Circula que en una reunió de la cúpula d’Aliança Catalana, alguns membres van plantejar la conveniència de presentar candidatures a les eleccions generals, atès que les enquestes els pronosticaven fins a tres diputats i això suposaria molts diners i una enorme notorietat mediàtica. Tanmateix, Sílvia Orriols va respondre que si la direcció del partit ho acordava, ella abandonaria Aliança Catalana i crearia un altre partit que no es presentaria a les eleccions generals. Orriols és una dona de paraula amb els seus patrocinadors.
La recent enquesta del CEO i les declaracions de la mateixa Sílvia Orriols confirmen que l’operació política que suposa la irrupció d’Aliança Catalana en el mapa polític català és la mateixa que va intentar abans Plataforma per Catalunya de l’exmilitant de Fuerza Nueva, Josep Anglada, amb la diferència que el moment és molt més propici: van fracassar els partits del Procés; ajuden les inèrcies i els suports al món occidental de la secta de Steve Bannon; tot comença a Ripoll no pas per casualitat, i el fenomen de la immigració, atiat com a problema amb males arts, ha esdevingut una preocupació principal de la societat catalana.
Aliança Catalana no passarà mai de ser un partit d’agitació i propaganda. Mai no governarà perquè no té projectes, no tindrà la força ni la capacitat de cercar acords amb cap altra formació política. Fer tant de soroll com pugui és la funció que té encomanada i d’això el principal beneficiari és justament el Partit Socialista
Tanmateix, Aliança Catalana no és el que diu sinó el que fa. S’ha de ser molt ingenu per creure que és un partit independentista quan es van incorporant a les seves files personatges d’inequívoca trajectòria anticatalana i els dedica una calorosa acollida. Tant és així que, segons l’enquesta del CEO, bona part dels votants de Vox a les generals, on Aliança no li vol fer la competència, consideren Aliança com el vot útil a les autonòmiques. El partit de Sílvia Orriols és de fet la marca blanca de Vox per les eleccions al Parlament, especialment per les circumscripcions de Girona i Lleida, on el partit d’Abascal mai tindrà una estructura de partit suficient i Vox no serveix per aconseguir un objectiu tan principal com és impedir que torni a repetir-se una majoria democràtica sobiranista. En la recent enquesta del CEO, els partits que es reclamen independentistes sumen 74 diputats, és a dir, més que mai, però Aliança fa la suma impossible (també Esquerra Republicana, que ha decidit un canvi de producte que li està donant bons resultats).
Aliança Catalana tampoc és un partit contrari a la immigració. El seu discurs és estrictament islamòfob. Res no diu de la immigració més nombrosa com és la procedent de Llatinoamèrica, que planteja un major repte en la qüestió lingüística. Deu ser perquè la majoria també són catòlics i conserven algun sentiment respecte de la "madre patria", el mateix que fa Vox a Espanya.
Tot i que el PSC governa la Generalitat, els principals ajuntaments i les diputacions, i té el favor gairebé unànime dels mitjans de comunicació, l’Executiu de Salvador Illa mostra paradoxalment una tendència a la baixa amb una pèrdua de diputats que inexorablement anirà creixent quan el PSOE caigui
A banda de la islamofòbia, no es coneixen gaires projectes d’Aliança Catalana que permetin identificar-la com un partit que defensi els interessos dels catalans amb projectes econòmics, d’infraestructures, o socials, que no siguin les mateixes receptes genèriques d’abaixar els impostos i practicar la "prioritat nacional", exactament igual que Vox i fins i tot el Partit Popular. Potser per això no cal anar a Madrid a disputar vots als homòlegs.
I el que està més clar que l’aigua és que Aliança Catalana, a diferència de Vox, que sí que vol governar, no passarà mai de ser un partit d’agitació i propaganda. Mai no governarà perquè no tindrà la força ni la capacitat de cercar acords amb cap altra formació política. Fer tant de soroll com pugui és la funció que té encomanada i d’això el principal beneficiari és justament el Partit Socialista. Per això el president Illa ha contribuït més que ningú a convertir Sílvia Orriols, de facto, en cap de l’oposició al Parlament. Orriols mai no serà contrincant del PSC, però ha irromput precisament per neutralitzar qualsevol altre competidor dels socialistes.
No ha de passar inadvertida la dada segons la qual la institució que genera menys confiança entre els catalans és la monarquia espanyola. Rep un suspens rotund: 2,2
Tots els mitjans han destacat de l’enquesta del CEO el pronòstic d’ascens fulgurant d’Aliança Catalana a costa de Junts per Catalunya, que malgrat rebre els pitjors pronòstics i demostrant una desorientació estratègica, continua sent l’adversari a batre pels mitjans de l’establishment i també dels digitals que ho celebren com una victòria pròpia. Tanmateix, l’enquesta del CEO dona una imatge política del país molt significativa que, a dos anys de les eleccions catalanes, més aviat dibuixa una situació ingovernable.
Quan als enquestats els pregunten quin partit pot resoldre els problemes econòmics, de seguretat, de pobresa, més de la meitat contesten que cap o que no ho saben!! Denota escassa confiança en ningú i especialment en qui governa ara. El cert és que tot i que el PSC governa la Generalitat, els principals ajuntaments i les diputacions, i té el favor gairebé unànime dels mitjans de comunicació, l’Executiu de Salvador Illa mostra una tendència a la baixa amb una pèrdua de diputats que inexorablement anirà creixent si segons tots els sondejos, el PSOE serà descavalcat del govern espanyol com a més tard l’any vinent. Sempre que el PSOE va malament, el PSC rep les conseqüències.
I per acabar, no ha de passar inadvertida la dada segons la qual la institució que genera menys confiança entre els catalans és la monarquia espanyola. Rep un suspens rotund: 2,2. Se li ha de reconèixer a en Joan Rodríguez el coratge de preguntar i de publicar la resposta. El CIS no s’atreveix.