitat en una mera Diputació, de la mateixa manera que no actua com un president, sinó com un governador civil. Per això aquestes declaracions amb pretensions són pura vacuïtat. No és menor, en canvi, el desig que ha expressat sense gens de pudor: mantenir-se en el poder durant molts anys, probablement convençut que amb deu anys més de pau dels cementiris, haurà aconseguit destruir l’anhel nacional dels catalans. Aquesta és l’amenaça que Illa adreça a la nació catalana: temps per a poder desnacionalitzar-la. Per això no vol eleccions, per això l’avalen els poders fàctics, i per això mateix es mantindrà aferrat a la cadira, si ERC li ho continua permetent. Té una missió, és llegendària, és patriòtica, és sagrada: acabar amb el problema català. Ell en diu “ordenar” Catalunya, cosa la qual, en català de Fabra, vol dir “sotmetre-la”.

Posa el punt final amb una frase de Jürgen Habermas, el gran filòsof que acaba de morir: “cap exercici del poder és legítim si no se sotmet a l'escrutini públic”. No crec que Illa l’hagi llegit gaire.

Per cert, en modus addenda: recomano llegir el debat que va tenir Habermas amb Benet XVI el 2004, una meravellosa reflexió sobre la raó i la fe, tan necessària en aquest temps d’ajuntaments que envien missives sobre la música i el ball a les escoles en temps de Ramadà, no fos cas que es molestés l’Islam. Més rucs i no neixen.