Allò que uneix Salvador Illa, Vox i PP ja ho sabem. Després, en un pla més institucional, el president ens parla durant la darrera Diada (amb la seva corresponent celebració a Extremadura) que els catalans ens hem de fixar en "allò que ens uneix" i no en "allò que ens divideix", i ho fa en la data de la commemoració de l’11 de setembre del 1714: és a dir, que allò que ens uneix a Espanya encara és el dret de conquesta. Perquè, pel que fa a la unitat politicosocial catalana, el mirall resta igual de trencat: no hi ha ni tan sols un miserable Estatut que ens uneixi. No s’ha recompost cap unitat central catalanista, no hi ha acord, ni amb Espanya ni entre nosaltres. Com a màxim, s’ha fet un intent de "pacificació" del país, com si el país fos el carrer Consell de Cent, però allò que ens uneix políticament és tendent a zero. El 2017 es va trencar tot, i això val tant per a Illa com per als partits independentistes: des d’aleshores, no es pot unir res. Només guanyar o perdre. I per guanyar, això sí, cal unitat: o bé dels partits independentistes o bé d’un de sol, però reforçat i majoritari, a l’estil SNP, que convingui més que els altres i imposi una agenda vencedora. On som, en política independentista catalana, pel que fa a "allò que ens uneix"? Per saber-ho, primer, mirem allò que provoca tot el contrari:
El que no uneix molts independentistes amb ERC és la seva connivència amb el PSC del 155, i això és tan impactant per si sol que no caldria afegir-hi res més. Els cordons sanitaris s’han estès cap a Junts i cap a la nova dreta, però mai cap als socialistes. De moment, cap d’aquests partits no ha votat la suspensió de l’autonomia catalana ni ha aplaudit la repressió; els socialistes sí. L’argument per fer-ho és que les majories són les que són, i que no es pot fer veure que els socialistes no existeixen; bé, el cas és que els socialistes sí que fan veure que els independentistes no existeixen. Viuen en una Catalunya irreal, una mena de socialisme utòpic o de despotisme no il·lustrat en què res del que va succeir el 2017 compta, ni existeix, ni roman (al contrari, es vota amb el PP quan cal per impedir un batlle de Barcelona independentista). Que ho facin els socialistes, mira, però que ERC faci veure que la meitat independentista del país s’ha volatilitzat, no té digestió possible. Sobretot amb tan poques contrapartides a canvi. Les enquestes poden dir missa, en aquest sentit: per votar la còpia republicana, ja existeix l’original socialista o comunaire, i així serà.
El que desuneix molts independentistes amb Junts és, de manera semblant, haver perdut tota aquella legislatura "del 52%" sense reactivar l’acció directa cap a la independència. La repressió ha estat ferotge, certament, però s’ha fiat massa tot a l’estratègia judicial (que preveig exitosa, això sí) i s’ha deixat massa abandonat el tremp dialèctic, polític, combatiu. El problema principal de Junts és que desuneix per via doble: per una banda, molts independentistes no volen veure reeditada una segona Convergència de nedar i guardar la roba, i, per l’altra, molts altres no volen acostar-se a un partit massa disposat a rebentar l’ordre establert (o amb massa potencial per fer-ho, o massa proper a l’esquerra). De tal manera que Junts desuneix del projecte tant a radicals com a moderats, en una mena de dilema infernal on sembla haver d’escollir entre una cosa o l’altra. Té l’avantatge de la figura de Puigdemont i d’una contundència més gran davant del PSOE (amb el qual, fins i tot, ha trencat relacions), però encara no dona prou pistes de quines són les seves intencions finals. La possible solució de Junts rau en un lideratge fort i un pla efectiu per culminar el que va interrompre's el 2017, però mentre això no passi, no és estrany que molts independentistes hi mostrin recel i practiquin la desunió. El temps avança inexorablement, però els discursos es poden rejovenir.
El 2017 es va trencar tot, i això val tant per a Illa com per als partits independentistes: des d’aleshores, no es pot unir res
El que no uneix molts independentistes amb la CUP és la seva agenda ideològica, tan excessivament prioritària, i que, per tant, els distorsiona o els allunya tant d’"allò que ens uneix". L’antifeixisme és important, i la justícia social també, però han de decidir si els carrers seran sempre d’ells o bé de tots nosaltres. En ells hi ha una tradició antisistema que pot encaixar bé, si ho volen, en un moviment que pretén trencar el sistema, com és l’independentisme. De fet, l’únic moviment que fa tremolar el sistema de debò. Però en aquest caràcter diferenciador, disruptiu, dinamitador, ara mateix els ha sortit un competidor que els avança per més enllà de la dreta.
Allò que desuneix molts independentistes de l’oferta d’Aliança Catalana és la seva alineació amb el discurs i les formes de Trump i la seva excessiva al·lèrgia a la diversitat, perquè han decidit matar tot el que és gras i envoltar-se de col·laboradors massa covards per sofisticar el debat. El pitjor que tenen són les formes, grolleres, sobreactuades i narcisistes. Mentre a Irlanda del Nord, Escòcia i Gal·les les ambicions independentistes s’uneixen en alineació amb un europeisme desacomplexat i amb una esquerra inclusiva (per molt que Trump festegi el republicanisme irlandès), aquí correm el risc de ser identificats amb un moviment reaccionari, tancat i monotemàtic. Aliança ho tindria molt fàcil moderant el seu discurs antiimmigració (que hauria de ser francament factible) i augmentant els seus decibels independentistes, però no ho fa perquè deu pensar que aquest debat l’assimila massa als altres. A molts, però, això els allunya d’aquesta força: si no és per fer la independència, això és el negoci de les cabres (i, al damunt, ser titllats de moviment matamoros? Va, home, va).
Fins aquí el que ens desuneix. Però el que ens uneix, als independentistes, no és tan difícil d’identificar: és allò que va esmentar en dues paraules Jordi Graupera al Fossar de les Moreres. Qui ompli aquest buit polític (no només electoral: polític) de manera eficaç i sense desviar el tema ni donar més cops de maça al mirall, no només haurà connectat amb l’únic projecte transformador del país: haurà reactivat l’única cosa que ens uneix.